Nadejda Mandelstam: ‘Contra tota esperança. Memòries’

Traducció de Jaume Creus

per Ferran Garcia-Oliver

Narrativa

Nadejda Mandelstam
Nadejda Mandelstam
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Mentre Andrei Platónov, el bolxevic «pur» que sembla una mica tocat del bolet, comença a escriure cap a 1927 aquella obra tan estranya i desconcertant de Txevengur, Óssip Mandelstam ja sap el pa que s’hi dona. La Revolució, a la qual s’havia adherit, ha esdevingut un monstre que devora els seus propis fills, i una a una van tancant-se les portes de l’«humanisme», sense el qual l’home no val un cèntim. Com que tots els mitjans justifiquen el fi, s’ha iniciat una cursa demencial cap a la destrucció d’aquell o aquella a qui suposen una mínima i insignificant dissidència. La dissidència pot ser la possessió d’un llibre, una rialla a deshora, un acudit, un gest malentès, una desviació de la doctrina i dels plans elucubrats pel camarada Stalin. Però la desgràcia no cau sobre el real o imaginari reticent davant el gir repressor instat per la generació jove que ha pres el poder, sinó sobre els seus familiars, amics, coneguts i de vegades fins i tot sobre els qui han tingut una relació puntual i escadussera amb ell.

A la Rússia soviètica s’exterminava «sense errors»: l’home i el pensament. És justament ací, en els intersticis de la psicologia humana i col·lectiva, on es manifesta la superioritat de la literatura sobre la història per donar compte de la vida de l’home.

Contra tota esperança és la història d’una liquidació, la del poeta Óssip Mandelstam. I com a tal, i escrita d’una manera superba per la seua viuda i supervivent miraculosa de la liquidació Nadejda Mandelstam, no pot més que haver-se cuit al foc lent d’una tragèdia que commou fins al racó més profund de l’ànima. A la Rússia soviètica s’exterminava «sense errors»: l’home i el pensament. És justament ací, en els intersticis de la psicologia humana i col·lectiva, on es manifesta la superioritat de la literatura sobre la història per donar compte de la vida de l’home. La història, seduïda per l’estadística, defineix un contorn, un context, i mira d’establir les «lleis» del funcionament social i els seus significats; no en va, la història és o pretén ser una «ciència social». La literatura s’acontenta amb el perfum d’un temps, però també és capaç de descriure «lleis», una altra mena de lleis, que regeixen el comportament humà: «Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seua manera», per exemple i per no eixir-nos-en dels russos.

Quaderns Crema (2012)

Mandelstam era, físicament, un tipus insignificant, a més de ser incapaç de matar una mosca. Però li tenien més por que al dimoni. El poder té més por a la intel·ligència que a la força, per això els seus esbirros s’especialitzen a fer callar o, directament, fer desaparèixer els que pensen per si mateixos i no en funció de qualsevol dogma. En la versió estalinista de transgressió del dogma, la intel·ligència autònoma es pagava amb la vida, més prompte que tard: doneu-me l’home, que ja li buscarem la culpa. Hi havia la presó esgarrifosa de la Lubianka, les tortures, les deportacions, els camps de treball, l’apocalíptic gulag de Kolimà, una immensa i col·lectiva xarxa de delators, que fins podia incloure el teu fill. Hi havia per damunt de tot la por. L’Óssip no en tenia, armat amb els seus versos, que retrunyien en les orelles de tots els txequistes i llepaculs de l’Estat. Temerari però lliure, compon el novembre de 1933 un poema que retrata l’Stalin, «el muntanyès del Kremlin», en la seua misèria moral: «Els seus dits són gruixuts, com cucs, greixosos, / i precisos els mots, com pesos carregosos, / les paneroles dels mostatxos riuen, / i embetumades les botes li brillen».

