‘De la pròpia veu a la veu pròpia’, d'Antoni Defez

per Tobies Grimaltos

Assaig

Antoni Defez
Antoni Defez
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Antoni Defez va guanyar l'any passat el XXXIX Premi Ciutat de València en la categoria d'assaig, això és, el premi Josep Vicent Marqués, que publica Edicions del Bullent. És a dir, va guanyar el darrer d'aquests premis publicats fins ara. L'obra té per títol De la pròpia veu a la veu pròpia i és un recull de set textos de procedència diversa, i escrits per distintes motivacions, cosits pel fil de la caracterització i condicions de possibilitat de la veu pròpia, de tenir una veu que ens siga exclusiva i ens identifique.

la veu pròpia sembla que és alguna cosa més, allò que ens fa únics i també autèntics; allò amb què ens fem originals i irrepetibles. Allò que anem construint i que alhora ens fa. De la mateixa manera que ens fem i mentre ens fem, anem fent la veu pròpia: «l'expressió de la nostra individualitat irrepetible»

Recorde que quan vaig llegir Ningú no ens espera, de Manuel Baixauli em va sorprendre gratament que, tot i que ja coneixia la major part dels textos que componien el llibre perquè els havia llegit –una versió– al «Quadern» d’El país, ara em semblaven una cosa distinta, un conjunt que feia millor i més grata la lectura de cadascuna de les peces; cobraven una vida nova i un nou sentit. Certament, hi havia hagut una mica de reescriptura, però el resultat anava més enllà del que aquesta reescriptura podria justificar. Una sensació similar he tingut en llegir el llibre de Defez. Alguns dels textos que el formen –bé, una versió anterior– ja els havia llegit, però ara adquirien una llum nova, una nova significació. Com he dit, el fil que els relliga és el tema de la veu pròpia, començant per la seua diferenciació de «la pròpia veu» i en què consisteix el trànsit des d'aquesta última a aquella. Perquè tots tenim una veu que ens és pròpia: un timbre, una entonació, un lèxic, una pronúncia, unes preferències sintàctiques, un estil i unes característiques físiques. Però la veu pròpia sembla que és alguna cosa més, allò que ens fa únics i també autèntics; allò amb què ens femoriginals i irrepetibles. Allò que anem construint i que alhora ens fa. De la mateixa manera que ens fem i mentre ens fem, anem fent la veu pròpia: «l'expressió de la nostra individualitat irrepetible».

Bullent (2022)

Però en el llibre s'aborden, a més, diversos temes relacionats i el fenomen d'aquesta veu pròpia en diferents àmbits i autors, des de la poesia a l'assaig, des de la recerca de la identitat personal a la nacional, i des de Wittgenstein –sobretot Wittgenstein– a Vinyoli, però també Iborra –Josep– i Fuster, Nietzsche i Heidegger, i tants i tants altres noms de la literatura i la filosofia. Què pot dir la veu, què pot dir el llenguatge i què pot mostrar, amb quins recursos compta i comptem, com abordar el que és inefable, com ho fa la poesia: mostrar el que no es pot dir. Aquestes i moltes altres coses són tractades al llibre des del bagatge que dona el bon coneixement filosòfic i també literari, perquè en Defez s'ajunten els fets de ser professor de filosofia a la Universitat de Girona i poeta i assagista múltiplement premiat.

des de la filosofia a la teoria literària, que aborden temes que abracen des de la identitat personal i el pes del llenguatge en la construcció d'aquesta identitat, fins a la constant anticipació de la mort en la nostra concepció de la vida i l'existència

En definitiva, són set textos que van des de la filosofia a la teoria literària, que aborden temes que abracen des de la identitat personal i el pes del llenguatge en la construcció d'aquesta identitat, fins a la constant anticipació de la mort en la nostra concepció de la vida i l'existència. Molts temes i molts autors en un llibre dens, però entenedor, profund, però llegívol. El capítol sobre la mort m'ha semblat especialment interessant. El conjunt ens il·lustra i ens convida a la reflexió dialogada, i algun dels textos aconseguirà fins i tot que emocions fondes cobren presència durant la lectura.