La nit havia caigut sobre la Ribera. Una palmera negra, altíssima, tremolava entre els horts. I una llum blava, d’un platejat obscur, banyava les flors blanques dels tarongers. La lluna i unes poques estreles puntejaven el cel, i les muntanyes de Corbera, fosques i ondulants, s’enfonsaven a l’horitzó, més enllà dels arrossars. Feia fred. I feia vent. Aquell vent de març que circula raspallant tota la plana, pentinant els canyars fràgils, vertiginosos, abans de fondre’s a la mar. Era la primera vegada que contemplava la nit des dels camps de Sueca. Els amics ens havíem tret les sabates i enfonsàvem els peus en aquella terra fresca i suau que ha estat rompuda durant mil·lenis, testimoni de sequeres i inundacions, bones collites, disputes, robatoris o algun amor, de veïnatges de cautela minifundista. L’aigua corria per una séquia i una rata clandestina acabava de travessar una reixa, flotant sobre els nostres caps. Feia olor de terra batuda i a flors mullades. Tot remorejava i nosaltres intercanviàvem barbaritats. Coses dites per no callar.

Capturen l’instant fugaç de paisatges, flors que cauen i jardins primaverals. Canten la vida que fuig, la pols que se’n vola, el futur ple d’incerteses. I es planyen anticipant recances.

Un gos lladrava a la lluna en una casa remota. I les llums puntuals dels cotxes creuaven l’autopista, llargues, difuses. Estàvem fatigats i avançàvem en silenci camí de Sueca. La palmera s’anava enxiquint . I la lluna penjada, dos núvols grisos, la nit quieta i enorme, aquelles coses que cada dia sentim sense mirar. I un gran silenci. L’aigua rosegant la pedra dels marges. L’aigua del Xúquer. Els musulmans l’anomenaven «el devastador», i el riu, arcaic i obstinat, espera pacient les pluges fortes de finals d’estiu, la barrancada. Riuades salvatges, destrucció, ofegats. Cosa de fa mil anys o de fa quatre dies, que diria el poeta de Burjassot. «El riu es desbordà i tot ho va negar. / El cel no parava de plorar. / Els edificis queien a terra / com fan els serfs davant del soldà. / Com els fidels fan a l’oració». Són versos d’Ibn Khafaja (1058-1138).

Aquella nit, encaixonat entre els bancals, el Xúquer circulava anestesiat. Devía passar per allà Ibn Khafaja, el poeta d’Alzira? Alzira, Al-Yazira, l’illa del Xúquer, la ciutat blanca rodejada pels braços del «devastador». Potser sí. Potser Ibn Khafaja una vesprada d’estiu, a l’ombra d’un arbre, s’havia entretingut amb El jove negre: «Mireu l’ullal aquell / tot d’aigua transparent / on nada un xicot negre». I a cada reflex de la lluna aquells versos del xativí Ibn Yanniq (1089-1152): «Que bonica seria la vida / si l’home fos com la lluna, / que torna a ser plena / per moltes voltes que minve!»

Hi ha camins que seguim fent i desfent, desdibuixats en el transcurs obscur dels segles. Per aquells senders nocturns havien passat esforçats traginers i mercaders ambiciosos, joves i vells, camperols que tornen a casa amb l’esquena rendida després d’una llarga jornada, d’un sol voraç i dur i sufocant, d’uns ritus ancestrals. Allà resten els noms que ens recorden les banderes verdes al vent, la mitja lluna onejant: Camí de l’Albarzeret, séquia de Múzquiz, Ribalmaig… El poeta de Dénia Bn Xhuayd (Dénia?, 992-Còrdova, 1035) rubricava: «Quan m’enterreu, amic, procura que els teus mots / emocionen bellament els joves que t’acompanyen. / Potser així el meu cos en la tomba els sentirà / quan siguen recitats per algun passejant nocturn». És la història de sempre. L’anhel impossible de durar en aquesta vida que no s’atura però s’acaba. O d’allargar-la.

Els poetes del segle XI i XIII de l’Al-Àndalus meridional, aquells que Josep Piera versiona (Edicions 1984), tan nostres com els trobadors o Ausias March, s’extasien amb el vi i els joves copers. Capturen l’instant fugaç de paisatges, flors que cauen i jardins primaverals. Canten la vida que fuig, la pols que se’n vola, el futur ple d’incerteses. I es planyen anticipant recances. Els moments de plenitud són escassos i no sempre els aprofitem. Després és sempre tard. També recorren a la ironia o la burla, més atemperada que la dels trobadors que en aquells anys, però més al nord, omplien els salons nobiliaris de sirventesos maliciosament rebuscats.

Els finals acostumen a ser amargs. L’arribada dels infidels de la creu condueix aquells poetes a gargotejar elegies per la terra perduda, arrabassada, on «la crida a l’oració s’ha fet vol de campanes»

Els finals acostumen a ser amargs. L’arribada dels infidels de la creu condueix aquells poetes a gargotejar elegies per la terra perduda, arrabassada, on «la crida a l’oració s’ha fet vol de campanes» (Ibn Al-Abbar, nascut a València i mort a Tunis, el 1260). La història la coneixem. Allà queden els laments fatídics dels exiliats. «Ah, València, València, ah», es planyia Ibn Khalasa: «Perquè també has segut superba. / El teu riu net, les teues séquies clares, / dels quals tan bon profit treies, / ara van bruts, d’un tèrbol roig. / Les hortes fèrtils, els bancals florits, / les alegries de la gent, ara són erms. / El teu senyoriu, cremat està pel foc. / No s’hi veu cap núvol. Només fums. / La teua malaltia no té remei de cap metge. / València meua! Ai, València, / jo no vull veure’t morir!». Al tren, de tornada a València, mirava el paisatge per la finestra, invisible en la foscor, quatre fanals difuminats, les indústries desertes. Arrupit dins la jaqueta pensava en aquells pobres desgraciats que abandonaren les seues cases, la seua terra, camí d’un exili incert, última etapa d’unes vides que enyorarien per sempre el cel blau de València i els horts arrenglerats, les séquies: «Ai, València! Que s’ha fet d’aquells jardins / on el sol i la mar jugaven junts / corrent per l’Albufera! Ai, València!». Tot és senzill i cru i memorable. I arravatadorament efímer. Inevitable.