Hi ha qui necessita etiquetar-ho tot perquè sense etiquetes el món seria complicadíssim, per això sembla que es cerque desesperadament «l’escriptora millennial», l’escriptora generacional, la nostra pròpia Sally Rooney, en cada novel·la que una autora nascuda als anys noranta publica a casa nostra. I davant d’això ho podríem tindre «senzill» i convertir Laura Gost en la «nostra escriptora millennial».

ens parla del tedi i dels abismes, de les pors i de fer-se gran en un món que cau però que nosaltres aspirem per damunt de tot a fer-lo senzill

Laura Gost, periodista, escriptora i guionista, ha ironitzat diverses vegades amb aquesta necessitat en algunes de les seues columnes i juga amb tota una sèrie de lletraferits que jugen al joc que ens imposem. I, malgrat això, una recerca a internet ràpida de l’obra de la mallorquina i trobarem tot just que és la nova escriptora millennial del moment i que El món es torna senzill és l’exemple més madur d’aquesta etiqueta.

Amb o sense etiquetes –i reconec que mi també m’agrada etiquetar i que ho faig cada dia però que també em rebel·le contra aquelles etiquetes que ens constrenyen i així caic també en allò tan millennial de caure en totes les contradiccions possibles– el que proposa Laura Gost a El món es torna senzill és una veu senzilla que ens parla del tedi i dels abismes, de les pors i de fer-se gran en un món que cau però que nosaltres aspirem per damunt de tot a fer-lo senzill. Si és una lectura generacional o no –quina lectura no ho és?– no m’importa, o sí, i per això l’he llegida amb tantes ganes; al capdavall sempre ens agrada llegir allò que ens interpel·la, allò que ens posa contra les cordes i ens fa pensar en nosaltres; o almenys és una de les moltes coses que ens pot oferir la ficció. Però la lectura de l’obra ens porta cap a un abisme, el vòmit provocat, i l’aparent senzillesa vital de la protagonista, de la qual no sabrem el nom en cap moment, jugant així a despistar-nos.

la lectura de l’obra ens porta cap a un abisme, el vòmit provocat, i l’aparent senzillesa vital de la protagonista, de la qual no sabrem el nom en cap moment

Les veus de la padrina, la iaia de la protagonista, i la seua mare, totes dues ja mortes en el moment de l’inici de la narració, posen «el seny» a les seues accions, ¿però quin seny és aquell que ens diuen els que ja no hi són i que, per tant, són veus que nosaltres mateixa ens inventem? La pèrdua és present en tot el text, com un vòmit, com la sang, com les morts de les persones estimades i ho és perquè, al capdavall, hi ha una certesa al llarg del relat: «la certesa que de perdre també se n’aprèn».

Una novel·la que comença amb una mort i acaba amb un naixement i amb la paraula FI escrita com si fos un film. I no sols notem ací la presència de l’interés de l’autora en les pel·lícules, el gust cinematogràfic es nota en cada paràgraf, en cada imatge, en cada diàleg ràpid i intens. Els intents de la protagonista per tenir el control de la seua vida, els vòmits, les relacions, el treball… un equilibri sempre en la corda fluixa, un equilibri esquinçat des de les primeres pàgines amb un dol que no es pot superar.

Si el món es torna senzill o no, ho haurà d’acabar pensant el lector o la lectora, ja que el final, que com un plor se’ns mostra abrupte, ens diu que en aparença tot segueix complicant-se, que al capdavall l’abisme sempre és a sota dels nostres peus, una esquerda que en qualsevol moment es pot eixamplar, i que davant el dubte tan sols ens queda seguir avançant. I que si ens llancem a la vida, amb maneguets inclosos, qui sap si a l’aigua ens estaran esperat un tauró o unes aigües en calma.