Ara que la Generalitat de Catalunya, per al currículum de llatí del batxillerat, estableix que l’alumnat ha de llegir clàssics que el formen en valors com ara el pacifisme o la solidaritat —com s’adapta l’Antiguitat literària al políticament correcte sense amputar-la?— em permet de recomanar un text que no incitarà a la guerra: La república de Ciceró. A qui llig Ciceró —un home de realitats, racionalista, eclèctic—, a qui s’acosta als seus discursos com ara Les Catilinàries, o als seus tractats filosòfics com els que parlen de la vellesa i de l’amistat, no li ve de gust matar a ningú, sinó cultivar-se: «El tarannà del millor home s’ha de buscar en la virtut, l’esforç i l’activitat», diu a La república.

a diferència de la de Plató, baixa a la terra: deixa a part la filosofia especulativa i aborda les realitats polítiques des d’un sentit pràctic

Tot i que ens ha arribat incompleta, La república corrobora la maduresa intel·lectual d’un dels escriptors més importants de l’Antiguitat. Homenatge a Plató i als diàlegs socràtics —als quals fins i tot manlleva, per a plantejar temes polítics, metàfores com són la del nauta o el metge— La república de Ciceró, a diferència de la de Plató, baixa a la terra: deixa a part la filosofia especulativa i aborda les realitats polítiques des d’un sentit pràctic. Com diu el seu traductor Joan Manuel del Pozo, davant l’idealisme platònic, Ciceró practica la metodologia historicista, la demostració per mitjà de proves —seguint historiadors com ara Polibi—, i encoratja l’home públic a cercar i aplicar les virtuts.

Ciceró entén la «república» no com una forma de govern sinó com el mateix Estat, com el marc on s’organitza el «poble», el qual existeix si hi ha consentiment respecte del dret. El personatge principal del diàleg és Escipió el Menor —alter ego de Ciceró—, que va reflexionant sobre afers clau de la polis. Fonamentalment tracta una qüestió que, des de Plató i Aristòtil, va recórrer tota la literatura política de la història occidental fins a la Modernitat: les tres formes de govern —la monarquia, l’aristocràcia i la democràcia— i la seua corrupció. Com que cap d’elles no és perfecta —per als antics la pitjor era la democràcia, i la millor la monarquia, per bé que aquesta podia convertir-se en la tirania més cruel—, Ciceró proposa una barreja de les tres formes.

practica la metodologia historicista, la demostració per mitjà de proves —seguint historiadors com ara Polibi—, i encoratja l’home públic a cercar i aplicar les virtuts

L’objectiu que persegueix Ciceró és universal: si a la ciutat «no hi ha una distribució equilibrada tant dels drets com dels deures i els poders públics, de manera que els magistrats tinguin el poder suficient, el consell dels homes principals prou autoritat i el poble prou llibertat, no serà possible que s’hi conservi l’estabilitat permanent de la República». En aquesta advocació per un sistema de contrapesos, no és difícil veure-hi el germen de la separació de poders que, divuit segles després, va teoritzar Montesquieu a L’esperit de les lleis.

Distanciant-se de la metafísica del seu admirat Plató —el «príncep de l’escriptura que mai no ha estat superat per ningú»—, Ciceró cerca en la història de Roma l’autoritat moral. És, sens dubte, un romà orgullós del seu passat: la història de Roma, que ha heretat l’esperit de la de Grècia, ens dona els millors exemples de govern —aquest historicisme tingué seguidors al llarg de la història, el més il·lustre dels quals fou potser Maquiavel. Entre altres idees ciceronianes, en destaque algunes que agraden molt al pensament conservador modern, com ara que el govern ha d’estar en mans dels més virtuosos, que l’igualitarisme és perniciós —«la mateixa igualtat resulta injusta perquè no reconeix cap esglaonament d’aptituds o mèrits»— o que la concòrdia és un bé en si mateix, i això és un precedent de la idea de «pax romana» que, històricament, ha amagat moltes serps —un exemple nostrat n’és el Per la concòrdia de Cambó.

tres formes de govern —la monarquia, l’aristocràcia i la democràcia— i la seua corrupció. Com que cap d’elles no és perfecta —per als antics la pitjor era la democràcia, i la millor la monarquia, per bé que aquesta podia convertir-se en la tirania més cruel—, Ciceró proposa una barreja de les tres formes

Però és al final de La república, quan té lloc el famós «somni d’Escipió», on Ciceró demostra que és un dels més grans escriptors de l’Antiguitat. Escipió somnia que puja al cel i s’hi troba amb el seu pare adoptiu, Escipió el Major. Tots dos se situen en la Via Làctia, des d’on Escipió el Major assenyala la petitesa de la Terra i, a més, revela al seu fill que serà assassinat per gent pròxima a ell. Ara bé, d’això no n’ha de patir, li diu, perquè el bon governant mostra la lluminositat del seu esperit en les dificultats. Per a descriure l’esplendor de l’univers, Ciceró fa ús dels coneixements geogràfics i astronòmics de l’època i del pitagorisme, per al qual la música de les esferes del firmament no podia sentir-se des de la Terra. La bellesa de l’estil ciceronià, la poeticitat que hi assoleix, és antològica, i s’assembla als moments poètics culminants del film futurista Blade Runner.

«Fins i tot els mateixos que ara parlen de nosaltres, ¿quant de temps en parlaran?», diu Escipió el Major. La glòria és un afer local, ridícul. L’important és servir el bé comú: «per a tots aquells qui hauran conservat, ajudat o engrandit la pàtria, amb tota certesa hi ha un lloc reservat al cel, on podran gaudir eternament de la felicitat». El savi Ciceró, apartat del bullici i l’egolatria del fòrum, col·loca el ser humà en el seu lloc, en la seua mesura, que és d’intranscendència però alhora de dignitat: no ens en queda una altra que treballar per una societat més justa. Ben mirat, però, no sé si aquesta idea és massa sediciosa per a la joventut que els nostres governs paternalistes tant volen protegir. ¿Hi ha res, avui dia, menys políticament correcte que la dedicació sincera, no interessada, al bé comú?