Segons Jaume Vicens Vives, la «Restauración fue, esencialmente, un acto de fe en la posibilidad de la paz interior». En efecte, un acte de fe, o una possibilitat frustrada, perquè aquesta «pau» fou durant massa moments una il·lusió, sobretot a la fi del XIX, quan l’obrerisme, l’anarquisme i certs sectors catalanistes comencen a trencar la porcellana. A Catalunya, aquesta pau incerta s’exemplifica —entre altres episodis de conflictivitat social— en el procés de Montjuïc. El 7 de juny del 1896, al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, un atemptat anarquista deixa sis morts i quaranta-quatre ferits. La reacció de l’Estat —un Estat espanyol políticament inepte, com es va demostrar dos anys després amb la pèrdua de Cuba— és desesperada i desproporcionada, venjativa. Sense proves es detenen més de quatre-cents obrers, entre ells destacats dirigents anarquistes com ara Anselmo Lorenzo o Federico Urales. El jove advocat Pere Coromines, un republicà a cavall entre el cristianisme i l’anarquisme utòpic, que llavors freqüenta ambients proletaris, també és detingut (llegiu l’exhaustiva biografia de Santiago Izquierdo: Pere Coromines, Afers). Al castell de Montjuïc, Coromines s’hi estigué quasi un any condemnat a mort, una pena que li fou commutada per l’exili al País Basc francès fins que, finalment, se li concedí l’indult.

s’hi estigué quasi un any condemnat a mort, una pena que li fou commutada per l’exili al País Basc francès fins que, finalment, se li concedí l’indult

D’aquesta experiència carcerària naixen Les presons imaginàries (1899), el primer llibre de Coromines. Escrit en diferents llocs (a Montjuïc, durant el presidi, a Hendaia, durant l’exili, i a l’Empordà, en el retorn) l’autor diu que planteja l’obra «com si fos una novel·la» perquè no vol mostrar rancúnia als qui han testimoniat falsament en contra seua. L’idealista Coromines, davant les tensions cruentes de la societat, reforçava la seua idea d’amor universal: «vaig comprendre que no sabria estimar fins que conegués el sofriment». Però, en el fons, la seua aposta literària respon als problemes de versemblança que comporta tota literatura carcerària (el cas més extrem n’és el de l’Holocaust): la dificultat d’acostar-se a una realitat increïblement dolorosa, de degradació total del ser humà.

Siga com siga, Coromines plasma molt bé la situació infrahumana de la presó: l’amuntegament, la brutícia, l’embogiment, la fam, etc. I també la camaraderia i la fraternitat davant un patiment injust —«Per primer cop a la meva vida vaig sentir la bellesa del dolor». L’idealisme de Coromines el mena, fins i tot, a creure’s partícip d’«un bon capítol d’història». Un capítol de revolta contra «les institucions creades» que van contra el poble, en aquest cas uns obrers que no sabien ni de què els acusaven. Al llarg del llibre hi ha bastants reflexions sobre la Justícia en general —«L’obra justiciera de les presons és una mentida»—, i en concret sobre l’absurditat del procés de Montjuïc —«La idea de Justícia la tenim tan ficada fins al moll dels ossos, que toquem l’arbitrarietat i encara no podem creure-hi».

quan practica diguem-ne el «realisme sintètic», el podem situar en la tradició dels millors prosistes catalans com ara Ruyra, Pla o Sagarra. Llavors la seua prosa és clara, concisa, contundent i amena

És en aquestes descripcions on Coromines excel·leix com a escriptor. Modernista, educat literàriament en el grup de L’Avenç —Massó i Torrents, Casas-Carbó, Fabra...—, Coromines delata les influències més determinants aleshores en la literatura catalana, des de Baudelaire fins a Ibsen —en el capítol «Les fúries de l’instint», el més fantasiós, s'hi nota l’ombra de les proses poètiques baudelerianes. De vegades Coromines cau en cert to mel·liflu, sobretot quan s’enyora de la mare o quan vol transmetre els sentiments dels presos, una tara fulletonesca també típica de l’època. Ara bé, quan practica diguem-ne el «realisme sintètic», el podem situar en la tradició dels millors prosistes catalans com ara Ruyra, Pla o Sagarra. Llavors la seua prosa és clara, concisa, contundent i amena. Una amenitat que desautoritza la broma que li va dedicar el gran Sagarra: «Ets més fresca que una rosa, / més puta que les gallines / i més pesada que la prosa / de don Pere Coromines» —el sentit de l’humor dels nostres noucentistes no té preu...

La presó també va conscienciar Coromines de la qüestió lingüística catalana, tant de la sociolingüística —com quan li impedeixen escriure una carta en català: «Faci-la en castellà, en francès, en alemany, si vol; però en català no pot ser»— com pel que fa a la llengua estàndard, en què és clarivident i premonitori: «El dia que el català literari s’hagi enriquit amb les paraules exclusives de cada un dels nostres dialectes, serà una llengua rica i viva a la vegada, que es podrà riure dels poetes funeraris». I ausades que el seu fill Joan va entendre bé l’abast filològic d’aquests mots...

Tot i que Les presons imaginàries no és una bildungsroman, s’hi assembla força: el procés d’aprenentatge del protagonista no té lloc en cap viatge o en el pas del temps, però la presó el canvia completament —«Ja no soc allò que era, ni sento, ni visc, ni penso com abans». La presó és una experiència radical, en què el temps s’accelera vertiginosament sense moure’s del lloc. En això consisteix la literatura carcerària: en l’aproximació estètica a una vivència intransferible del dolor. Aquesta literatura carcerària, en el cas català, ha donat bons fruits, des de Coromines fins a Núria Cadenes. Una tradició que encara no sembla poder estroncar-se. Ser empresonat per idees polítiques, estar exiliat a causa d’actuacions judicials antidemocràtiques, ser estigmatitzat ideològicament, tot això no són presons imaginàries, sinó ben reals: tant en l’època de Pere Coromines com en la nostra.