‘El meu germà’, de Jamaica Kincaid. Una novel·la torbadora a les Antilles sobre els efectes de la sida o un cant d’amor filial?

Traducció de Carme Geronès

per Andreu Loncà

Narrativa

Jamaica Kincaid
Jamaica Kincaid | Leonardo Cendamo
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Jamaica Kincaid, nascuda el 1949 a Antigua, una illa del Carib, és una autora que he llegit per primer cop. Les Hores ha publicat El meu germà, editada en anglès el 1997, que és un llibre que regira abruptament la consciència del lector impulsat per una prosa que contradiu amb ganes els tabús projectats sobre la malaltia de la sida. Com més tabú, més escriptura; com més estigma, més voluntat d’escriure clar.

a prop de l’experiència viscuda, vindicativa, en primera persona, narrant el món diguem-ne colonial del Carib, que parla d’una família peculiar, que conta una experiència forta

Llegit ara, produeix un efecte estrany. Sembla un llibre impetuós nascut de l’amor i alhora sembla que l’escriptura sigui una forma de curació i de furiosa publicitat de la malaltia. Mai no saps on se t’endú l’escriptura. És una novel·la de les que s’estilen ara: a prop de l’experiència viscuda, vindicativa, en primera persona, narrant el món diguem-ne colonial del Carib, que parla d’una família peculiar, que conta una experiència forta: la malaltia i mort del germà per la sida, amb algunes revelacions finals, prou evidents .

Escriu sobre els morts, que no moren mai, segons el seu parer, que és una escola bàsica de l’escriure. Entens que l’autora és algú que és format en l’escriptura a través de la universitat, la precisió de pensar-se, definir-se, i l’esperit de superació intel·lectual nord-americà, saber-se més evolucionat, saber-se més elaborat en la mesura que escriure permet cicatritzar, en part el trauma, fent-lo social, públic. Del complex joc mental de Vermont, on l’escriptora exerceix com a professora de literatura creativa, i de la vivència d’Antigua, la seua terra natal, en surt un relat que pot ser posat d’exemple als col·legis de Batxillerat Internacional que troben en el llenguatge escrit una forma de superar l’apatia de qui se sent tou, els diners els sobren i els falten causes. La malaltia estigmatitzada dels homosexuals com a esperó per escriure i saber.

Les Hores (2022)

Jamaica Kincaid s’ha salvat per l’escriptura i la lectura. Per la vindicació de la diferència. La massa forestal de subordinades i la selva de parèntesis marquen una escriptura que direm tumultuosa, a falta de res millor, i afegirem que cerca de contar la vida d’un germà malalt de sida, germà de mare, i de pare diferent, des de la urgència de saber que contar és salvar-se, que dir per escrit és la vida que permet sortir de la cabana pobra, de l’illa arrasada pels huracans i de l’absència de consciència que mostra el viure a la petita illa d’Antigua, o més exactament del clos familiar pobríssim.

La culpabilitat, escriu, «es pròpia dels tribunals que dicten culpables no pas de la mare, que descriu situacions, i prou». Magnífica observació!

el text es va ampliant i alhora retardant de parèntesi en parèntesi que expliquen els detalls del viure d’aquella família que no és pas normal en cap dels sentits

La narradora no s’atura davant de res: ni del sexe del germà malalt «com una flor tallada quasi sense tija» ni davant els deliris incontrolats de la mare que crema amb petroli els llibres de la filla, per dir dos exemples llampants.

Aquesta actitud, prou anglosaxona i agosarada, li permet escriure que el luxe es mostrava «com el menyspreu del treball». «La qualitat literària era un luxe», una forma estratosfèrica de viure.

Les pàgines absorbents són aquelles en què parla d’ella i de sa mare, com ara quan cerquen sense rumb on és la làpida del pare sense trobar-la: làpida sense nom car no tenien diners per esculpir-lo. La mare amb faldilla blava, com el mar, amunt i avall del cementiri. Podríem dir una mirada a la pobresa des de l’exuberància intel·lectual?

El parèntesi és el tret d’estil més curiós: el text es va ampliant i alhora retardant de parèntesi en parèntesi que expliquen els detalls del viure d’aquella família que no és pas normal en cap dels sentits. Potser més que la sida, l’assumpte és la poca capacitat de reaccionar davant d’un context. (Per què la narradora ho pot fer i el noi, el germà, tretze anys més jove, no pas?) Al final, tornem a narrar els fets socials però ara del tercer món. El resultat és un text bulliciós, espès, agraït, nerviosot, brillant, ple de la suor de les Antilles.