Si l’Óssip i la Nadejda ja caminaven per la corda fluixa, a partir d’ara seran literalment uns empestats, «pàries intocables de la societat socialista». Com a enemics del poble, el que van patir no té nom, la fam, la pobresa, la manca d’habitatge i treball, la prohibició de residir en les dotze ciutats russes més grans, la incertesa del demà, els escorcolls, la possibilitat del suïcidi com a eixida de l’atzucac angoixós. Somien una vaca, que els proporcionaria llet i un modest capital producte de la venda de la que els sobraria. Però ni tenen fenc, ni estable ni un ruble per comprar-ne una. Viuen de la caritat, dels paquets de menjar i dels diners dels pocs amics que els queden en els recambrons gairebé de la clandestinitat. Hi ha una persona que sobreïx en virtut i valentia: l’Anna Akhmàtova. Contra tota esperança és també la història de l’amistat de l’Óssip i la Nadejda Mandelstam amb la gran dama de Sant Petersburg, una altra víctima del muntanyès del Kremlin que se salvà per pèls, però no el seu primer marit, el també poeta Nikolai Gumiliov, ni el fill d’ambdós Liova. Tot hauria canviat si l’Óssip s’hagués doblegat amb versos d’encens al Gran Germà. Res no el va fer canviar. I diu Nadejda: «L’Óssip actuava com si tingués poder i això encara excitava més els que el volien veure destruït. Per a aquests, el poder consistia en els canons, en els òrgans repressius, en la possibilitat de racionar-ho tot, fins la glòria, i a encarregar els seus retrats als pintors. Però l’Óssip continuava insistint: si per la poesia maten, vol dir que li tenen el degut respecte, vol dir que la temen… vol dir que la poesia és poder». Ultratjat i perseguit, «en el buit i les tenebres», des de la seua completa inexistència, l’Óssip Mandelstam anunciava que era «la sirena», la veu que «s’escampava per les ciutats soviètiques». Sense tenir raó no hauria pogut escriure un sol vers: «La lluita per la dignitat social del poeta —apunta Nadejda—, pel dret a la seva veu i a una pròpia posició, representa potser la tendència determinant en la vida i en l’obra de Mandelstam». Per descomptat, l’obra queda prohibida i, si pot ser, destruïda. Llavors cal amagar els originals, fer-ne còpies i canviar-los de lloc de tant en tant. Però com que cap amagatall és segur, Nadejda memoritza els versos com qui memoritza oracions i cançons.

Per descomptat, l’obra queda prohibida i, si pot ser, destruïda. Llavors cal amagar els originals, fer-ne còpies i canviar-los de lloc de tant en tant. Però com que cap amagatall és segur, Nadejda memoritza els versos com qui memoritza oracions i cançons.

Un dia s’endugueren el Mandelstam i ja no es tornaren a veure mai més. Nadejda mira de recompondre els últims dies del seu home, però l’únic que pot traure en clar és que va morir entre finals del 1938 i primeria de 1939, en un camp de trànsit cap a Sibèria, probablement de tifus, fet un nyap físicament i mentalment. En un barracó, les nits, recitava versos a presos comuns que, agraïts, l’alimentaven. Nadejda, com havia fet quan vivien junts, continuarà fugint d’un lloc a altre al primer indici de perill, sense mai deixar de dir i redir per a si mateixa els versos del seu Óssip. Mentre ho fa, el record perdura i ella se salva de l’autodestrucció. Als seixanta-cinc anys, quan ha deixat de ser una pària, una mica menys pobre també, es posa a escriure les memòries que sacsejaran les consciències dels seus contemporanis. Com a jutge i testimoni d’uns anys terribles, vessats en una prosa escruixidora, uns l’aplaudiran, d’altres l’odiaran, incriminats per haver estat coadjuvants del règim. Joseph Brodsky, en un pròleg impecable, afirma amb encert que les memòries de la Nadejda Mandelstam destrien la consciència d’una nació, i «s’esdevenen com un dia del judici a la terra en relació amb la seva època i la seva literatura: un judici administrat amb la més gran legitimitat, atès que aquesta època va ser l’encarregada de construir el paradís a la terra». El resultat va ser, però, la construcció de l’infern. Nadejda ens el descriu per dins.