Aquest assaig del professor d’Economia de la Universitat de València i especialista en economia regional i urbana, Josep Sorribes i Monrabal, publicat per Vincle, passa revista a un fenomen, la casta, és a dir el modus vivendi d’un grup d’elit que cerca perpetuar-se en les altures del poder i els diners, gràcies a la cultura del pelotazo, l’enriquiment ràpid mitjançant l’especulació i els diners a costa de la col·lectivitat. I la caspa, la pervivència en la societat d’un pensament «caspós», sempre molt funcional per als poders dominants, que es nodreix, segons l’autor, de tòpics, llocs comuns i resistències al canvi i que, al País Valencià, encapçala un nacionalcatolicisme de rància factura amb el beneplàcit i suport d’una Dreta política impresentable. Poder i tradició entrebanquen i posen bastons a les rodes en el funcionament d’un estat de benestar material i mental, en una societat com la nostra, on valors com ara la solidaritat i la justícia haurien de ser la regla general de funcionament, on les llibertats individuals i el dret al lliure pensament no s’exerciten de manera excloent.

En un magnífic pròleg, Ricard Pérez Casado, del qual Sorribes va ser cap de gabinet quan va ser alcalde de València, passa revista als pecats i virtuts de la ciutat amada. Sorribes, destaca Pérez Casado, alça la veu en nom dels valors republicans i critica aquells grupuscles de voltors que roden al voltant de les administracions per traure profit amb la menor complicació possible. I l’exalcalde es mostra d’acord amb la idea. Repassa, sense anomenar-la, l’etapa de l’alcaldessa Barberà i el seu cercle familiar. Per a Sorribes, diu Casado, només valen els valors republicans, il·lustrats… i critica la intolerància i la imbecil·litat política.

Un sistema informatiu que, malgrat ser ample i extens, només transmet una sola interpretació, un missatge que, de vegades, segueix fil per randa els interessos dels poderosos, els amos dels mitjans, en bona part bancs i conglomerats empresarials sense més interés que el negoci.

Josep Sorribes destapa els vicis urbanístics de la capital Valenciana i desmitifica l’alcalde Rincón de Arellano, que, malgrat dimitir després de la riuada de 1957, va consentir la destrucció d’una part important del patrimoni arquitectònic de la ciutat. L’autor critica durament la institució de l’Església catòlica tant per la seua petjada històrica contra musulmans i jueus (sant Vicent Ferrer, sant Joan de Ribera) i de la mateixa Inquisició, com també pel comportament pràctic i filosòfic que es predica encara des de les trones.

Un bon exemple, diu Sorribes, serien les soflames de monsenyor Cañizares contra els governs de coalició dels socialistes amb Podem. O la preocupació permanent sobre la sexualitat humana «tan perversa i, de vegades, antinatural»: l'homosexualitat, els anticonceptius o les noves formes de família amb majúscules, mentre mostren poca compassió per les víctimes de la violència de gènere. El negoci de l’Església, en paraules de l’autor, rau encara en el món educatiu: en la Universitat Catòlica o en col·legis com ara el Guadalaviar de València (de l’Opus i de només xiques) on, davant de la Llei Celaá, va penjar un gran cartell a la façana que deia: «Mas libres, más justos, más iguales».

Sorribes es tira les mans al cap quan parla de la perversió i la banalització de les paraules: sobretot es perverteix la paraula LLIBERTAT en tots els àmbits ultraconservadors de l’Estat, també al País Valencià. Per això es mostra favorable a l’ensenyament d'Educació per a la ciutadania i a l’escola pública, reforçada com a única inversió de l’Estat.

A través de l’assaig, Sorribes fa un repàs al producte comunicatiu tòxic, la mentida i l’espectacle com a base informativa: Sálvame, Gran Hermano, Supervivientes o Mujeres y hombres y viceversa. Un sistema informatiu que, malgrat ser ample i extens, només transmet una sola interpretació, un missatge que, de vegades, segueix fil per randa els interessos dels poderosos, els amos dels mitjans, en bona part bancs i conglomerats empresarials sense més interés que el negoci. Té temps per a parlar també de la manipulació informativa de Canal 9 i de la hipocresia d’Alberto Fabra i el PP en tancar-la després haver-la afonat. Critica també de refiló la tebiesa del govern de Joan Lerma i la baixa qualitat i subordinació al poder polític de la televisió autonòmica en aquella etapa prèvia a l’arribada del clan de Cartagena.

Dintre del món de l’especulació i els diners fàcils, també de la falsa comunicació, es critica el greenwashing, tot allò que fa referència a l’ús i consum dels productes i les energies verdes, inclús a través del color verd en la publicitat, mentre el producte en qüestió, realment, pot tractar-se d’una energia fòssil.

Ecològic també és, diu Sorribes, la defensa de la llengua en la vida diària, el valencià és la nostra principal «tradició», la joia de la corona. I repassa les contradiccions del secessionisme lingüístic, que només parla castellà, però defensa la «lengua valenciana».

Ecològic també és, diu Sorribes, la defensa de la llengua en la vida diària, el valencià és la nostra principal «tradició», la joia de la corona. I repassa les contradiccions del secessionisme lingüístic, que només parla castellà, però defensa la «lengua valenciana».

Mostra el seu estupor pel comportament de la cúpula judicial espanyola i alerta contra decisions com ara la sentència del Procés, tan injusta i irreal en nom de la «sagrada unitat d’Espanya». Defensa el Dret a decidir per a resoldre la qüestió territorial, rebutja la Monarquia per inútil i hereva del dictador, reclama un referèndum sobre monarquia o república, i proposa un període constituent per a una reforma constitucional. Per a ell, amb tants principis constitucionals incomplits, es deuria afegir en la nova carta magna: l’eliminació o reducció dràstica de la pobresa i la misèria, la implantació de la renda bàsica, la prioritat pressupostària per a la dependència, una sanitat i una educació públiques potents i la defensa i reconquesta de l’espai públic a les ciutats.

Sobre els governs del Botànic i del Rialto, el professor Sorribes destaca les llums i ombres del Govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de València. Entre les llums: la gestió de la pandèmia, acabar amb la corrupció, la dependència i els serveis socials en general en sentit positiu. Entre les ombres, fa falta més força a l’hora de reivindicat un finançament just i millores en les infraestructures com ara el tren València-Barcelona i els rodalaies. Falta, segons ell, més ambició per a recuperar el país i la llengua. «Més ambició, més esquerra, més País!», com un article en què ho reclamava amablement des de les pàgines del diario.es.