La importància de ‘Ser persona, Dietari de l’escriptor als 50 anys’, de Joan Garí

per Manel Alonso i Català

Assaig

Joan Garí | © Daniel Garcia-Sala
Joan Garí | © Daniel Garcia-Sala
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

En l’obra literària de Joan Garí res no és casual, tot té un sentit, tota pedra fa paret, cada traç és pinzellada que matisa els trets de l’autoretrat. Quan Joan Garí, allò que un altre anomenaria pròleg o introducció ell ho anomena íncipit, no és per una qüestió banal, superficial, ja que en aquest text inicial l’autor dona sentit, d’una manera condensada, als textos que el segueixen.

En l’íncipit de Ser persona. Dietari de l’escriptor als 50 anys, que ha publicat l’editorial de Catarroja Afers, Joan Garí en la primera frase afirma: «Ser persona no és una qualitat: és una conquista». I és important aquest aclariment, perquè hi ha lectors que creuen que el fet d’haver nascut home o dona és sinònim de ser persona quan en realitat «es construeix maó a maó al llarg dels anys i és difícil d’establir en quin moment es pot considerar completat l’edifici».

Afers (2022)

En el segon paràgraf, Joan Garí assenyala: «Un escriptor és una persona pública que es dispersa i s’ofereix a través de les seues pàgines».

Un llibre que recull dia a dia les reflexions, les evocacions, les sensacions i els sentiments de Joan Garí l’any en què tenia cinquanta anys, des del 5 d’abril del 2015 al 5 d’abril del 2016

La persona i la seua construcció com a tal, l’escriptor i les seues obsessions, són dos dels eixos sobre els quals bascula bona part d’aquest dietari. Un llibre que recull dia a dia les reflexions, les evocacions, les sensacions i els sentiments de Joan Garí l’any en què tenia cinquanta anys, des del 5 d’abril del 2015 al 5 d’abril del 2016. No és fàcil escriure un diari, trobar (o robar a les altres ocupacions) un instant, un refugi per a escriure cada dia en una època amb tantes distraccions, tants maldecaps i on el que el temps, a pesar que és or, el balafiem d’una manera estúpida en tota mena de banalitats, perquè és més fàcil i descansat perdre el temps que aprofitar-lo. «Així i tot, el temps –no cal dir-ho– resta perfectament intacte...». Fa falta disciplina, voluntat, imaginació i capacitat de treball.

Joan Garí, en el mateix íncipit, ens anuncia que trobarem en el dietari «una col·lecció de petits assajos diaris que recullen anècdotes i categories biogràfiques, sensacions de lectures, interpretacions de fets diversos, usualment referits a la vida política i social del meu país: el País Valencià».

«una col·lecció de petits assajos diaris que recullen anècdotes i categories biogràfiques, sensacions de lectures, interpretacions de fets diversos, usualment referits a la vida política i social del meu país: el País Valencià»

Des de la plenitud dels seus cinquanta anys acabats de complir, l’autor ens ofereix l’autoretrat polièdric d’un individu que observa, reflexiona i trau les seues conclusions. També les diverses vessants d’una persona, com ara la de l’individu que té l’ofici de lector, la del professor de secundària preocupat per les polítiques educatives i per la formació dels seus alumnes, o la del fill de l’agricultor orgullós d’un ofici que coneix i estima, també la del fill de la millor cuinera del món, el receptari de la qual acaba convertint en literatura, o el marit i el pare que justifica el seu treball com a escriptor com un llegat de coneixement i amor als seus fills. Però també la de l’escriptor de periòdics que opina sobre les polítiques i els polítics que ens toca suportar, o la del corresponsal i viatger per terres d’Ucraïna que ens ofereix una mirada personal sobre les diverses tragèdies que han assolat i assolen aquest país eslau, o la de l’amic, la de l’home que assisteix impàvid a la malaltia inesperada i desaparició d’un vell conegut. Joan Garí, com altres abans, és la mesura de totes les coses, la seua mirada no és la d’un ingenu, ni la d’un adoctrinat, és la d’un lliurepensador que fuig de tot dogma, de les cadenes ideològiques. Es mostra, en aquest llibre, com el que és, fins i tot en els silencis s’acaba definint, una persona que ha fet de la creació literària la seua manera de ser al món, que ha fet de l’assaig una bandera de llibertat.

Garí és un assagista que es fa de llegir, hi ha amenitat en els seus textos. Té una prosa mordaç, intel·ligent, àgil i un llenguatge ric i diàfan. Té una capacitat sorprenent per a fer retrats demolidors combinant ironia i elegància. És un arquer que sovint encerta en el centre de la diana, un submarí que llança des de la superfície torpedes que van directes a la línia de flotació de les realitats falses que ens volen vendre els pocavergonyes del sistema.

En Ser persona es mostra, des del meu punt de vista, més proper al lector que en anteriors treballs, en ocasions el trobe tendre, però això no vol dir que haja perdut gens ni mica de capacitat crítica i analítica, o la seua capacitat de concentrar en poques línies la frustració o la ràbia que sent com a professor, com a ciutadà o com a escriptor. Heus-ne ací una mostra: «Qui vulga descobrir la sensació de publicar un llibre ben pensat, ben formulat i ben parit i que no passe res només ha de cometre la ingenuïtat d’escriure en català».

«Ser persona no garanteix res, perquè és un destí sempre provisional, però és l’única alternativa raonable». Perquè l’alternativa, amics i amigues, no és cap altra sinó el gregarisme estúpid del ramat.