Toni Mollà reincideix en la seua pròpia «autòpsia literària», la que va començar el 1992 amb el primer dietari, Espill d’insolències, que continua aquest 2022 amb El tercer toc, el sisè i probablement el més alliberat de tots. Com els seus altres quaderns, aquest és un llibre que naix de la molt humana necessitat de parlar amb nosaltres mateixos i que es construeix amb fragments acumulats en ordre cronològic, però sense data. Ell els anomena «proses híbrides» i són notes, pensaments, ressenyes o mig-ressenyes –un dietari sense lectures és un dietari coix–, narracions, retrats, viatges... i un excés de cites que ell mateix rebat, perquè li ho han dit manta vegades: «ja hi estic acostumat».

Ben mirat, entre els pocs privilegiats per a dir el que els done la gana hi ha probablement els xiquets menuts, els bojos, alguns aristòcrates... i els jubilats

La diferència, ara, és vital. Toni Mollà comença les seues pàgines amb el relat transparent de la seua jubilació forçosa a RTVV i una certificació amarga: «no els ho perdonaré mai». Així, escriu com sempre mirant al seu voltant, però també necessàriament al seu darrere, ja immers en aquell «territori glacial» que és la jubilació: «soc definitivament un jubilat –una paraula plena com un ou, definitiva». Un territori per al qual ningú ha estat educat, com apunta amb raó en alguna pàgina. Potser per això també opina ja del tot sense filtres, sense manies i sense restriccions. Ben mirat, entre els pocs privilegiats per a dir el que els done la gana hi ha probablement els xiquets menuts, els bojos, alguns aristòcrates... i els jubilats.

Algunes parts d’aquest dietari divers i lleuger, de fet, haurien generat una certa polèmica si el nostre ecosistema comunicatiu tinguera una mica de consistència i una altra mica de marge de maniobra. No és així, entre mitjans massa dependents de la publicitat institucional i autors massa dependents d’aquelles institucions. En fi, que Mollà parla amb noms i cognoms del mundillo politicocultural valencià de les últimes dècades i fins ahir mateix: amistats i enemistats, tensions i il·lusions, frustracions i fites. És memorable, per cert, la seua narració de la reunió per a tirar avant per fi un diari en valencià, que el gener de 1992 va reunir discretament el marit de Maria Consuelo Reyna, Eliseu Climent, Manuel Broseta, el rector Lapiedra i Ciprià Ciscar, entre d’altres. Poca broma.

«el comerç ha desaparegut; el veïnat ja no pren la fresca; els xiquets, ves a saber on són». Un amic seu, en un élan de lucidesa, ve a reblar-ho parlant dels nous mosquits tigre i les noves panderoles voladores: «ni les plagues són nostres!»

En El tercer toc hi ha, per tant, molta memòria –que no nostàlgia, perquè aquesta la descarta per inservible i acrítica, tot i que el tempta. Recorda i recorda molt, Mollà, ja submergit, deia adés, en l’etapa de fer-ho per obligació: «com m’agradaria tornar enrere, Déu meu! Però, tornar a on, si aquell "lloc" ha deixat d’existir?». És el món d’abans, que en les últimes dècades s’ha esvaït en tantes bandes. En el seu cas ha sigut Meliana, enmig dels camps de l’Horta Nord: «el comerç ha desaparegut; el veïnat ja no pren la fresca; els xiquets, ves a saber on són». Un amic seu, en un élan de lucidesa, ve a reblar-ho parlant dels nous mosquits tigre i les noves panderoles voladores: «ni les plagues són nostres!». A Mollà li dol, perquè ell és, en el fons, «un xiquet de poble, que escriu proses híbrides en la llengua que va aprendre al carrer de la Font». Un xiquet que veu que les coses canvien mentre ell es fa gran i constata, perplex, que «abans només coneixia gent enterrada a la part vella del cementeri». No ho confessa del tot, però per això escriu també en certa manera: per a defendre-se’n.