Al segle XVIII circulava la història d’un nàufrag que arriba a terra i contempla una forca amb un penjat: «Lloat siga Déu! Per fi estic en un país civilitzat!». L’alegria d’aquell nàufrag contrasta amb el retorn de Marlow, el mariner d'El cor de les tenebres de Joseph Conrad. 

La narració té l’aroma d’un somni, i com al món dels somnis, el temps s'hi barreja i confon. La mar és sempre la mateixa. I el riu Congo un braç intemporal de les entranyes de la Terra. Sobre aquesta immensitat mutable el temps queda abolit. Des de l’inici, on un mariner ens descriu l’errabundeig crepuscular d’un vaixell a la gola del Tàmesi i ens presenta al misteriós Marlow, el pas del temps esdevé una cosa circular, obsessiva, irredimible. Marlow de seguida pren la paraula. I gairebé ja no s’atura. Fins al final. Una narració hipnòtica i carregada d’imatges fascinants:

«Pensava en temps molt llunyans, quan els romans van venir aquí per primera vegada, fa mil nou-cents anys, si fa no fa l’altre dia. (…) Imagineu-los aquí –l’últim racó del món, un mar del color del plom, un cel del color del fum, una mena de vaixell tan rígid com una concertina–, navegant riu amunt amb provisions, o ordres tàctiques, o el que vulgueu. Bancs de sorra, maresmes, boscos, indígenes, ben poc menjar adequat per a un home civilitzat, i per beure, només l’aigua del Tàmesi. Sense vi de Falern, sense desembarcar. Aquí i allà un campament militar perdut dins la selva, com una agulla en un paller, fred, boira, tempestes, malalties, exili i mort, la mort esmunyint-se furtivament a l’aire, a l’aigua, al bosc. Devien morir-se com mosques, aquí.»

Conrad escriu com un torrent, creant una atmosfera opressiva, sensorial i vasta, a base d’acumular paraules i adjectius plens de ressonàncies i ecos. Les frases es van sedimentant les unes sobre les altres, repetint-se amb la insistència d’una obsessió. I hi ha passatges d’un humor extravagant, però la riuada al·lucinada d’imatges el camufla.

enmig de la jungla colossal, sota un sol ferotge, les persones fan coses absolutament grotesques i dements. L’activitat consisteix en la total absència de sentit

La Divina Comèdia està dividida en tres parts. També la breu història de Conrad, que és un retrat de la barbàrie de l’ànima humana, dels seus misteris incomprensibles i foscos, cruels. De l’horror i la degradació. La primera part és un descens als inferns. Un doble infern. L’infern comercial de la metròpoli: tots intueixen què passa al Congo, el terror i les morts absurdes, però els homes de negocis continuen enviant els joves enèrgics per tal d’assegurar les operacions comercials. Marlow arriba al Congo i s’adona del perillós parany i de la farsa: enmig de la jungla colossal, sota un sol ferotge, les persones fan coses absolutament grotesques i dements. L’activitat consisteix en la total absència de sentit: vaixells que disparen contra la muralla vegetal de la selva mentre la tripulació mor d’una estranya infecció; homes que deambulen pels campaments ruïnosos sense cap objectiu. Homes carregats de testosterona, durs i maniàtics, imprevisibles, que esperen. Esperen sense saber què esperar: «Era tan irreal com totes les altres coses, com la filantròpica pretensió de tot l’assumpte, com la seva conversa, com el seu govern i el seu muntatge de feina», denuncia. El 1899, quan Conrad l’escriu, el colonialisme continuava sent el negoci lucatriu de molts imperis. El sàdic rei Leopold no cedirira el Congo a Bèlgica fins al 1908. Conrad ho apunta tot: la brutalitat, les mutilacions i decapitacions, les intrigues. Però, sobretot, la profunditat de la selva, el món prehistòric i desconegut, el silenci penetrant de la nit, «les interminables milles de silenci», els tambors llunyans, la vida oculta, els murmuris de la Terra, el malson: «Sabríem dominar aquella cosa muda o ens dominaria ella a nosaltres?».

les accions són decisives en un món d’aparences on ningú pot comunicar la pròpia intimitat. El treball resulta útil perquè permet conèixer els límits de cadascú

La segona part és el deliri de trobar Kurtz, un membre excepcional de la companyia. Qui és el senyor Kurtz? I qui és Marlow? En certa manera la cerca de Kurtz esdevé la cerca d’ell mateix. Qui som en realitat, es pregunta Conrad? Ens diu que les accions són decisives en un món d’aparences on ningú pot comunicar la pròpia intimitat. El treball resulta útil perquè permet conèixer els límits de cadascú. És l’única cosa que els altrres perceben d’un mateix. La veritat interior és una cosa amagada, suspesa entre la superfície de les coses i els instints bojos, descontrolats. La vida no és racionalitzable, per això Conrad descriu la selva d’una manera enfebrada. La selva batega poderosa, indesxifrable, distant de les ridícules pretensions dels europeus que la penetren.

Al final, la cerca de Kurtz és la cerca de la jungla i de l’home sotmés a les seues forces solitàries, sense lleis, a la fatalitat de les tenebres. El retorn al paradís de l’asfalt, a «la ciutat sepulcral», esdevé un xoc brutal. És possible el retorn? És possible silenciar el xiuxiueig de la selva?

«Remuntar aquell riu era retrocedir als primers orígens del món, quan la vegetació s’anava atapeint damunt la terra i els grans arbres eren els reis. Un rierol sec, un gran silenci, un bosc impenetrable. L’aire era càlid, dens, pesant i mandrós. No hi havia gens d’encant en la lluïssor del sol. La llarga extensió del canal avançava, desèrtica, cap a la foscor d’eclipsades distàncies. En les platejades ribes de sorra els hipopòtams i els cocodrils prenien el sol tots junts. Les aigües, quan s’eixamplaven, fluïen enmig d’una munió d’illes boscoses, t’hi podies perdre, en aquell riu, igual que en un desert, i estar tot el dia ensopegant amb bancs de sorra per intentar trobar el canal, fins que et pensaves que estaves embruixat i que t’havies deconnectat per sempre de tot allò que alguna vegada havies conegut, en algun lloc, molt llunyà, potser en una altra existència».

Un somni. Això és la vida per a Marlow: un gran enigma.