Vaig començar a llegir El somriure de Fàtima amb l’estímul que dona saber que l’autor és un bon coneixedor i estudiós de la literatura infantil i juvenil, encara que desconeixia quina temàtica m’hi trobaria. Pel títol, suposava que seria semblant a Les vacances de Saïda, d’Eva Peydró, cosa que quedava prou descartada en llegir la sinopsi, ja que no es tracta de cap acollida temporal durant l’estiu. I un vegada acabada la lectura, he de confessar que m’he quedat de pasta de moniato, pels motius que tot seguit exposaré.

A propòsit de l’autor, Jollibre –el segell de literatura infantil i juvenil de Santillana– s’estima més escriure una frase seductora en la contracoberta. Jo, en canvi, no em puc estar de fer-ne cinc cèntims, més encara si és Josep Antoni Fluixà; un treballador incansable envers la docència, la tasca editorial i el foment de l’hàbit lector. Com a escriptor, s’inicià amb la poesia per a adults, i arran del naixement de la seua filla Alba optà, sobretot, per la literatura infantil. Així, és autor, entre altres llibres, de Gratacelònia, El poble de Llepamelós, La reina Ataülfa, Peter Pan i la desaparició del foc, Sis ninots en busca d’una falla i L’ofici de la mar.

una xiqueta natural d’Alep (Síria), que ve a raure a un poble catalanoparlant del País Valencià. La nena, de nou anys, comença el curs escolar com una alumna més

En aquesta ocasió, Fluixà ens ofereix una narració que ens toca ben endins, inspirada en el somriure de Maroua. En la ficció, pren el nom de Fàtima, una xiqueta natural d’Alep (Síria), que ve a raure a un poble catalanoparlant del País Valencià. La nena, de nou anys, comença el curs escolar com una alumna més. Tot i el seu somrís perenne, no pot ocultar una certa aflicció; li costa badar boca i s’espanta de no res. Mitjançant una estructura narrativa a base de retrospeccions, i des d’un punt de vista extern, resseguim el seu passat: des del seu naixement fins a l’arribada a la península Ibèrica, passant per la sobtada fugida i les sensacions i els patiments del llarg viatge amb sa mare i amb son pare. Amb una prosa vivíssima, l’autor crea un vincle entre Fàtima i el lector que resulta impossible no sentir-hi compassió. Acabem girant els fulls amb l’ai al cor, no cal que us diga més.

el coratge i la lluita per la supervivència de les persones que no tenen altre remei que abandonar sa casa i refer la seua vida en un altre país. Són les víctimes del fanatisme

Evidentment, l’aspecte més original, i també més colpidor, és el fet de reflectir l’odissea que han de patir els refugiats de guerra, o, més ben dit, el coratge i la lluita per la supervivència de les persones que no tenen altre remei que abandonar sa casa i refer la seua vida en un altre país. Són les víctimes del fanatisme i l’horror de l’absurd. Un drama sempre d’actualitat, malauradament. Com bé diu l’escriptor Josep Franco, «des que el món és món, les guerres han estat una oportunitat de fer fortuna per als deshonrats...». Vull subratllar ací que Fluixà assumeix el repte de narrar-ho pensant en les criatures i, amb delicadesa i sensibilitat, se’n surt de manera notable. També és d’interés considerar els dibuixos de la il·lustradora Gala Pont, que ha sabut plasmar amb tendresa i encant les diferents situacions de la protagonista.

Queda prou clar, doncs, per què El somriure de Fàtima m’ha deixat gratament sorprés. Així mateix, l’obra és una aportació considerable a l’oferta literària per a infants ja avesats a llegir. Un bon relat per a gaudir i per a prendre consciència, ja que, com acabeu de llegir, posa sobre la taula un dels grans problemes de la humanitat i que, amb tot, conté un bell cant a l’esperança. Com va dir Mahatma Gandhi, «la pau és el camí».