Una boca per a parlar, dues orelles per a escoltar duu un subtítol ben explicatiu, Oratòria i teatre: un mètode per a parlar en públic (NPQ Editors). Juanjo Prats és un dels actors valencians més coneguts, pels seus papers al teatre i en diverses sèries de televisió. A més a més, és doctor en Filologia, amb l’especialitat d’art dramàtic i catedràtic d’escenificació.

El llibre que ens presenta és un manual interessant per a totes les persones que es dediquen a la docència, a la dramatització o, senzillament, a qualsevol activitat que implique parlar davant d’un públic. Una obra de fons de biblioteca, per a llegir-la i consultar-la de tant en tant, amb reflexions i activitats pràctiques.

Prats fa una defensa de les arts escèniques aplicades. És a dir, explica i argumenta de forma amena i convincent com les tècniques dramàtiques poden ajudar-nos en el dia a dia: per a captar l’atenció dels oients, per a comunicar amb eficàcia, per a transmetre idees...

La primera part del llibre fa un repàs a la història i als conceptes de la retòrica i l’oratòria. L’art de saber parlar i d’argumentar és una habilitat molt valorada des dels clàssics. I objecte d’aprenentatge en els sistemes educatius dels països més avançats. A casa nostra, però, aprendre a expressar-se i a comunicar no és tan important com memoritzar o expressar-se per escrit. Juanjo Prats fa una defensa de les arts escèniques aplicades. És a dir, explica i argumenta de forma amena i convincent com les tècniques dramàtiques poden ajudar-nos en el dia a dia: per a captar l’atenció dels oients, per a comunicar amb eficàcia, per a transmetre idees...

La segona part s’endinsa en un aspecte complementari, com construir el nostre discurs: saber parlar és, alhora, saber de què parlem. La manera de treballar els actors a partir del guió és semblants al músic sobre una partitura. El contingut es va bastint a partir de tècniques per a generar idees, de l’ordre, de l’estructura... D’ací, Prats passa a comentar les estratègies del debat, l’argumentació, les interpel·lacions, les refutacions, les fal·làcies... i fins i tot, la manipulació. Per reblar aquest capítol, explica la construcció del relat amb emocions, l’storytelling, des de recursos com ara l’humor, la metàfora, els personatges... Cal assenyalar que cada capítol del manual es complementa amb una sèrie d’activitats pràctiques, que podem fer tant de forma individual com en grup.

La tercera part se centra en la praxis teatral, sempre, des del punt de vista de la dramàtica aplicada. Ens parla dels recursos corporals (l’expressió, la relaxació...), dels recursos vocals i paralingüístics, dels recursos emocionals, de la improvisació. Per a expressar, per a comunicar, sovint són tan importants les paraules com els silencis, el que es diu com el que s’insinua. La comunicació no verbal és fonamental. Una idea que Prats s’esforça a transmetre és que no “expressem” tan sols amb el discurs oral, sinó amb tot el cos (la mirada, els gestos, la postura...).

Quan parlem en públic, quan actuem, la força de les nostres virtuts ha de superar la por dels nostres defectes, reals o imaginaris; el desig d’èxit ha de surar sobre el temor de la derrota. És potser la gran lliçó d’Una boca per a parlar, dues orelles per a escoltar.

L’últim capítol revisa aspectes relacionats amb la pràctica escènica i amb els recursos que ha de dominar un bon comunicador (del teatre, de la docència, del debat...). De primer, cal no perdre el fil de la paraula. S’ha de tindre bona memòria. La memòria és un múscul que s’exercita i Prats ens aconsella una sèrie de tècniques per a millorar-la i entrenar-la. De segon, hi ha la presència. Un comunicador ha de dominar l’escena, tant si és en un teatre, en un plató o en una aula. És el poder del “lideratge comunicatiu”. De tercer, és necessari vèncer la por escènica o la por a quedar-se en blanc. I saber com eixir d’un mal mas. En quart lloc, no podem oblidar que parlar en públic implica escenificar. L’escenificació depèn d’una sèrie d’elements o factors que s’han de combinar: l’assaig, el públic, l’espai, el so, la llum...

Per últim, Prats aporta un exemple per a la reflexió: la síndrome de Cyrano de Bergerac. Cyrano encarna les virtuts de l’orador ideal (valent, enginyós, excel·lent...) i, alhora, els defectes que l’amenacen (la por al fracàs). Quan parlem en públic, quan actuem, la força de les nostres virtuts ha de superar la por dels nostres defectes, reals o imaginaris; el desig d’èxit ha de surar sobre el temor de la derrota. És potser la gran lliçó d’Una boca per a parlar, dues orelles per a escoltar.