La traducció, una tasca hospitalària: ‘Traduir com transhumar’, de Mireille Gansel

Traducció de Dolors Udina

per Lourdes Toledo

Assaig

Mireille Gansel
Mireille Gansel
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Deia Hölderlin que «el que és propi s’ha d’aprendre tan bé com el que és estranger». La traducció, tant com la transhumància, «fent intel·ligible allò que és estranger, encoratgen l’hospitalitat i, conduint a la comunicació i a l’intercanvi, revelen la universalitat del món». De fet, ja ho diu el transhumant Pièrre Tellène: «A la muntanya, no s’ha d’arribar com a conqueridor!»,

Acurtar distàncies, crear ponts, combatre el silenci, tot això fa la traductora en apropar-se a l’estranger per familiaritzar-se amb ell i convidar-lo després a casa seua, i ho fa amb «hospitalitat lingüística»

Així ho escriu Jean-Claude Duclos en un pròleg intens i bell que precedeix Traduir com transhumar de Mireille Gansel, un text tan penetrant com difícil de classificar: al llindar entre unes memòries poèticament contades i un petit assaig dedicat al sentit, la bellesa i la funció de la traducció. Acurtar distàncies, crear ponts, combatre el silenci, tot això fa la traductora en apropar-se a l’estranger per familiaritzar-se amb ell i convidar-lo després a casa seua, i ho fa amb «hospitalitat lingüística».

Dolors Udina, autora de la traducció al català d’aquest llibre, i Gansel –grans constructores totes dues de ponts de paraules entre ribes de llengües diferents– coincideixen en aquest llibre petit però profund, on Gansel reflexiona sobre la traducció com una manera de viure, un camí de coneixement, de descobriment i, sobretot, una eina contra el silenci perquè «hi ha silencis que són també una manera de reescriure la història.»

Lleonard Muntaner (2021)

Filla de jueus refugiats, Gansel es va criar en la França de la postguerra. Al desterrament la seua família s’endugué amb ells els coneixements d’hongarès, ídix i alemany, una de les poques coses que conservaren després de la persecució nazi i que s’acabaren convertint en el bé més preuat de Gansel. Ho conta l’autora en el primer capítol del llibre, «Escoltar el silenci»: «Quan arribava una carta de Budapest, el pare quedava absort en la lectura, tothom aguantava la respiració i a casa regnava un silenci religiós. Assegut a la butaca, de sobte se n’anava molt lluny i al cap d’una estona, amb una gravetat ritual, anunciava: "Aquest vespre us traduiré". Ningú no faltava a la cita. Tampoc ningú no es podia fer esperar. Me’n recordo: aquell manera d’escoltar els silencis quan el pare buscava la paraula justa o construïa la frase, corregint-se de vegades, reprenent el fil. Intersticis de misteri, transicions subtils que duraven segons».

La traducció és «com argila on modelar la meva veu interior», escriu Gansel, perquè en ella «deixes de ser l’estranger per a ser aquell que aprèn a ajustar els mots, els matisos més ínfims»

L’amor de Mireille Gansel per les paraules naix d’aquells moments d’infantesa. I aquesta admiració per la paraula precisa, unida a un compromís profundament polític i social, és allò que l’ha feta al llarg de la seua vida buscar i traduir veus i poemes que havien estat segrestats i que necessitaven ser dits i escoltats. Poetes com Peter Huchel, Reiner Kunze, i Nelly Sachs, així com diverses cartes de Paul Celan. Una tasca que el PEN Català va reconèixer amb el Premi Veu Lliure 2021. La traducció és «com argila on modelar la meva veu interior», escriu Gansel, perquè en ella «deixes de ser l’estranger per a ser aquell que aprèn a ajustar els mots, els matisos més ínfims».

«Cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble», ens recorda. No debades ella s’apropà a la poesia vietnamita i s’envoltà de les seues veus, les músiques, i de la dicció. Perquè Gansel tradueix des de la immersió total i absoluta: acostant-se als autors i als seus paisatges, amarant-se de la llengua, la música i l’atmosfera d’origen. En paraules d’Udina: «Gansel ha elaborat sense proposar-s’ho una teoria pràctica de la traducció que, en resum, ve a dir que és en la humanitat d’una obra on es pot trobar la universalitat». Prova d’això també és la traducció que va fer al francès del cant poètic ple de llum i dolor de Nelly Sachs.

En «Un itinerari de llum», l’epíleg escrit per Dolors Udina, llegim: «Què és traduir sinó portar a casa l’aliment que trobes pel camí per construir un nou text on habitar?» I així és perquè de cada traducció, «una obra en surt enriquida» fent-la vibrar en una altra llengua i en altres lectors.