Acabo de llegir per tercer cop el llibre de poemes Com l’estel que no hi és (El Gall Editor, 2020) i la sensació que em perdura al paladar –el sentit del gust és clau en poesia– és la d’haver entrat en l’obagor d’un esperit lliure que cerca una resposta a la raó de viure. Si més no, la Berta Giraut (Barcelona, 1980) comença la seva singladura poètica —també  d’una manera literal, atès que es tracta del seu primer recull de poesia— amb un poema de versos octosíl·labs, intitulat amb calculada polisèmia «Fi», on podem llegir: «Surts a la llum com un final». Una colpidora imatge on s’expressa la força de la vida —com  un part, sempre violenta—, alhora que emergeix el clarobscur de l’existència, això és, un marcat sentit del límit temporal. El dilema està servit, i a nosaltres tan sols ens queda fer via amb la poeta.

traçar un dèdal biogràfic: la vida i res més ens interpel·la en una singladura que és joc i emmirallament constant

Un camí, el de Com l’estel que no hi és, curull d’enigmes que cal saber resoldre, vers a vers, car Giraut no fa altra cosa que traçar un dèdal biogràfic: la vida i res més ens interpel·la en una singladura que és joc i emmirallament constant. No invocaré Lacan en va, però el fet és que el «Tu» de Berta Giraut –si hom llegeix atentament– és el nostre jo que la poeta comparteix generosament amb el lector. El «lloc de l’Altre» l’ocupa la paraula. I la paraula és epifania que ens fa partícips de la seva experiència singular. Berta Giraut ens integra amb habilitat en el subtext, casa seva és casa nostra: l’hàbitat del verb on l’ànima se’ns revela en l’estranya matèria de la vida «no saps si és lluita o és plaer», en uns versos contundents que se’ns claven al cor com una daga: «Hi ha un lloc de tu on sembles l’altra, / un lloc de neu on et fas porpra». L’alteritat, el porpra: la claror del crepuscle sobre el blanc.

El repertori de recursos que esmerça la poeta és notable: el ritme de la mètrica cosida en art major i menor, la dramatúrgia del llenguatge popular, els tres monòlegs en prosa poètica, l’ús de la cançó –amb el magnífic vers eteri: «M’estimo l’impalpable»–, aquelles impagables rimes que s’escolen amb el risc de caure en l’excés (sense fer-ho mai), les imatges de retòrica concisa i poderosa «mastego gust a mar a l’ona dels cabells» i, al meu entendre, la clau de volta que tot ho cohesiona: una estructura meditada al detall on cada part ocupa un lloc d’acord amb la llum que ens guia en la lectura.

Giraut travessa la incerta obagor del camí poètic a partir d’una concepció carnal de la poesia

En la seva recerca de sentit –tot poema és un oracle que cal saber interpretar– Giraut travessa la incerta obagor del camí poètic a partir d’una concepció carnal de la poesia. Entengui-se’m bé: la seva pòiesis pren els trets del verb fins al punt que la paraula és l’expressió física de l’esperit en plena acció. Car no hi ha esperit sense cos ni cos sense esperit. I és així que la catarsi té lloc en el vers com una alquímia que troba en la veu de la poeta «un mot que ens transfigura». Un mot que inequívocament implica moviment i canvi. O si més no, la ficció que aquest suscita de poder esmenar les coses. Un poema és com l’esperança. Esperes, perquè encara creus en Déu. Que és com dir, creure en la vida. Sí, aquella nostàlgia del futur –d’allò que encara és en potència– que ens impulsa a ésser. I tot, a pesar que «cap déu respon» i que «la vida impera. És una lloba / que amb els ullals et torna a lloc». La lloba, la vida, ens mira fit a fit. Berta Giraut és la poesia feta carn.