‘El judici de l’aigua’, o la lluita d’un condemnat, de Juan Francisco Ferrándiz

Traducció de Josep Alemany i Inma Falcó

per Lourdes Boïgues

Narrativa

Juan Francisco Ferrándiz
Juan Francisco Ferrándiz
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Juan Francisco Ferrándiz (Cocentaina, 1971) és llicenciat en Dret, exerceix d’advocat i un dels autors més importants del gènere de novel·la històrica.

'El judici de l’aigua' ha sigut editada per l’editorial Rosa dels Vents, el segell en llengua catalana de Penguin Random House.

Quant a la traducció al català, ha sigut obra de Josep Alemany (que ha treballat en llibres d’autors com ara David Goodis, John Dos Passos o Luigi Pirandello) i Inma Falcó (que ha traduït best sellers de Paula Hawkins o RJ Palacio). La meua opinió és que ambdós han fet un treball impecable en El judici de l’aigua.

700 pàgines farcides d’emoció, aventures, infortunis, amor, conspiracions, supersticions, judicis i sentències.

En una entrevista, Juan Francisco Ferrándiz explica que la carrera de Dret és bastant àrida, però que la història li permet viatjar i imaginar. Per això, en aquesta novel·la ha aprofundit en el Dret i en les lleis de la societat medieval, on la justícia semblava estar absent. L’autor afirma, igualment, que el Sant Greal de qualsevol escriptor és enganxar i que aquest és el seu objectiu principal. I bé, amb mi ho ha aconseguit plenament. 700 pàgines farcides d’emoció, aventures, infortunis, amor, conspiracions, supersticions, judicis i sentències.

Amant de la novel·la històrica com soc, em va cridar poderosament l’atenció la imatge de la portada: columnes, arcs, capitells, un rosetó i... un meravellós scriptorium medieval. Com que també em vaig llicenciar en Dret, el resum de la contraportada em va acabar de decidir a llegir aquesta novel·la, que ja m’havien recomanat.

Robert el Condemnat dedicarà la seua vida a canviar les normes medievals i instaurar l’antic Dret Romà, molt més just i imparcial.

Respecte de l’argument, us en faré un tast. Al Comtat de Barcelona, segle XII, dos bebès, Robert de Tramuntana i Blanca de Corviu, són sotmesos a una cruel ordalia. Ambdós sobreviuen, però quedaran marcats per sempre més. Esperonat per sa mare, Robert el Condemnat dedicarà la seua vida a canviar les normes medievals i instaurar l’antic Dret Romà, molt més just i imparcial. Amb tal propòsit, es ficarà en situacions límits que faran perillar la seua vida i la de les persones que estima. Mentrestant, a Blanca de Corviu l’esperen una sèrie de vicissituds vinculades amb la seua condició de dona i noble, però no per això menys difícils i terribles. Capítol a capítol, el destí dels dos protagonistes principals va unint-los i separant-los d’una forma inesperada i angoixant.

Rosa dels Vents (2021)
els escenaris en què transcorre l’obra. Especialment les escoles i universitats de Barcelona, Jaca i Bolonya. Però també castells, catedrals, monestirs, masies, cabanes, masmorres, etc

A més, dels personatges principals, l’autor en crea d’altres amb un atractiu inqüestionable, sobretot els de gènere femení. Així, per exemple, estan Òria (terratinent i mare de Robert), Saura (la malvada madrastra de Blanca), Esmeralda (una joglaressa exòtica i agosarada), Novella Gozzadini (estudiant de Bolonya), etc. Amics i enemics de Robert l’acompanyen tothora, sent un dels meus preferits el seu criat Hakim, qui l'adverteix del seu do especial: la baraka. Resulten igualment fascinants els escenaris en què transcorre l’obra. Especialment les escoles i universitats de Barcelona, Jaca i Bolonya. Però també castells, catedrals, monestirs, masies, cabanes, masmorres, etc. I és que l’autor retrata amb tota mena de detalls la vida al segle XII.

Tanmateix, una de les característiques que més m’ha agradat és que, malgrat totes les peripècies que sofreix (en són moltíssimes), Robert el Condemnat no es dona per vençut. El seu objectiu és trencar l’ordre medieval, compost per tres castes: bellatores, oratores i laboratores. Un stablisment que es resisteix a desaparèixer. Com tots els ordres al llarg de la història.

Per a introduir l’obra, Juan Francisco Ferrándiz usa una cita d’Aristòtil: «Perquè no hi ha res tan terrible com una persona injusta amb armes i poder». Més que una frase, es tracta d’una realitat que lamentablement no passarà de moda. Demostra com de necessària és la justícia i com d’importants són les persones que la defenen.

Com diu Juan Francisco Ferrándiz, encara queda un llarg camí perquè la societat siga justa. S’ha fet molt per a aconseguir-ho, cert, però haurem de continuar lluitant fins al final. Allò que no es denuncia ni es qüestiona serà un mal endèmic. Per tant, cridem «Iniquitas!», com l’Òria de Tramuntana, i actuem com cal.