«Tot espai és un punt de fuga a altres camins

on es calculen distàncies noves, un present suspès

                    en la corda on passat i futur conflueixen»

                   Manel Rodríguez-Castelló

Una imatge obre el llibre Passatge de Manel Rodríguez-Castelló. D’esquena a l’observador, una dona seguida de dos xiquets enfila un camí de grava. Una tanca de pedra seca sembla que vaja a barrar el pas amb una palmera gratant el cel amb el seu plomall d’au del paradís. Tanmateix la pista continua paral·lela al mar que l’hivern mascara de cendra.

El sol ja s’ha amagat però no per això s’esborra el camí. Els caminants no necessiten més bruixola per seguir aquesta travessa que una consciència feta «d’arrel que torna a pedra / de tronc caigut a pedra / de branca d’arbre a pedra».

La dona i els dos xiquets caminen «sobre un sonall de pedres menudes», una melodia que els ensonya amb la remor de les ones. Aquesta cadència els acompanyarà sempre com la credencial dels habitants d’un territori fronterer amb el riu de la memòria, habitants d’universos on el sentit de la música, el tacte, la mirada i els ecos del temps són els veritables signes d’identitat.

Caminen sense pressa. Saben que la urgència és una enganyifa, la trampa dels mercaders per malvendre «la immediatesa de les coses». Ells ara es conformen amb «la certesa elemental del tacte» perquè saben que «el món és tot d’aire»

Caminen sense pressa. Saben que la urgència és una enganyifa, la trampa dels mercaders per malvendre «la immediatesa de les coses». Ells ara es conformen amb «la certesa elemental del tacte» perquè saben que «el món és tot d’aire». Efímers, celebren «l’espai de l’entretemps», el vagareig lliure per un camí on una palmera salvatge s’enlaira en l’horitzó i fita «entre cel i terra el riu que s’allunya / en la permanència».

La dona i els dos xiquets caminen solitaris. Tanmateix no són éssers aïllats, encerclats en el seu propi soliloqui. Sobre les seues ombres bateguen altres ombres. La seua consciència es nodreix d’una consciència comuna, la d’altres dones i xiquets que mamprengueren el mateix camí que els menava envers una palmera orgullosa en la seua solitud. Ells són també «les veus d’un poble que canta… el crit indòmit, a ritme d’onada… revifen el cant, la lluita i la dansa… per alliberar la llum, / per il·luminar les ànsies».

Ara ja no veiem tres figures enmig de la grava, tres perfils condemnats a l’ombra que a poc a poc s’empassa el capvespre de tardor. Ara en cadascun dels seus gestos, de les seues paraules, observem ecos d’altres persones, colors d’altres capvespres. Aquesta consciència comuna els fa ser «com» els altres. «Com aquells arbres despullats… com la fulla en mans del vent… com els peixos… com un foc que creix des de la pedra… com brases colgades».

«…Com el passatge és tot allò que perviu». Aquesta és la grandesa de l’efímer. Com els núvols en la seua metamorfosi, com les fulles que es desprenen de les branques: «no cal que esperes res / […] anomena el que passa i no és… / desaprèn-te / per a l’instant que comença / sense espera, sense esperança».

«…Com el passatge és tot allò que perviu». Aquesta és la grandesa de l’efímer. Com els núvols en la seua metamorfosi, com les fulles que es desprenen de les branques: «no cal que esperes res / […] anomena el que passa i no és… / desaprèn-te / per a l’instant que comença / sense espera, sense esperança».

Ara ja no són ells, una dona i dos xiquets. Són altres perquè a través d'ells la realitat es transfigura i cohesiona el caos per formar part de tot allò «que transita entre mudances, / el que se’n va i torna per omplir les formes / de cercles i cicles d’oblit i memòria».

Prop ja de la palmera que els espera des de sempre, la dona i els dos xiquets «mesuren la quietud / les gotes de la pluja damunt l’estany / del temps...». I de sobte traslladen aquest passatge de la grava envers altres espais. Tant fa que siga la Sénia «que volta sense descans», «l’abrupta geologia» de Segària, «gegant que dorm / el seu somni de pedra», el «trànsit / pels camins de Fredes» o l’Almadrava, «platja on comencen i acaben / tots els camins».

Tant fa, perquè tots els espais i totes les persones responen al mateix batec que empeny el poeta a fer «recompte de les platges del temps... l’amplitud dels braços que apamen la casa on l’absència guarda el seu lloc, on la terra sap de memòria els noms i les derrotes».