El 2019, la Institució Alfons el Magnànim em va publicar el llibre El Sàhara. La terra promesa. La tirada s’ha esgotat, en els últims mesos de la pandèmia, i la direcció d’El Magnànim m’ha suggerit fer-ne una segona edició, precisament ara, quan el present i el futur de la que fou colònia espanyola, «la província 53», es troba tan compromés per la geopolítica i els interessos estatals i internacionals.

En la primera edició jo parlava, com una anècdota, de la presència del poeta i periodista Vicent Andrés Estellés en aquella contesa. Mesos d’investigació en arxius privats i en l’Hemeroteca municipal de València, en aquell moment, no van donar cap resultat. Va ser l’única vegada que el periodista s’havia desplaçat com a reporter a una zona de guerra i això tenia una vessant inèdita molt atractiva. La Marxa Verda va tindre lloc en novembre de 1975, mentre el dictador Francisco Franco agonitzava en el llit. El govern espanyol es retirava definitivament del Sàhara Occidental el 26 de febrer de 1976.

La meua recerca no va donar cap resultat ni per a tot 1975 ni per als primers mesos de 1976. Era ben estrany... i desesperant. Com és possible que Estellés viatjara al Sàhara en aquell temps i no escriguera cap crònica? La clau la trobàrem només fa uns mesos. Estellés, el poeta gran, ara... el reporter avesat, va viatjar a la colònia en 1974, un any abans del què pensàvem, però era també temps de guerra, una època en què es registraven atemptats per part del Polisario, enfront de la forta repressió espanyola (només cal recordar la desaparició del líder Mohamed Siri Brahim Basir, conegut com a Basiri, a mans dels militars espanyols) i l’acció terrorista de les guerrilles marroquines disfressades de sahrauís que provocaven més caos en aquell embolic geoestratègic. Avui sabem que la Marxa Verda va acabar amb la presència espanyola al Sàhara... però, en aquell moment, el conflicte era present i la guerra podia esclatar en qualsevol moment, si no era ja guerra convencional. Estellés, el poeta gran, estava allí com a reporter per a cobrir informativament el conflicte!

Era l'any 1974 i ell, que tenia cinquanta anys, enviava cròniques per al diari Las Provincias, on treballava. Estellés era redactor en cap del diari i el propietari i gerent del periòdic, Enrique Reyna, era molt amic del governador del Sàhara, el tinent general Gómez de Salazar, que acabava de ser nomenat nou administrador en cap de la colònia. Vicente Lladró que, en aquella època, era un jove periodista que venia d'incorporar-se a treballar en el diari, ho recorda perfectament. Francisco Pérez Puche, que va ser director de Las Provincias i, més tard, col·laborador habitual del periòdic, comparteix aquell record: «Vicent Andrés Estellés, va ser enviat al Sàhara un any abans de la Marxa Verda, quan ja hi havien atemptats i la situació era extremadament perillosa. Els independentistes sahrauís ja actuaven i atemptaven contra els militars i les instal·lacions de la metròpoli. Marroc, salvant les aparences, realitzava incursions emmascarades de guerra per a desestabilitzar i 'quedar-se' amb la colònia».

Enrique Reyna ordenava el trasllat d’Estellés al Sàhara per a cobrir informativament la crisi i els esdeveniments que pogueren succeir en cas de confrontació de les tropes espanyoles i del Marroc. La guerra tensava la convivència i es respirava la pesantor en l'ambient.

La filla d'Estellés, Carmina Andrés Lorente, ho confirma: «Jo complia anys el 17 de setembre i aquell dia, no recorde de quin any, vaig rebre una targeta de mon pare des del Sàhara felicitant-me, una targeta amb la imatge d’un camell preciós. Ell sempre estava i aquell any, aquella vegada, una targeta postal m’ho recordava! Per molts anys, filla, Carmina.»

Les tensions prèvies a la Marxa Verda feien preveure una imminent confrontació i, una volta allí, el poeta i escriptor, s’hi va trobar com a «reporter de guerra», per primera i última vegada. Vicent Andrés Estellés va ser un gran poeta i un bon periodista… però, fins ara, no sabíem que havia estat corresponsal de guerra. Tot podia passar i tot era possible perquè totes les espases estaven altes a la colònia, totes les mosques rodaven el pastís. En tornar a València, Estellés es queixaria, amargament, d'un fort dolor de genolls, un dolor que suportaria pràcticament tota sa vida. (Testimoni de Queti Valera, col·laboradora i mà dreta d'Eliseu Climent a Acció Cultural del País Valencià).

