‘Rússia, l’escenari més gran del món’: el viatge de set anys del corresponsal de TV3 Manel Alías
Manel Alías (Berga, 1977) va ser el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio enviat a Moscou. Aquest llibre recull bona part de les anècdotes extraordinàries que el periodista ha viscut durant la seua estada de set anys a Rússia. Les seues cròniques des de l’Àrtic o des del poble més fred del món, Oimiakon, viatjant a través de la carretera dels ossos –on van morir milers de persones construint-la per ordre de Stalin (1931)– o des de Síria, on es trobaven les tropes russes a favor del dictador Bashar al Assad, o les setmanes que va passar al Donbass en plena guerra d’Ucraïna, s’han convertit en petites joies d’anàlisi periodística.
bocabadat davant la imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal o sobre les històries d’espies de l’època soviètica, espies que s’atreveixen a contar-ho davant la càmera
El reporter visità Txernòbil i va entrevistar la dona que un dia, de petita, plantant creïlles amb la seua àvia, contemplà astorada l’aterratge de Iuri Gagarin a la Terra, el primer cosmonauta de la humanitat. En el país de la guerra i la poesia, qualificatius amb què ens sorprèn l’autor, va quedar fascinat davant les imatges constants d’un món tan diferent del nostre, un abisme, com la distància de la lluna del Sol. Alías queda bocabadat davant la imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal o sobre les històries d’espies de l’època soviètica, espies que s’atreveixen a contar-ho davant la càmera, però també s’emmiralla en els seus veïns d’escala, l’edifici on ha viscut o l’oficina on ha treballat durant tants anys. L’autor va conéixer a Moscou la seua dona, la Gènia, amb qui té dos fills: «La primera vegada que la vaig veure em vaig sentir com Stendhal en arribar a Florència.»
En set anys a Rússia i havent-se trobat a la mateixa sala, es dol en aquesta mena de dietari, no ha pogut entrevistar Putin, un personatge hermètic al qui una guàrdia pretoriana manté aïllat de la premsa i els periodistes
Per al periodista, que conta en el llibre altres històries quotidianes que no van ser tractades en televisió, que no es considera un reporter de guerra –«Em trobe la guerra quan estic al Donbass»–, Rússia és el país de la guerra i la poesia: «hi ha soldats que llegeixen poesia mentre estan al front, entre batalla i batalla. Sembla una incongruència, però ho han après des de petits a l’escola». En set anys a Rússia i havent-se trobat a la mateixa sala, es dol en aquesta mena de dietari, no ha pogut entrevistar Putin, un personatge hermètic al qui una guàrdia pretoriana manté aïllat de la premsa i els periodistes.
El cronista repassa en el llibre, un regal per a comprendre la geopolítica dels dos països i dels seus líders, la sociologia i la realitat política d’Ucraïna i Rússia, de Putin i de Zelenski. Detecta, i ho conta sense pèls a la llengua, com l’actitud dels EUA, la Unió Europea i l’OTAN, allò que coneixem com a Occident, no han sabut tractar el tsar Vladímir Vladimirovitx Putin i han afegit llenya al foc i han caigut en una provocació permanent: No l’havíem d’haver fet enfadar!, assegura emfàticament.
Sobre Zelenski manté que era un actor còmic i ara és un president respectat, encara que ell també té responsabilitat en l’evolució del conflicte a l’hora de reclamar armes i més armes a Occident. Però la professió no importa per a governar, destaca el periodista: l’anterior president, el prorus Petró Poroxenko, fabricava xocolata.
Política, manipulació, propaganda... eleccions lliures i democràtiques? Tot això funciona, segons ell, un poc millor a Ucraïna, però de manera imperfecta. Des de Kíiv –la llengua també és política: Kíev és toponímia russa i Kíiv és ucraïnesa– també es programa una propaganda patriòtica que ho envaeix tot. Rússia –diu Alías– continua essent una dictadura en tota regla! A Rússia l’oposició política encara és il·legal, el dret a la informació és inexistent, no hi ha diversitat d’opinions informatives, tots conten el mateix, sense anomenar cap paraula prohibida com ara «guerra» o «invasió»... i el col·lectiu homosexual sobreviu entre una fèrria intolerància.
amb una prosa didàctica i rica ens conta que ha aprés rus per a treure'ls el millor suc a les seues històries. I diu, com un epíleg, que continua críticament enamorat de Rússia.
L’escriptor i periodista constata, des de Sibèria, com es desfà el «permagel», la terra congelada que, amb el canvi climàtic, es desestabilitza i provoca inclús la caiguda d’edificis. Tot això ho ensenyava Alías en una crònica i ho conta també en aquest llibre: l’emissió de gasos com ara el metà a l’atmosfera contaminarà més que els cotxes, si la cosa va com va. Absolutament fascinat per Rússia, l’autor fa un repàs a la història per parlar del paradís dels poetes i els dramaturgs –Aleksandr Puixkin, Nikolai Gógol, Lev Tolstoi, Borís Pasternak, Anna Politkóvskaia o Anton Txèkhov–, fa un repàs per recordar als que ho obliden quina era la pàtria dels grans compositors i músics –Prokófiev, Rakhmàninov, Txaikovski o Nikolai Rimski Kórsakov, entre altres per a ensenyar-nos l’altra cara d’un país amb mala premsa, però amb una gran cultura i una llarga història.
Com diu l’especialista en crítica televisiva, Mònica Planas, sobre l’autor: «El seu talent radica en oferir una mirada pròpia sobre el que veu», sobretot com ho conta. La seua curiositat pels mons i les situacions diferents li ha fet obrir sempre els ulls com a plats i ho retrata en aquest llibre, un document pedagògic divertit, contat seriosament i amb humor, que ens ajudarà a entendre el país dels russos, una delícia altament recomanable. Alías, que ha tornat a viure de nou a Barcelona amb la seua família, després d’una llarga etapa com a corresponsal, treballa a TV3 des de 2002 i, en un principi, la seua feina consistia a presentar un informatiu infantil InfoK, també ha estat cap d’edició del programa De la nit al dia i ha realitzat reportatges per al 30 Minuts sobre temes d’educació, una especialitat que també domina. Manel Alías, amb una prosa didàctica i rica ens conta que ha aprés rus per a treure'ls el millor suc a les seues històries. I diu, com un epíleg, que continua críticament enamorat de Rússia.