Llegir Lukács? ‘Dialèctica de la irracionalitat’, d’Enzo Traverso

Traducció de Gustau Muñoz

per Ferran Archilés

Assaig

Enzo Traverso
Enzo Traverso
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Necessitem traduccions de llibres de pensament. Si les traduccions de literatura —novel·la i poesia— en català mantenen un volum i una qualitat més que remarcable, no passa el mateix amb el món del pensament. El públic possible és incert i la inversió insegura. Per això la traducció de Dialèctica de l’irracionalisme d’Enzo Traverso per part de l’editorial Afers és una bona notícia. Més encara perquè es tracta del primer volum d’una nova col·lecció de l’editorial: Biblioteca de pensament crític, de la qual hi ha ja un segon volum dedicat a Albert O. Hirschman.

Probablement no cal presentar Enzo Traverso al lector, ja que es tracta d’un dels historiadors de les idees més interessants de les darreres dècades. A més, la seua obra ha estat ben representada entre nosaltres, tant en traduccions al català com en obres publicades per editorials valencianes, amb Gustau Muñoz com a traductor o editor, també en aquesta ocasió. N’hi haurà prou d’esmentar Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història (Afers, 2021) o Els nous rostres del feixisme (Balandra, 2017). Traverso ha anat construint de manera pacient, al llarg dels anys, una obra impressionant. I ho ha fet amb una de les virtuts més rares: la claredat, sense cap mena d’argot, i el sentit comú.

Si val la pena llegir encara avui La destrucció de la raó és perquè Lukács s’hi proposava una tasca d’immensa transcendència: esbrinar els orígens del nacionalsocialisme i les causes del seu desenllaç

Dialèctica de l’irracionalisme és una obra breu, de poc més de noranta pàgines, de petit format. En origen es tracta de la introducció que Traverso va fer a una nova edició en anglès de l’obra de György Lukács, La destrucció de la raó (més coneguda en el món hispànic com El asalto a la razón). Estem, doncs, davant d’un treball que situa l’obra del pensador hongarès en el seu context i que proposa oferir algunes claus de lectura per als lectors contemporanis. És ací on rau el repte del llibre de Traverso. Perquè el lector se sent immediatament temptat de preguntar-se per què hem de llegir encara avui Lukács i per què llegir aquesta obra, publicada a principi dels anys cinquanta del segle XX en un context intel·lectual i polític marcat per la Guerra Freda. La destrucció de la raó és una obra feixuga, agreujada pel dogmatisme que era marca de la casa en Lukács. L’epíleg del llibre és un elogi del marxisme estalinista que, evidentment, no hi ha manera de recuperar. Per si cap lector s’ho pensava, doncs —o no coneix l’obra de Traverso—, Dialèctica de l’irracionalisme no proposa res de semblant. Traverso situa de manera minuciosa els orígens de l’obra i tots els curtcircuits teòrics i polítics que convoca. Traverso analitza també la recepció —en general negativa— que l’obra tingué entre els seus contemporanis. No tots eren adversaris, tot i que Lukács tenia, com és ben sabut, una esmoladíssima mala llet ortodoxa.

Si val la pena llegir encara avui La destrucció de la raó és perquè Lukács s’hi proposava una tasca d’immensa transcendència: esbrinar els orígens del nacionalsocialisme i les causes del seu desenllaç. Si la fi de la Guerra Freda va fer creure que el món d’entreguerres s’havia convertit en un passat molt llunyà, la fi de la fi de la Guerra Freda ens ha despertat en un món en què els debats sobre el feixisme o el postfeixisme han tornat a formar part del nostre horitzó.

Afers (2022)

És gairebé segur que, com assenyala Traverso, el mètode genealògic que empra Lukács és obertament problemàtic. Pot explicar-se el nazisme pels seus orígens ideològics en allò que Lukács denomina irracionalisme? Explica un precedent intel·lectual el seu ús posterior? Traçant una genealogia d’autors i idees que va des del romanticisme fins a incloure quasi tot el pensament alemany —excepte el marxisme— Lukács traça una versió del que es coneix com a debat del Sonderweg, és a dir de la via anòmala o espatllada alemanya. Una explicació rígida i determinista que explicaria la inevitabilitat del sorgiment del nazisme a Alemanya entesa més com una maledicció teleològica que com una explicació materialista. Però la tesi del Sonderweg ha sigut tan discutida i refutada que avui dia res no sembla restar-hi en peu. En canvi, una virtut incontestable del llibre de Lukács fou prendre’s seriosament els fonaments intel·lectuals del nazisme, en un moment en què —i especialment en les files del marxisme— tendia a interpretar-se com una pura astúcia del Capital.

és brillant la manera com Traverso llig la «diàlectica de l’estalinisme» i contraposa la «racionalitat irracional» soviètica amb la «irracionalitat racional» nazi.

Més de vuit-centes pàgines de l’obra de Lukács donen, però, per a molt i Traverso fa un exercici extraordinari per a llegir a contracorrent, per a no donar per amortitzat sense una segona pensada el pensament de Lukács. Tant les contradiccions com les intuïcions i sobretot el diàleg amb altres autors d’abans i ara li permeten aprofundir en una lectura fascinant. Per exemple, és brillant la manera com Traverso llig la «diàlectica de l’estalinisme» i contraposa la «racionalitat irracional» soviètica amb la «irracionalitat racional» nazi. En canvi, resulta menys convincent l’intent de Traverso de connectar el que denomina «irracionalisme postmodern i postcolonial» amb el fil argumental de l’obra de Lukács: ni l’enemic de Lukács —el feixisme— ni el context pràctic de l’esquerra actual ho avalen.

El problema amb Lukács és que a tots ens agradaria que la història del pensament fora un debat cortès a l’hora del te. Com també ens agradaria que la política ho fos. Però ni l’una ni l’altra ho han sigut mai. La història del segle XX, els «ecos de Stalingrad» com diu Traverso, travessen l’obra de Lukács. La nostra manera de llegir ens obliga a un esforç enorme de contextualització. És aleshores quan podrem, potser, treure’n l’aigua clara. La de Traverso és una invitació a rellegir una obra colossal, no per a «rehabilitar-la», sinó per a fer justícia a un moment de la història del pensament. En la meua opinió —i crec que en la de Traverso— la dialèctica de l’irracionalisme hem de llegir-la millor com una «dialèctica de la Il·lustració». I, en aquest sentit, ningú no està segur que les velles bèsties no tornen.