L’arribada, la primera crònica

«En la península havien estat circulant i prosperant, amb temor, amb una general irresponsabilitat, les més variades versions sobre la situació a Al-Aaiún. Importava, per fi, conéixer la veritat sobre el terreny. El dissabte s’havia alçat el secret que pesava sobre el Sàhara. El moment no podia ser més propici. La decisió de Madrid es va produir a les sis i mitja de la vesprada; els telegrames arribaren als diaris sobre les set. A les vuit m’encarregaren que iniciara les gestions per a aconseguir un passatge i traslladar-me a Al-Aaiún. El diumenge, poc després de les cinc, aterrava en aquell aeroport. El meu propòsit –així ho vaig manifestar quan m’interrogà la policia en l’aeroport– era informar; hi anava, no obstant, disposat a tot; disposat, entre altres coses, a una llarga i difícil permanència en el desert.»

Llet i whisky, l’entrevista amb el governador

Entre notícies sobre la salut i l’aniversari del Papa Pau VI o la invitació de Josip Broz, Tito, a Leonid Brezhnev per a visitar Iugoslàvia, Estellés publica una entrevista en exclusiva amb el tinent general i governador Federico Gómez de Salazar «l’home de l'obertura informativa»: «Com cada vesprada em vaig acostar a la residència particular del governador per a informar-me. Estant amb ell, l’ordenança li va treure al general, com cada dia, un got de llet amb galetes. I vosté que prendrà, Vicente? El de sempre, mi general! Escolta’m, porta-li un whisky! I el general contestava a les meues preguntes de corresponsal mentre sucava les galetes en la llet del Sàhara».

«El Oasis», el cabaret d’Al-Aaiún

Les nits del cabaret El Oasis havien recobrat l’animació d’abans: «Ai, calle vosté, que hem passat uns dies…», Serà veritat que hi haurà guerra?, comentava l’ama de l’establiment, donya Mercedes. «Jo no donava crèdit al què passava!» (La inestabilitat prebèl·lica d’aquell moment).

«Les xiques de la península i de les illes ballaven i s’agitaven, en el petit entaulat; l’orquestrina atacava motius regionals; un oficial avançava cap a una taula amb una botella de xampany i una altra de whisky, una en cada mà. Tot el món estava content, tot el món, oblidat de tot, s’aplicava a beure, es bevia en silenci; a poc a poc naixia una certa loquacitat. El fum dels cigarrets envaïa el local, un cabaret amb sostre d’uralita».
La cantant Marian Conde havia acudit amb una jove amiga holandesa, anomenada Hellen, a actuar en el festival de la Legió en el Parador i... Estellés s’entrevista amb ella, mentre l’artista es troba al costat d’uns oficials:
«Tinc por, tinc por a la guerra! Però quina guerra? Sí, sí... tu riu-te! Anit vaig fer unes pràctiques d’espiritisme. Això sempre m’ix molt bé. Vaig prendre un got de vidre i el vaig deixar sobre les lletres. Hi estàvem dos amics i un capità, de sobte se m’ocorregué fer-li una pregunta al got: Hi haurà guerra? I el got, pegant cent voltes, em va contestar: Sí, hi haurà guerra! I ens quedarem tots gelats!»

Aventures d’un dia qualsevol

«A l’entrada del soc vell, en la part vella d’Al-Aaiún, hi havia un cec que en àrab implorava la caritat pública amb la nerviosa mà estesa. Era un cec que n’hi havia perquè l’haguera pintat aquell Ribera solitari i enigmàtic de Nàpols. I, a voltes, amb la mà estesa, es ventava les mosques. Al seu costat hi havia una dona i uns xiquets petits. Una sahrauí, molt opulenta de robes, conversava a la porta d’un basar; portava la cara coberta. Uns canaris parlaven de jugar-se unes cerveses en el bar».

