Amb el propòsit explícit d’homenatjar Carmelina Sánchez-Cutillas i, sobretot, d’emular la seua intenció de «rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes», l’historiador i editor Vicent Baydal (València, 1979) ha escrit Matèria de València (Drassana) per fer ressorgir històries i «matèries» d’un país que, com l’antiga Bretanya, viu i sobreviu amb dificultats i beu del reforç garantit a través dels records, de memòries i de tot allò que serveix per forjar una identitat compartida amb mala salut de ferro.

no és poca gent la que pot sentir curiositat per qui va ser la mare dels fills il·legítims de Jaume I; la que té interès per conèixer la persecució històrica de l’homosexualitat a terres valencianes o el paper d’alguns valencians del sud en la independència dels Estats Units d’Amèrica

Aquest intent, argumentat pel mateix Baydal a les primeres i a les últimes pàgines del treball, es veu reforçat amb tot un seguit de capítols que esdevenen una aportació historiogràfica, amb agilitat narrativa i amb components testimonials, que serveixen com a elements divulgatius que fugen de l’academicisme estricte –en el seu sentit estètic, clar– per fer arribar episodis del nostre passat –alguns més determinants que altres, però tots ben atractius– i fer-los interessants tant per al lector àvid com per al neòfit.

Al remat, a tothom li interessa saber per què un rat penat representa els valencians; no és poca gent la que pot sentir curiositat per qui va ser la mare dels fills il·legítims de Jaume I; la que té interès per conèixer la persecució històrica de l’homosexualitat a terres valencianes o el paper d’alguns valencians del sud en la independència dels Estats Units d’Amèrica.

Més enllà dels títols suggeridors d’aquests capítols que acabem d’enumerar –en total el llibre en té 21–, hi ha també històries potser no tan cridaneres en un primer terme però que interessen, i molt, aquells que han mirat d’aprendre i investigar l’etnografia del territori. Cal destacar, per exemple, les falles valencianes –o les fogueres alacantines– que van arribar a Tarragona en temps de la Segona República i que la guerra i la dictadura posterior van fer desaparèixer. Eren les «pires romanes», que van reunir aquells «chermans de llengua y de rasa» al sud i al nord del Sénia, un mètode de fraternitat que va quedar en l’oblit.

amb la capacitat divulgadora de Baydal, un historiador encara amb recorregut per davant però que ha sabut fer-se un lloc acadèmic, i també un espai mediàtic, gràcies a l’esmentada virtut, que fa arribar la historiografia més enllà dels despatxos, de les biblioteques i dels alumnes

També es pot consultar la història, en aquest cas recreada, tal com avisa el mateix autor, de l’heroi nacional de la independència cubana, el valencià José Martí, a través de cartes amb son pare que, tot i que fictícies, ajuden a entendre un context peculiar que va desembocar en la definitiva derrota colonial espanyola. O les raons del carisma de Vicent Blasco Ibáñez, el personatge més influent de la València del primer terç del segle XX, que va trencar amb dinàmiques polítiques que la Restauració va intentar consolidar sense èxit. O la visita de Raimon als exiliats a Mèxic als anys seixanta, on va ser rebut amb tal entusiasme que la seua tornada a l’Espanya franquista el va arribar a preocupar després que transcendira tal homenatge que, com no podia ser d’altra manera, estava alimentat d’un antifeixisme més que justificat.

Més enllà de l’època contemporània, Baydal també explica els orígens i la implantació del Tribunal de les Aigües, històries biogràfiques de pirates de l’antic regne, un capítol dedicat als Encoberts, que van representar tota una esperança entre els anomenats agermanats o, també, el paper desenvolupat pels besnets del papa Borja al nord d’Àfrica.

Són capítols que només guarden una connexió entre tots ells: la voluntat de rescatar històries que expliquen què és el poble valencià, d’on procedeix, quins capítols l’han forjat i quins orígens pot trobar a l’hora d’explicar-se. Tot narrat amb la capacitat divulgadora de Baydal, un historiador encara amb recorregut per davant però que ha sabut fer-se un lloc acadèmic, i també un espai mediàtic, gràcies a l’esmentada virtut, que fa arribar la historiografia més enllà dels despatxos, de les biblioteques i dels alumnes. En països com el dels valencians, tan tendents a l’oblit i a la deixadesa, tan donats a l’automenysteniment, aquesta capacitat és més que benvinguda.