L’any 1997 la Universitat de València, enmig d’un procés de reorientació dels estudis universitaris, va començar a avaluar la viabilitat de la implantació d’una llicenciatura de Periodisme. Hi intervenia, també, el factor de l’oportunitat, atès que existia una necessitat cada vegada major per part de les empreses de mitjans de comunicació de nodrir-se de professionals competents. Una necessitat que es veia, a més, reforçada per l’existència de la RTVV, que s’havia creat per llei el 1984 i que va començar les emissions cinc anys després.

coordinat per Josep Lluís Gómez Mompart, en què fan les seues aportacions una quarantena llarga de col·laboradors entre els quals hi ha docents, professionals de la comunicació i experts de diferents àmbits

De les vicissituds dels inicis i resultats en el temps d’implantació d’aquesta llicenciatura en dona compte el volum Vint anys de Periodisme a la Universitat de València (PUV, 2022), coordinat per Josep Lluís Gómez Mompart, en què fan les seues aportacions una quarantena llarga de col·laboradors entre els quals hi ha docents, professionals de la comunicació i experts de diferents àmbits. Tots i cadascun d’ells relaten la seua experiència acadèmica i, sobretot, aporten la seua visió sobre el present i el futur d’un ofici que ha patit unes transformacions d’un enorme abast i que, a hores d’ara, s’enfronta a una crisi sense precedents, atrapat com es troba entre la digitalització, les noves necessitats comunicatives lligades a l’especialització i el fenomen de les xarxes socials.

No és un casualitat que haja estat Gómez Mompart l’encarregat d’enllestir aquesta antologia ja que ell fou l’impulsor dels estudis i el responsable fins a la jubilació el 2018. El rector i catedràtic d’Història Contemporània, Pedro Ruiz, va ser qui el va escollir com a assessor extern del seu equip. Aleshores dirigia el Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació, a la Facultat de Ciències de la Informació, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Arribava a València, a més, avalat per una llarga trajectòria tant professional com docent i acadèmica, a més de ser un bon coneixedor de l’entrellat dels estudis de periodisme, tant a Espanya com als Estats Units.

Fins aleshores a la Universitat de València es podien cursar els estudis de Comunicació Audiovisual, que depenien del Departament de Teoria dels Llenguatges, adscrit a la Facultat de Filologia, la qual, al cap d’un temps, va passar a denominar-se Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. El salt era qualitatiu i, sobretot, imprescindible.

Encaixar la visió de Gómez Mompart amb la dels responsables fins aleshores dels estudis de comunicació va ser el primer dels reptes, als quals calia sumar les resistències lògiques que qualsevol canvi important provoca en una institució tan jeràrquica i complexa com és la d’una universitat.

Finalment, la llicenciatura va començar a impartir-se en el curs 2000-2001 amb assignatures pròpies de periodisme i d’altres, en el segon cicle, impartides per departaments d’àrees com ara bioquímica i biologia molecular, genètica, astronomia, estadística, farmacologia, economia, dret, entre d’altres matèries relacionades amb la ciència i les ciències socials.

Els mateixos Ruiz, i els doctors i científics Francisco Morales i Juli Peretó, que foren membres de l’equip del primer, justifiquen aquesta tria en la necessitat que la ciència siga part de la formació cultural dels periodistes i que no pot, per tant, desvincular-se’n. «pensàvem», expliquen Morales i Peretó, «que resultava molt convenient per als futurs llicenciats de periodisme que reberen una base científica suficient per a desenvolupar la seua tasca professional en un món complex en què, cada vegada més, el seu treball d’informació contemplaria múltiples i diversos aspectes científics i tecnològics». No cal dir que el repte d’informar en el context d’una pandèmia amb uns factors totalment inèdits entre els quals no s’ha d’oblidar el de la desinformació, els ha donat tota la raó.

Gómez Mompart va voler també connectar els estudis amb la realitat professional incorporant professionals a la docència i implicant-los, a més, en tot un seguit d’activitats com ara congressos, jornades o actes acadèmics.

L’objectiu en qualsevol cas era –i és– formar periodistes capaços d’oferir una informació de qualitat en un context, com el mateix Gómez Mompart explica, de descrèdit de les democràcies, «on els diversos poders produeixen tota classe de desinformació per minimitzar el periodisme socialment convenient i confondre a la ciutadania». En un clima, també, en què predomina el periodisme «instantani, sovint irrellevant o fútil».

els estudis de periodisme impulsats per Gómez Mompart van permetre el sorgiment d’una nova generació de professionals que «ha protagonitzat el viratge cap a la digitalització i també la que ha conegut, amb la reforma laboral, una acusada precarització»

Tot plegat, ho recorda Lola Bañón, els estudis de periodisme impulsats per Gómez Mompart van permetre el sorgiment d’una nova generació de professionals que «ha protagonitzat el viratge cap a la digitalització i també la que ha conegut, amb la reforma laboral, una acusada precarització». I no tan sols precarització. Com oblidar el saqueig per part del PP de RTVV i, finalment, el seu traumàtic tancament el 2013? Com oblidar les conseqüències d’un acte brutal com aquest sobre el sector audiovisual valencià i, sobretot, sobre les perspectives laborals futures dels estudiants?.

Com molt bé assenyala Bañón, els temps han canviat, les condicions en les quals exercir l’ofici, però també cal ensenyar a uns futurs professionals que, com diu Gómez Mompart, han substituït parcialment el «desig d’escriure» pel d’emprar noves eines audiovisuals i digitals o, encara, que han deixat de voler ensenyar les injustícies del món per a ser influents.

En qualsevol cas, «No és fàcil en l’actual context informatiu poder exercir un bon periodisme», afirma Gómez Mompart. És per això que el professor recomana als seus estudiants que per a aconseguir-ho cal esforçar-se en els requisits per a dir la veritat que el 1935, Bertolt Brecht qualificava de virtuts. Això és: coratge, intel·ligència, art, judici i astúcia.

I potser caldria afegir, com recorda Remei Blasco, la capacitat de resistir la temptació de la mentida. «Convé insistir que una cosa és el periodisme artístic que practicaven Tom Wolfe i Truman Capote en l’anomenat nou periodisme i una altra, molt diferent, la mentida deliberada. En les formes s’hi val tot, en el contingut només els fets veraços», assegura la periodista.

Entre els més de quaranta col·laboradors d’aquest llibre resulten molt reveladores també les aportacions de dos dels docents i periodistes d’investigació més importants del País Valencià, Joan M. Oleaque i Francesc Arabí, a les quals cal afegir, també, les aportacions d’altres periodistes, professors i experts com les de Salvador Enguix, Martí Domínguez, Miquel Francés, Jordi Sebastià, Miquel Nicolas, Joan Romero, Joan Oleza o Gustau Muñoz, entre d’altres.