És molt difícil trobar algun autor amb la capacitat de canviar d’estil de manera tan radical i amb tanta efectivitat com Josep Sou. No és senzill trobar un escriptor amb l’habilitat tècnica suficient i amb una capacitat creadora tan desperta i tan plena de sensibilitat que siga capaç de generar obres amb formats tan diversos, des de la fotografia al vers clàssic, des de la pintura al poema d’avantguarda. Cada obra de Sou és, per tant, una aventura meravellosa on el receptor no sap quina de les visions polièdriques de les seues creacions portarà el comandament en aquell cosmos en concret, ni tan sols on estarà posat el focus del seu alè creatiu.

Josep Sou (1953) és doctor en Belles Arts i ha exercit de professor de pintura urbana de la Universitat M. Hernández. A més, és director tècnic de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. S’ha dedicat a l’escriptura com a assagista, és autor d’obra poètica experimental i té publicats nombrosos llibres de poesia que han aconseguit diversos premis.

En A dues veus (Onada edicions, 25é Premi de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol), Sou ha optat per la sistematització més clàssica, poemes escrits des de la perspectiva d’un jo poètic que oscil·la entre la primera persona confessional i un nosaltres que és el que forma l’eix fonamental de l’obra. A dues veus és un poemari que parteix de la l’assumpció de la recepció de la realitat no com un fet individual, sinó com un ens que es configura a través de la visió d’un món entès en parella. I és, justament aquesta dualitat del subjecte principal, la que esdevé el leitmotive del poemari per on sura en tot moment el caliu amorós «Les coses de l’amor./ Siluetes retallades per la llum esmorteïda/ d’un fanal a mig camí:/ carrer i cambra».

El poeta assumeix que aquest univers plural que experimenta es vertebra i descansa en les paraules. En aquest sentit els mots són espais per la memòria i, alhora, eines del poder per la seua capacitat transformadora. Posseeixen la màgia de convocar els records, de reviure silencis, de bastir mons i sentiments. En el principi és el verb i des d’ell tot es crea. «Unes lletres amorosides encapçalen/ els quaderns on s’inscriuen els misteris forasters».

En cada poema s’amaga una història o una anècdota significativa que la veu poètica sublima. Hi ha una voluntat de concordar els fets diaris amb la grandesa mítica de cada acte sòlit

Josep Sou utilitza diversitat d’estrofes per aparellar el sentit de cada vers, però té el vers lliure com a ensenya. Tanmateix, no oblida la cadència ni el joc de la musicalitat que acobla amb la temàtica més tendra. Els poemes defugen l’artificiositat banal i anhelen un to narratiu. En cada poema s’amaga una història o una anècdota significativa que la veu poètica sublima. Hi ha una voluntat de concordar els fets diaris amb la grandesa mítica de cada acte sòlit. L’encavalcament subtil que acompanya el transitar del vers agilita la lectura i enllaça amb perfecció els esdeveniments, que defugen una poètica estroncada per l’acumulació d’imatges.

L’amor, la tendresa i la sensualitat ocupen l’espai principal del poemari. No són poemes que nasquen de la rauxa passional de la novetat, sinó de la delicadesa dels camins apresos i inacabables, les familiars vies estimades. «Si ens abracem a la fi/ la rosada de la pell aromarà fent carícies/ la tibantor dels teus muscles/ i et recorrerà lleu i densa el confí benaurat de les cuixes». L’amor sensual troba reflex en les formes de la quotidianitat, en la imperícia dels tactes, en paisatges marins, en la natura esponerosa i còmplice, en el desig acaronant i ensenyorint-se de cada vers.

Ressalta el joc amb el llenguatge, el poeta crea imatges potents però sense perdre mai el sentit musical de l’apòleg. La natura, l’abstracció sensorial i un joc de complicitats lèxiques amb el lector –utilitzant sovint camps semàntics arriscats– configuren les peces mestres sobre les quals se sustenta formalment el poemari. I, junt a açò, el record del que s’ha viscut, el fet literari i el sexe actuen com la saba que nodreix les manifestacions poemàtiques: «Ens immolem, ara,/ en reiteració lúbrica de lasciva sensualitat».

bastida amb dues ànimes. En primer lloc, i evidentment, la del poeta. A aquest se suma la figura abstracta de la persona estimada, un actant que modifica la realitat, altera el món del poeta

Llegint A dues veus, és constant la sensació que aquest poemari és una construcció bastida amb dues ànimes. En primer lloc, i evidentment, la del poeta. A aquest se suma la figura abstracta de la persona estimada, un actant que modifica la realitat, altera el món del poeta i es converteix en el seu estímul primigeni, en inspiració i en excusa argumental. En aquest sentit, el títol de l’obra A dues veus delimita amb claredat aquest binomi omnipresent al poemari. Són dues veus que se’ns fan pròximes, humanes, que són punyents i que, per poder expressar-les, Josep Sou ha recorregut a la seua visió més clàssica de la poesia. En definitiva, A dues veus ens ofereix una aventura amorosa construïda amb delicadesa, un viatge que ens omple els sentits d’imatges i tendreses. «Colliré del silenci l’enyor de les paraules,/ i les fondré, una a una, en la memòria/ d’una vida curulla d’aromes benignes».