‘Si un dit assenyala la lluna’, de Toni Pou: Per què aquest divorci entre la literatura i la ciència?

per Lourdes Toledo

Assaig

Toni Pou
Toni Pou
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Sovint els llibres estableixen diàlegs sorprenents: acabava de llegir Si un dit assenyala la lluna de Toni Pou, quan vaig trobar en De Wharhol a @yodominguez de Pilar Alfonso aquesta citació: «M’encanta trencar les fronteres imaginàries que la gent estableix entre diferents àrees de coneixement. És refrescant» (de Maryam Mirzakhani, matemàtica). Trencar les fronteres imaginàries entre les dues cultures, la literària i la científica, és, en gran part, l’essència que amara i basteix la història que conta Toni Pou, periodista científic, professor i escriptor. Unes fronteres que, igual que ocorre avui entre gèneres literaris, són un divorci forçat i imaginari. És allò de què parlava Charles Percy Snow fa més de cinquanta anys en la seua conferència sobre el divorci entre les «dues cultures», la ciència i els intel·lectuals de la literatura, un debat vigent encara avui, recollida en Les dues cultures (Àtic dels llibres).

L’aproximació entre aquestes «dues cultures» és encara una tasca pendent en els currículums escolars i en les mentalitats acadèmiques, però també en la societat. En canvi, i com conta Si un dit assenyala la lluna, en els segles XVI i XVII la cultura humanista no feia, ni de lluny, aquestes distincions: Leonardo da Vinci era un científic que dibuixava, esculpia i escrivia, entre altres dedicacions, i Galileu, un astrònom que volia ser poeta, de fet, escrigué molt i segons Italo Calvino, és el «millor prosista italià de la història».

Anagrama (2021)

I aquest és l’esperit que envolta el darrer treball de Toni Pou, el qual no és un assaig, tampoc una novel·la, ni un diari, ni un recull de cròniques de viatges o relats d’aventura, però sí un llibre que té alhora un poc de tot això, una mena de road story en el temps i en l’espai que ens convida a llegir i voler saber què passarà després. I, sobretot, un relat escrit amb una prosa rítmica i precisa, que conta amb saviesa i humilitat l’aventura intel·lectual i científica de Toni Pou, un antic professor de física de Secundària i Batxillerat, enamorat de Galileu.

el periple científic i literari que narra el llibre: una sèrie de recerques, viatges i descobertes que el duran des de Florència –on tingué a les mans un dels telescopis construïts per Galileu, mirà i ensumà la seua biblioteca, i visità la casa on l’astrònom visqué part de la seua vida i morí– fins al desert xilè d’Acatama

Esperonat per Calvino, i a partir de la lectura de Diàlegs sobre els dos màxims sistemes del món ptolemaic i copernicà de Galileu, a Toni Pou li canvia la vida: descobreix un text que parla sobre «un autèntic procés de creació de coneixement i de debat sobre el mateix procés, que és allà on hi ha l’espurna i l’esgarrifança» i comença a fer-ne llegir alguns fragments als seus alumnes. A poc a poc, els joves estudiants s’hi engresquen i en parlen fins i tot fora de l’aula, i així és com Diàlegs es converteix en el llibre de text de l’assignatura. Xino-xano, Pou sent que ha recuperat «l’estudi de la ciència a través de la paraula, de la construcció de metàfores i arguments». Com podeu imaginar, aquestes decisions no sempre són ben vistes pels col·legues docents.

Amb tot, Pou –un romàntic tossut, crític amb les limitacions dels programes acadèmics– hi perseverà i els alumnes, feliços i amb bons resultats, li ho agrairan. I així comença el periple científic i literari que narra el llibre: una sèrie de recerques, viatges i descobertes que el duran des de Florència –on tingué a les mans un dels telescopis construïts per Galileu, mirà i ensumà la seua biblioteca, i visità la casa on l’astrònom visqué part de la seua vida i morí– fins al desert xilè d’Acatama, on hi ha l’observatori Paranal, per a construir una rèplica del telescopi de Galileu. Un periple que Pou descriu amb l’objectiu d’explorar els horitzons estètics que proposa el coneixement científic, convençut com està «del fet que la ciència té un potencial com a eina literària completament desaprofitat».

El relat –un viatge de descoberta i indagació, tant científica com personal– està ple de connexions entre llibres i descobriments científics, de referències interessants, d’històries, de personalitats (Galileu, Newton, Darwin, Borges, entre tants) i anècdotes molt ben lligades, però també de reflexions pregones sobre l’ésser humà i la seua potencialitat per a aconseguir grandeses, però també fer el mal: «els avenços científics poden capgirar no tan sols les nostres rutines, sinó també l’ordre moral i social. Però això també ho pot fer una dictadura o la guerra. Al capdavall, la vanitat humana és una força motriu infinitament superior als avenços científics».

Un periple que Pou descriu amb l’objectiu d’explotar els horitzons estètics que proposa el coneixement científic, convençut com està «del fet que la ciència té un potencial com a eina literària completament desaprofitat»

Contar històries està en la gènesi de la humanitat, per això dins d’un aula és més fàcil seduir l’auditori si envoltem les fórmules i els processos de relats i anècdotes amb nom i rostre. Al capdavall, com escriu Pou (citant el biòleg Edward O. Wilson) «en les etapes primerenques del procés creatiu, ja sigui artístic o científic, tot el que hi ha en la ment és una història. Perquè les històries són l’eina més fonamental que tenim per representar i entendre el món».

Deixar-ho tot, canviar de feina i escenari, fer allò que realment li agrada, perseguir un somni, equivocar-se i tornar-ho a intentar... «Sempre he tingut un rampell romàntic que, ho reconec, condiciona absolutament la meva interpretació del món...» , escriu Pou. Al capdavall, «la història de la ciència és plena de grans mestres arrogants i tossuts, d’intuïcions brillants i de fracassos formidables [...] i el fracàs, quan és apassionat i prové de l’exploració vertadera, obre sempre un deixant de llum que assenyala un nou camí».

En el fons, tant la ciència com la literatura són això: capacitat creativa i una mirada personalíssima, l’espurna de la mirada, en diu ell. I la de Pou ho és.