‘Mala sort per a la fusta si naix violí’, d’Antoni Martínez Bonet

per Salvador Vendrell

Narrativa

Antoni Martínez Bonet
Antoni Martínez Bonet
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Mala sort per a la fusta si naix violí, és el títol d’un dels catorze relats de diversa factura que componen el llibre amb què Antoni Martínez Bonet guanyà, l’any 2021, el 37é Premi de Narrativa Vila de Puçol. Un títol que Bonet deu haver tret d’un poema, Un tros de fusta, del poeta francés Arthur Rimbaud:

I si un tros de fusta descobreix que és un violí?

Que encegat per la por,
no escoltava la seua música interior,
¿No mereix l’esforç de ser tallat?
¿No ha de ser modelat
i trobar així la seua pròpia felicitat?
Així, conte a conte, ens podem entretenir amb les dèries d’uns personatges que formen part del nostre imaginari cultural i que, encara que la majoria són ja ben morts, tornen a viure amb les narracions de Bonet

No sé si els personatges coneguts del món de la literatura, de l’art o de la música que protagonitzen els contes de Bonet troben la seua pròpia felicitat. El que sí que mostren són les seues passions i els seus molt particulars caràcters. Així, conte a conte, ens podem entretenir amb les dèries d’uns personatges que formen part del nostre imaginari cultural i que, encara que la majoria són ja ben morts, tornen a viure amb les narracions de Bonet per presentar-nos aspectes significatius de la seua biografia o escenes molt particulars de les seues trajectòries.

Onada (2022)

Així, assistirem al moment en què Fernando Pessoa es va quedar enganxat a l’ham de l’enamorament com un peix decidit a tastar l’aire de l’atmosfera. I com escrivia versos infantils a la seua estimada. Versos de joc improvisat per enamorar una Ofèlia displicent, alegrement jove, a anys llum de la maduresa d’un home que encara s’havia de fer com a poeta, però que volava com una àliga omplint papers. O escoltar Robert Johnson tocar la guitarra hores i hores i bevent. O bevent i tocant, que és el mateix, amb el desig de convertir-se en un Faust qualsevol: “Si fos veritat que aquesta música és del dimoni, com asseguren els predicadors, jo ja m’hauria amerat de tota ella per ser un bon bluesman. Et jure, Mingo, que donaria l’ànima al diable si m’atorgués la capacitat d’enlluernar el món amb els meus dits i el meu cant”.

Podem llegir una carta de Miguel Hernández en què li vessa dels ulls el clam encés de la derrota. Acompanyarem la mare de Paul Verlaine al cau de l’amant del fill, Arthur Rimbaud, perquè ajude el seu fill tancat a la presó: “—Arthur! —diu mentre li espolsa de la pitrera un parell de burilles mortes—. M’has d’acompanyar. Tenen Paul tancat. Déu meu! Has de fer alguna cosa per a traure’l abans que el jutge dicte sentència”. Fins i tot podem accedir a conéixer l’expedient en què el metge de la presó detalla cada racó del seu cos com a proves irrefutables de la depravació de la qual era acusat.

Ens acostarem al críptic caràcter de Samuel Beckett o a l’introspectiu de Cesare Pavese. Podem passar pàgines i contes per on habiten personatges com ara Aleister Crowley que trenca tots els tòpics

Ens acostarem al críptic caràcter de Samuel Beckett o a l’introspectiu de Cesare Pavese. Podem passar pàgines i contes per on habiten personatges com ara Aleister Crowley que trenca tots els tòpics: “L’infern des de sempre, ha tingut mala fama. Ens l’han venut com una catàstrofe eterna de sofriment. Però, ho puc assegurar, resulta ser un poderosíssim establiment alliberador per on és agradós transitar, sense pena ni glòria, lluint una felicitat envejable”.

N’hi ha més, però. Hi ha tota una colla de personatges que no us deixaran indiferents en les històries que protagonitzen. Millor no tindre pressa. Són històries que cal llegir a poc a poc.