Corina Oproae és una poeta i traductora nascuda a Făgăraș, Romania, el 1973, que viu a Catalunya des del 1998. El bilingüisme no és, per a nosaltres, un fet estrany, però sí ho és el trilingüísme en l’àmbit de la creació i més quan dues de les llengües utilitzades no són llengües maternes. Tenim tendència a pensar que l’acte creatiu es veu afavorit pel llegat que ens guarda la llengua. En aquest cas, Corina Oproae troba en el desarrelament, la raó que propicia la indagació sobre el moll de l’os de la nostra relació amb el llenguatge.

Des del 2016, ha publicat quatre llibres en llengua castellana. El darrer, Desde dónde amar, el 2021 a Pre-textos. La mà que tremola, el seu primer recull en català, és del 2020, coeditat per Cafè Central i Llibres del Segle. La mateixa veu, en dues llengües de to ben diferent, la mateixa sensibilitat i dues propostes formals diferenciades.

Diria de La mà que tremola que és un estudi sobre Poètica. Anàlisi que es nodreix de l’experiència en l’ofici de poeta i traductora, i del fet de ser una persona que viu i escriu en una llengua que no és la seva.

pensar en la raó de ser de la litúrgia. En l’aspecte formal de la litúrgia, no en el seu contingut. Hi ha una mena de religiositat, exempta de creença, res a veure amb el dogmatisme o la fe, sinó amb la intenció, el tracte, la relació, el lligam

La pregunta per allò que converteix la forma prosaica d’utilització del llenguatge en forma poètica, no és una qüestió especulativa, banal, sinó el requisit per acostar-nos tant com sigui possible al coneixement sempre limitat de les condicions i possibilitats de l’existència humana. No podem sortir als afores d’allà on som ni abstreure’ns de les relacions que ens incardinen, la qual cosa no ens estalvia l’esforç per assolir nous horitzons de comprensió.

Preguntar-nos per la naturalesa del llenguatge és preguntar-nos per l’ésser humà i pel sentit de les seves vivències. Encara que la pregunta pel sentit sigui irresoluble, la reflexió sobre el llenguatge ens predisposa a una actitud que eixampla la mirada i ens connecta amb els altres i amb el món.

La manera d’encetar l’estudi, fa pensar en la raó de ser de la litúrgia. En l’aspecte formal de la litúrgia, no en el seu contingut. Hi ha una mena de religiositat, exempta de creença, res a veure amb el dogmatisme o la fe, sinó amb la intenció, el tracte, la relació, el lligam. La primera part del llibre és el preludi per arribar a la consagració en una disposició adequada. Una litúrgia sentida i seriosa que podríem seguir com ho faria un novici.

Escoltar, estar present, és la feina del novici. Iniciar-se. Aprendre a refer-se, a suturar les esquerdes d’una àmfora esberlada. Traspassar la ferida i trobar empara. Allà on rau el dolor, trobar també un cert conhort. Si més no, perquè és el lloc on reconèixer els vincles.

Al primer poema, de la secció primera que es titula «herències», llegim: «la teva saviesa/ es vol cercle que s’obre/ i es fa línia recta». Són versos que ens acaren a la paradoxa, a conservar el vincle des de l’escissió. La línia acaba fracturant-se però, mentrestant, aconseguim ser-hi presents. Un inici i un final, un fragment engolit en una seqüència infinita. Un fragment que conserva la seva individualitat perquè només pot donar la veu aquell que està abocat a perdre-la.

La referència al silenci és necessària si es tracta de recular fins a l’origen. El poema IX de la primera part aconsegueix mostrar-nos-el amb una imatge preciosa, tot el poema ho és. El silenci d’on neix la paraula veritable, és el mateix en totes les llengües. La referència es materialitza en la imatge de l’avia, agenollada als peus del llit.

l’àvia de genolls
al costat del llit
on tu encara dorms

una deessa extraviada
en una llengua aliena

en silenci inspira i expira
l’essència de la paraula
abans de ser paraula

La de l’avi, en el poema següent, ens recorda la duresa i l’adversitat. Les figures masculines, sovint enrevessades. Altres tangents, la llum i les tenebres. El fang i la sang, la corporalitat. Vivències comunes que ens fan sentir el gust i l’aspror de la terra entre les dents.

Després d’haver recorregut la primera part com qui acompanya un via crucis, la segona part ens porta al lloc comú en què la relació de cadascú de nosaltres amb la llengua mare s’esclareix, per posar en valor totes i cadascuna de les llengües. «Per ja no ser(-te) estrangera.» Convé adonar-se que hi ha la mateixa llavor en totes les llengües. Recuperar la relació honesta amb les paraules, fent aquesta passa enrere, és una manera de tractar amb el món i amb els altres. La poètica, llavors, és en el fons una ètica.

El filòsof Byung-Chul Hans ens parla d’actitud reverencial. Potser es pot fer poesia de moltes maneres, potser no tota té aquesta actitud reverencial, potser també hi ha d’haver lloc per a l’enginy i la ironia, però diria que en essència, la paraula poètica implica aquesta actitud reverencial que per altra banda no reivindica un món ideal, perfecte i pur, ans al contrari.

potser també hi ha d’haver lloc per a l’enginy i la ironia, però diria que en essència, la paraula poètica implica aquesta actitud reverencial

La segona part, que dona títol al llibre, «La mà que tremola», està escrita en poema en prosa, accentuant el to reflexiu. Pensament d’un cos arran de terra, tanmateix ple de l’alè que anima la matèria, d’esperit.

El tremolor al·ludeix a la nuesa. Desistiment voluntari per poder vibrar amb les coses. María Zambrano afirmava que se piensa con las entrañas. Bo saber-ho i aprofundir en la possibilitat d’accedir a un tipus de coneixement primigeni que ens permeti no perdre el món de vista. Perquè allò que es busca és el contacte amb el món, escurçar o eliminar la distància. El llenguatge obre una escletxa, llenguatge i consciència es desenvolupen ensems. La forma poètica pretén tornar al punt en què la paraula vibra en contacte amb la cosa, des d’una subjectivitat escindida. D’altra manera, ens quedem sols, a mercè d’un llenguatge utilitarista i de mercat. La nostra relació amb la llengua pròpia no és gens pragmàtica.

I «Trencadís» com a conclusió, un joc a dues veus, o més. No un diàleg, sinó una successió, eco, reverberació. L’àmfora tantes vegades trencada i reparada. Inclou imatges tan belles com «L’or de la cicatriu», o la representació de l’àmfora, com «El forat sonor/ en cada paraula de la llengua mare». Tanca el llibre de forma magistral, amb un poema en prosa, poètica i política com a arts imprescindibles per a la convivència, el dret de participació que prové d’una assumpció prèvia, un compromís. L’escissió que possibilita la mirada i la consciència, només té sentit si permet aquesta passa enrere que ens cridi a la compassió.

«En el so anterior a la llengua hi ha totes les llengües. En el so de totes les llengües hi ha el record que encara tens del paradís. Però també hi ha la despossessió de tu mateixa. Els rastres de la ferida et són ja imprescindibles. Allò indicible, que ara t’aglutina, t’atorga tant el dret a la parla com el dret al silenci.»