Sempre han tingut bec les oques, de Joaquim Miret i Sans, ha estat una obra amagada, gairebé clandestina, des de la seua publicació el 1905-1906. Considerada una obra d’aquelles que es diu que podien ferir la sensibilitat del lector, només ha sigut accessible per a un públic molt minoritari. Hem de tindre en compte que la moral dominant del nostre país, durant bona part del segle XX, va ser obertament reaccionària i intolerant, no només en la pràctica política, si no, sobretot, en qüestions intel·lectuals, com ara en recerca historiogràfica. En un context així no era fàcil de parlar de temes que fins aleshores eren tabú i que havien restat ocults en moltes de les recerques anteriors: casos de sodomia, de prostitució, d’incest, d’adulteri, etc.

Miret va ser un historiador ben considerat a les nostres terres i a França, i, sobretot, va ser un personatge clau en l’intent de construir un país normalitzat. Entre altres coses va contribuir a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans. El seu prestigi es va fonamentar en l’estudi de l’edat mitjana catalana, la qual sempre va voler desmitificar combatent la visió idealitzada que tenien els romàntics conservadors, segons la qual l’edat mitjana era l’encarnació dels ideals del cristianisme. En l’aspecte polític i social volia trencar la idea que durant l’època medieval lligaven els gossos amb llonganisses i que era més justa i més lliure. Tenia una idea molt clara del progrés: «Qualsevol temps passat fou pitjor». La història, segons Miret, «ha de servir principalment per avaluar la superioritat del temps present en comparació amb el passat i, sobretot, per fer-nos néixer en l’esperança que l’avenir serà una encertada refundició de totes les coses bones deixades per les edats passades i les coses bones fetes actualment i que les generacions successives faran d’aquí endavant».

El seu treball va ser pioner perquè va rescatar documents d’arxiu que diferents autors, dècades més tard, van fer servir per a fer importants monografies que podem inscriure en la denominada història de les mentalitats

Miret el podem considerar un d’aquells historiadors que feien de la documentació la pedra angular per a les reconstruccions més ajustades de la realitat. Es va submergir en els processos judicials que eren una font d’informació riquíssima. El seu treball va ser pioner perquè va rescatar documents d’arxiu que diferents autors, dècades més tard, van fer servir per a fer importants monografies que podem inscriure en la denominada història de les mentalitats, encapçalada per investigadors francesos com ara Georges Duby. I va ser un precursor de treballs com el de Rafael Carrasco sobre els sodomites valencians, basats en els processos de la Inquisició per reprimir l’homosexualitat.

Amb els processos trobem la reproducció més aproximada de com devien parlar i com devien d’entendre les coses en el passat, perquè en aquells papers d’arxiu trobem persones que s’expressen en primera persona com bonament poden i que només tenen els filtres de l’escrivà de torn. D’aquesta manera, ara que estan superades fins i tot per la llei moltes de les qüestions que es consideraven immorals, amb el llibre de Millet es pot accedir al dia a dia de la societat medieval amb totes les disbauxes dels grans senyors, els abusos contra els esclaus, «hecatombes de poncelles...»

adopta un punt de vista de condemna a determinats comportaments sexuals. Una condemna que sembla més retòrica que sincera, ja que, segurament, devia ser una concessió a la moral dominant del moment per tal que l’obra no fora condemnada i perseguida

Miret, en el seu llibre Sempre han tingut bec les oques, adopta un punt de vista de condemna a determinats comportaments sexuals. Una condemna que sembla més retòrica que sincera, ja que, segurament, devia ser una concessió a la moral dominant del moment per tal que l’obra no fora condemnada i perseguida. Ell ha volgut deixar clar, en els seus escrits, com es comportava en la vida privada. Agustí Calvet, «Gaziel» a Tots els camins duen a Roma, deia això: «Miret i Sanz era un conco adinerat, que mai no volgué saber res, ni per error o somni, del sant matrimoni. Fins a la cinquantena s’havia divertit i viatjat molt». Miret portava un dietari que deu ser interessant: Café i quilombo. Els dietaris de viatge de Joaquim Miret i Sans (1900-1918), estudiats i editats per Philip D. Rasico. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca Filològica, XLV, 2001. Un dietari en què l’autor anotava totes les despeses del viatge en què també estaven anotades les que feia als prostíbuls, on utilitzava el terme quilombo per referir-s’hi. Com ara, a Istanbul, es troben despeses de «quilombo» en quatre dels cinc dies que va estar-hi.

Podem llegir Sempre han tingut bec les oques en una edició basada en el llibre que aparegué en el 1905-1906, que sembla que pagà el mateix autor. En aquesta nova edició, per facilitar-ne la lectura, els documents i el mateix text han estat traslladats al català actual per Alba Dedeu i compta amb una molt útil introducció d’Enric Pujol.