Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) és un poeta vinculat al treball de mètrica i rima: en aquestes traves es troba el sentit de bona part del seu esforç i del seu treball. També és una persona que ha destacat en la defensa de drets civils. Va ser coordinador general d’Els Verds de Mallorca i diputat del Parlament de les Illes Balears pel Bloc de Mallorca. És un destacat ecologista, articulista, coeditor de la revista Veus baixes i traductor: la petita meravella que va fer de traslladar al català Antologia de Spoon River d’Edgar Lee Masters, amb Jaume Bosquet, va ser mereixedora el Premi de la Crítica Serra d’Or, entre d’altres guardons que ha aconseguit amb la seva feina, com els recents Premi Gabriel Ferrater o el Premi Ausiàs March de Gandia, obtingut amb un darrer poemari, Llum de cançó, a Edicions 62.

En el cas de Llum de cançó, els desafiaments textuals es posen a disposició d’una narració èpica, heroica, com la del cicle artúric, que en els darrers temps ha viscut una revifalla pel que fa a pel·lícules o reedicions

El projecte literari llaugerià passa per la constricció: el fet de perpetrar escriptures davant reptes formals molt estrictes per al text. En el cas de Llum de cançó, els desafiaments textuals es posen a disposició d’una narració èpica, heroica, com la del cicle artúric, que en els darrers temps ha viscut una revifalla pel que fa a pel·lícules o reedicions. Les últimes són l’excel·lent, simbòlica i poètica, The Green Knight de David Lowery o una novetat recent en català: Galvany i el Cavaller Verd, amb traducció excel·lent i postfaci deliciós d’una autèntica experta com Lola Badia, merescudíssim Premi Nacional de Cultura per la seva magna contribució. Tanmateix, és difícil superar una obra mestra com la producció fílmica Excalibur, de John Boorman, que sembla ser el punt de referència d’alguns dels tons dels versos de Llauger amb forma de prolepsi: “Morireu en batalla memorable, / llustrats pel mateix sol que se’n va a jeure.” La banda sonora d’aquest sol que es pon és, sens dubte, la música de Richard Wagner, la que sublima el final de la saga dels nibelungs. El que proposa Miquel Àngel Llauger és una sintètica i breu protonovel·la en vers, una construcció que també recentment Lluís Calvo i Guardiola ha practicat amb el seu colossal Cor pirinenc. Perquè després diguin que la literatura catalana no té ambició o que és una literatura demolida… Quin greu error de mirada, ja que s’estan fent, i traduint, obres portentoses.

Decasíl·labs perfectes es combinen amb hexàmetres delicats a través d’una tècnica inqüestionable que ja havia estat molt celebrada amb l’anterior poemari de l’autor, Fourmillante, un tribut a la ciutat formiguejant tal com l’havia somniada Charles Baudelaire. També era una fragmentada novel·la en vers, un panòptic que contemplava el món i el segellava amb versos rotunds, sense fissures. Abans de la matèria consagrada a Bretanya a Llum de cançó, hi ha una part de composicions i cançonetes poètiques que sens dubte deuen molt al mestratge del Príncep dels Poetes, Josep Carner. La poesia també és un cant a les coses petites, com han constatat Víctor Sunyol o J. L. Badal. Tanmateix, és la part dedicada a Mordred, fill de l’incest, la que més m’ha interessat, ho reconec: “Déu, que tot ho estima, / et convida a oblidar. / Quin dia dolç per néixer, dia primer de maig.”

Decasíl·labs perfectes es combinen amb hexàmetres delicats a través d’una tècnica inqüestionable que ja havia estat molt celebrada amb l’anterior poemari de l’autor, Fourmillante

Assistim a una cruel matança d’innocents com la que s’explica a la Bíblia, o com la que filma Pasolini a Il vangelo secondo Matteo: una acció desmesurada que tanmateix no evita l’inevitable, com és que el destí s’acabi presentant amb tota la seva crueltat venjativa. El resultat és un recull líric molt emotiu que hauria pogut caure en el perill de la despersonalització, però Miquel Àngel Llauger sap trobar el to pertinent i ofereix uns versos que es llegeixen amb passió i constat en un mestratge poètic que cal tenir molt en compte: “Era un primer de maig. En un castell / fidel al rei Artús, Mordred dormia, / a punt de fer tretze anys com tretze lliris / sensuals. Al costat del finestral, / una òliba li parla amb una veu d’algú que reconeix i no recorda.”