L’any 1963, l'abat Escarré de Montserrat feia unes declaracions al diari francès Le Monde, d’oberta oposició al franquisme i on demanava que el poble pogués triar el govern, que es garantís la llibertat de premsa, que s'acabés el clima de guerra civil. Hi defensava també la llengua catalana, no com «un deure, sinó ben bé una necessitat; quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre’s».

Pocs dies després d’aquestes paraules, el governador civil, seguint les ordres del ministre d'Informació i Turisme franquista, Manuel Fraga, ordena escorcollar i clausurar Òmnium Cultural.

I el març del 1965 l'abat Escarré agafava un avió cap a l'exili al monestir de Viboldone (Llombardia), responent a una decisió interna de l'església. Arran d'aquests fets, una dotzena de monjos de Montserrat, renovadors al si de la comunitat benedictina, que havien donat suport a l'Abat, van ser expulsats i enviats al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al peu de la mítica muntanya del Canigó, al Conflent, a Catalunya Nord.

El 2015, amb motiu del cinquantè aniversari de la refundació de Sant Miquel de Cuixà, la comissió organitzadora de la commemoració encarrega a Jordi Tomàs, antropòleg i fill d'un dels monjos exiliats, un llibre sobre la història d’aquell grapat de monjos expulsats el 1965. L’autor, fill de la refundació de Cuixà, els semblava la persona més indicada per explicar aquesta història coral, que anirà teixint a través d’arxius, documents històrics, entrevistes als monjos i a desenes de persones que van passar per Cuixà fins a mitjan anys vuitanta.

relata l'important paper que el monestir va tenir en una època transcendental per la recuperació de la cultura catalana després de la guerra i el franquisme. Des de la restauració material del monestir i les seves dependències, iniciada el 1965

Cuixà, exili i refugi relata l'important paper que el monestir va tenir en una època transcendental per la recuperació de la cultura catalana després de la guerra i el franquisme. Des de la restauració material del monestir i les seves dependències, iniciada el 1965 i realitzada pels monjos amb l’ajuda de grups que de manera regular anaven a Sant Miquel de Cuixà, fins a les darreres jornades organitzades pel CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals) el 1985, Cuixà ha estat un espai d’acollida i escenari de múltiples activitats.

La pluralitat de veus que s’expressen en aquest llibre reflecteix la diversitat de les experiències dels que van passar per Cuixà en aquells anys, seguint el camí traçat per uns monjos, propers a l’Abat Escarré, que empenyien les reformes, o tot simplement refugiant-se en aquest espai de llibertat.

Entre els entrevistats hi trobem intel·lectuals, activistes, fidels, polítics i personalitats diverses, que sense explicar detalls de les històries personals dels monjos, ens apropen a la seva personalitat i les seves activitats, i sobretot, narren la història col·lectiva, per donar testimoni de la seva significació, més enllà del fet religiós, per a la societat catalana del moment.