La tensió de la guerra

«La tensió existent a la frontera arribà a un punt màxim: un tanc marroquí avançà amb decisió fins a la línia limítrof; semblava disposat a penetrar en territori espanyol; el lloc de guàrdia espanyol es disposava a activar una rèplica armada ràpida, en arribar justet a la ratlla fronterera, el tanc marroquí es va detenir, increïblement. Aguantà allí un cert temps. Els soldats parlaven en veu alta: ‘Si creuen que faran saltar els nervis, van apanyats, no podran amb nosaltres!’

«Molt a prop, em presentaren un soldat d’Alberic anomenat Sales; li vaig preguntar si volia res per als seus pares; em va dir que no: ‘estan fent la verema a França.’»

Més cròniques

«Els notables (la Jemma) reafirmen la seua postura en l’Assemblea» (Estaven a  favor d’una col·laboració estreta amb Espanya), és un altre titular. Estellés entrevista un sahrauí que defensa la independència prevista a trenta o quaranta anys, mentrestant el Sàhara Occidental podria constituir-se en un Estat associat a la metròpoli. Una de les últimes cròniques firmades d'El-Aaiún portava un titular espectacular, una frase que va escoltar mentre descansava en la seua habitació del parador: «Nosaltres volem seguir com estem: amb Espanya!»: «em vaig tombar al llit i vaig intentar llegir. El silenci era total. Baix, en el pati del Parador, se sentia l’aigua d’un petit estany: ‘Nosaltres no volem la independència. Nosaltres estem molt a gust com estem. Nosaltres…» I em vaig adormir!

Un altre titular: «La guerra pot esclatar en qualsevol moment... o pot haver esclatat ja en qualsevol remot punt del Sàhara».

El final d'una llarga sequera: Plou en el Sàhara; La calor de Mahbes... més titulars: «A l'espera de la decisió de Hassan II»; «El Sàhara es prepara per al moment en què, sobre la base d'una vida resolta, amb metges i enginyers autòctons, puga pensar en la independència». En una altra crònica, el sagaç reporter relata «El matí més alegre del Sàhara»; conta també, en diversos reportatges, els rigors del ramadà en la vida diària, informa sobre l'art rupestre del país, que existeix, sí, com en altres bandes... conta la visita a Smara, la ciutat blanca i blava. I travessa les rutes més importants cap a l’interior del país, desert endins.

Per últim, el reporter mostra, sense falsa vanitat, un moment de satisfacció i felicitat personal en un article que signa com a Vicente Andrés Estellés, se suposa que per ordre de la direcció de l’empresa: «Efusió dels sahrauís davant l'arribada d'un periodista de la península», Estellés es vanta i es mostra colpit amb aquest entusiasme per la rebuda dels sahrauís el dia de la seua arribada i el plaer de l’experiència durant tota la seua estança a la colònia. I es mostra honorat com Cèsar arribant a Roma.
«No se m’oblidarà mai l’efusió amb què em van acollir els sahrauís. La sequera durava ja molts anys en el desert; però durava molts més anys la falta de presència dels periodistes en el Sàhara. Els sahrauís reiteraven el seu amor per Espanya i la seua esperança en la metròpoli. Alguns d’ells m’agafaven amb les seues mans entusiastes: ‘I diguen vostés, els periodistes…’

«Quantes vegades sentiria això: ‘I diguen vostés, els periodistes, que nosaltres no necessitem el referèndum, que no el volem; i si l’acceptem és perquè Espanya el vol; però nosaltres volem seguir com estem!’ –Quantes voltes seguiria escoltant aquestes expressions?»

Tota una experiència per al poeta, fora de la seua pròpia galàxia professional i mental, en un lloc en el qual anava a esclatar, d'un moment a un altre, un conflicte armat. El treball del periodista de campanya, en recórrer bona part del territori de la colònia, li serveix per a comprovar in situ el temor de la població sahrauí al veí del nord, el Marroc. Les cròniques són peces periodístiques, però són petites joies literàries de l’escriptor i poeta. Durant molts mesos d’investigació en temps de pandèmia i gràcies també a l’ajuda de Francisco Pérez Puche, Vicente Lladró i l’Hemeroteca municipal de València, ha sigut possible embastar aquesta història. Estellés es mereixia la publicació d’aquesta part del seu treball, que romania en l’oblit més obscur. Tot això quedarà annexat, amb originals i textos transcrists, i es publicara en la segona edició d'El Sàhara. La Terra Promesa (Edicions del Magnànim), prevista per d'aci a uns pocs mesos.