Quan sembla que tot s’acaba: ‘Benvolguda’, d’Empar Moliner

per Lourdes Toledo

Narrativa

Empar Moliner
Empar Moliner
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, el Vallès Oriental,1966), columnista de la controvèrsia, descreguda i irònica, és una enamorada de la peça literària curta. De fet, es va donar a conèixer com a escriptora el 1999 amb L’ensenyador de pisos que odiava els mims, un recull de relats al qual van seguir el contes de T’estimo si he begut, portats al teatre per David Selvas amb gran èxit, i darrerament, publicat el 2020, És que abans no érem així. Ara, però, torna amb Benvolguda (Columna, Premi Ramon Lull, 2022), la seua tercera novel·la després de Feli, esthéticienne (Premi Josep Pla, 2000) i La col·laboradora (2012).

I dic que ens sorprèn perquè a Benvolguda hi ha un canvi de ritme i d’atmosfera, i la història ja no sembla tan vertiginosa i esbojarrada, amb una galeria de personatges en moviment, diàlegs ràpids i imprevisibles, sinó que ara vivim la transformació progressiva emocional i fisiològica d’una dona madura, la Remei Duran, que combat l’edat amb bones dosis d’esport, i que, sobretot quan surt a córrer, pensa en un monòleg interior constant amb el qual ens acull i recull en el seu espai íntim i confessable. Uns pensaments que ens donen pistes, però ens deixen en l’espera i la confusió dels temors de la Remei Duran… I anem del riure a la mordacitat que despulla el costat patètic de la vida, fins al punt de deixar-nos com estàtues de pedra, davant d’un relat que creix i avança amb fredor i determinació a l’hora de recrear l’angoixa que generen les poques alternatives que li queden a la protagonista.

explora la facilitat amb què la vida més dolça es regira de cop i volta, una història per les venes de la qual corre el desamor, la maduresa i la pèrdua de la fúria sexual...

Vist així, Benvolguda és una novel·la que explora la facilitat amb què la vida més dolça es regira de cop i volta, una història per les venes de la qual corre el desamor, la maduresa i la pèrdua de la fúria sexual... I de tant en tant, el contrast entre dues realitats: la d’una infantesa sòrdida, els records dels orígens d’un món lúgubre i trist tan ben «esborrats», evocats en unes pàgines de duresa, escrites descarnadament, i la vida en present: una existència consolidada i envoltada d’estabilitat familiar (Remei és una dibuixant d’èxit), però en el fons una vida acomodadament insulsa, feliçment apagada…

Columna (2022)

Verb esmolat, prosa expressiva de girs ràpids i inesperats, Empar Moliner és un petit terratrèmol de paraula i de fets. Si bé, darrere de tota la paròdia i la broma imaginables hi ha un tarannà profund que furga en la part fosca de la vida. Un tarannà d’escriptora capaç de crear unes històries que penetren en la complexitat de les relacions humanes, en les febleses i en les contradiccions: el dilema entre salvar els nostres principis o salvar-nos nosaltres mateixos. De tot això i altres temes –com ara la maternitat en la maduresa i la complicitat amb el fills, complicitat que s’esmuny per moments, la pèrdua del desig sexual i el desamor– en parla la seua darrera novel·la, Benvolguda. Una història on la prosa d’Empar Moliner està amarada d’una tensió i d'una angoixa que creix i s’accentua, de gestos còmplices amb el lector, en especial a través dels excursos i parèntesis on es desvelen els indicis, els matisos i les intimitats... Per què tants parèntesis? És una mena de joc per a seduir i mantenir l’atenció del lector, en definitiva, per a endur-se’l al seu terreny literari...

amarada d’una tensió i d'una angoixa que creix i s’accentua, de gestos còmplices amb el lector, en especial a través dels excursos i parèntesis on es desvelen els indicis, els matisos i les intimitats... Per què tants parèntesis?

En Benvolguda Empar fa ficció de la més pura realitat: la facilitat amb què la vida més estable i consolidada pot arribar a trontollar. Al capdavall, fins i tot les grans solideses pengen d’un fil ben fràgil i quasi invisible, i quan això ocorre arriba l’hora del risc i de la creativitat. Per això, al bell mig d’aquest desgavell humà i espectacle literari apareix la protagonista de la història, la Remei Duran, en estat pur. I al voltant d’ella gira tot i tot s’enfonsa, o quasi tot... Immersa en una atmosfera asfixiant i opressiva, davant del desencant de les il·lusions i les complicitats perdudes. I si no hi havia més il·lusió que la conquesta del confort material... I ara ni això?

Experta en territoris propers, explorats i explotats amb gràcia i vehemència, Moliner s’endinsa quan vol en allò misteriós, intangible i desconegut, com ara la soledat de les persones, els petits drames personals i familiars, les frustracions quotidianes, les vides miserablement viscudes dins d’aquelles cases unifamiliars d’un poble lleig del Vallès, Occidental, les relacions estantisses... En definitiva: el poder embrutidor de la monotonia d’uns personatges immersos en un refugi, disfressat de benaurança, dins d’una presó.

Al capdavall, fins i tot les grans solideses pengen d’un fil ben fràgil i quasi invisible, i quan això ocorre arriba l’hora del risc i de la creativitat

A tota aquesta farsa s’apropa Moliner amb «mala bava» i mordacitat, retratant les dones seguidores del guió convencional que se’ls assigna, com ara ací, quan fa paròdia de la primera vegada que una dona comparteix taula amb el seu enamorat: «Ella ha demanat un biquini (ai, quin fàstic em fa, ara). Els biquinis són uns entrepans de primer dia perquè costen poc de queixalar amb les boquetes entreobertes. Poques dones es despinten els llavis menjant el primer dia (jo en soc una que sí). A la Cristina encara li deu fer massa vergonya queixalar i mastegar davant seu, com sens dubte més endavant farà».

La Cristina i la por de perdre tot allò que els unia: els còctels, la música, Tot això ho faig perquè tinc molta por, es titulava un recull de contes seu. Por de perdre la placidesa «enganyosa» d’un vida acoblada com la mà a un guant, al guant del matrimoni… Aquella institució convertida quasi en un quiròfan, una sala d’operacions mecàniques on la tensió augmenta a mesura que arriba el final de la intervenció.