El periodista Antoni Rubio, a través de l’editorial 3i4, ha publicat Valencianisme líquid, un assaig que serveix com a crítica al tomb ideològic suggerit els últims anys per l’antic Bloc Nacionalista Valencià i confirmat en el seu últim congrés. Alhora, el llibre és també una reivindicació dels Països Catalans no des d’una perspectiva nostàlgica o essencialista, sinó que el defensa com el marc capaç de garantir la supervivència d’un poble que, com més se n’allunya, més es liquida.

El terme «líquid» és utilitzat per Rubio com a recurs prestat pel sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017), qui com indica el mateix autor definia societat líquida «com aquella en què les condicions d’actuació dels membres canvien abans que les formes d’actuar es consoliden en uns hàbits i una rutina determinants».

que la formació nacionalista ha renunciat els darrers anys, de manera explícita, a la base del seu pensament i a la seua raó de ser. Així ho explica Rubio

Una definició que té traducció en el valencianisme. Aquest corrent està representat fonamentalment per Compromís, l’únic subjecte polític d’estricta obediència valenciana, que ha experimentat girs que han actualitzat, de manera permanent, els discursos, els programes i, en definitiva, la coalició. Ancorar-se en el passat o persistir en uns ideals que no tenen acceptació electoral és suïcida, o com a mínim és renunciar a una transcendència imprescindible. Però també hi ha una sensació, clara i constatada en l’últim congrés del Bloc, el partit majoritari al si de la coalició Compromís –quan el Bloc va ser rebatejat com a Més-Compromís–, que la formació nacionalista ha renunciat els darrers anys, de manera explícita, a la base del seu pensament i a la seua raó de ser. Així ho explica Rubio, amb arguments i fets que descriuen, també, la frustració que per a molts generen girs com ara l’ús banal del terme sobirania, la desaparició de la referència als Països Catalans als estatuts del partit o tota una sèrie d’estratègies electorals amb el desenllaç previsible d’un pacte amb Podem, Més País o les marques que corresponguen de l’esquerra alternativa al PSOE. De fet, l’entesa amb Yolanda Díaz sembla que guaita a la cantonada del pròxim cicle electoral.

És incomprensible, per a bona part del valencianisme històric, militant o no en formacions polítiques, que l’antic Bloc haja optat per transitar un camí que el separa del seu origen. De fet, hi ha la curiositat, també exposada a Valencianisme líquid, que la coalició Compromís va experimentar el moment de més èxit tot just quan es va mostrar més desacomplexada a l’hora d’expressar-se. Desacomplexament no és sinònim d’onejar una bandera independentista o de lluir un llaç groc, sinó d’expressar-se i de saber-se, sense embuts, com la força d’obediència estrictament valenciana i defensora dels interessos dels ciutadans del seu país. Va ser sota aquesta premissa, i amb el carisma inigualable de Mónica Oltra, que Compromís va poder agitar un còctel que va tindre com a resultat el màxim èxit electoral de la història del valencianisme. Era l’any 2015, quan el PP va ser desbancat de les institucions principals i quan un de cada 10 votants de la formació de Francisco Camps, Rita Barberá i tants altres va apostar per Compromís precisament, i segurament, per interpretar que qui defensava els interessos dels valencians ja no era aquell PP podrit de corrupció, sinó la llavors emergent coalició valencianista.

Compromís ha anat perdent pistonada electoral des que va incorporar, al seu valencianisme, una barreja estranya d’esquerra espanyola inclusiva que, tot i ser respectable, grinyolava a bona parts dels votants

Des d’aquell moment, Compromís ha anat perdent pistonada electoral des que va incorporar, al seu valencianisme, una barreja estranya d’esquerra espanyola inclusiva que, tot i ser respectable, grinyolava a bona parts dels votants que entenien que Compromís era la veu de les reivindicacions valencianes en clau transversal. Una part de la militància, descontenta amb aquest tomb, va apostar pel candidat Àlex Ruiz, qui era alcalde de Bellreguard (Safor) en l’esmentat congrés del Bloc. La seua candidatura, del tot improvisada i sense col·lectius al darrere ni tampoc amb càrrecs institucionals donant-li suport públicament –al seu equip hi havia l’exalcalde del Campello, una regidora d’Alaquàs, un altre de Cocentaina, etc.–, va comptar amb quasi el 40% del suport en un congrés que es preveia a la búlgara, amb una sola candidatura aclamada per unanimitat. Tot i així, la candidatura oficialista, encapçalada per Àgueda Micó es va imposar i, tal com descriu Antoni Rubio, «el congrés de la conversió de Bloc a Més-Compromís ha estat, en realitat, una mena de Suresnes per al valencianisme hegemònic», diu en referència al conclave que va fer transitar el PSOE dels seus objectius fundacionals a una ideologia exclusivament pragmàtica. «Quan vaig fer servir aquesta metàfora alguns militants de Compromís em van contestar que, al capdavall, “al PSOE no li ha anat tan malament des de Suresnes”. Potser electoralment, no; però dubte que el partit fundat per Pablo Iglesias Posse siga avui l’instrument adient per aconseguir una societat igualitària i més justa», etziba l’autor del llibre.

Totes aquestes sensacions, tots aquests desencisos, els relata Rubio amb una gran precisió. L’autor recorda que la liquiditat del valencianisme no ha aturat els jutges a l’hora d’impedir el desenvolupament de lleis valencianes aprovades democràticament

Totes aquestes sensacions, tots aquests desencisos, els relata Rubio amb una gran precisió. L’autor recorda que la liquiditat del valencianisme no ha aturat els jutges a l’hora d’impedir el desenvolupament de lleis valencianes aprovades democràticament. Tot i buscar la pau amb els enemics habituals i voler evitar acusacions previsibles de catalanisme, el cert és que el valencianisme sempre patirà aquest estigma al qual només podrà fer front amb polítiques valentes, decidides i desacomplexades, adreçades a arrossegar un públic desitjós de veure’s reflectit en un partit valencià i per als valencians. La història, i el present, demostren que qualsevol intent d’abaixar el to de les crítiques dels de sempre és temps perdut. Malgrat aquesta evidència, tal com explica Rubio, Compromís ha muntat els últims anys, molt sovint, al carro d’un anticatalanisme recurrent en la dreta, de manera sobreactuada i decebedora, arribant a equiparar per moments l’intervencionisme de Madrid amb una mena de «tutela» catalana visible en la societat valenciana només en certs discursos interessadament falsos.

Al remat, n’hi ha un treball a l’ombra que ha costat dècades perquè transcendira electoralment després de feina amagada a nivell local i comarcal. El 2015 es va viure una eclosió i al 2023, per fets estructurals com els que descriu Rubio, i per altres conjunturals com ara el context mediàtic dibuixat pels mitjans que s’han traduït en imputacions discutibles, faran que Compromís retrocedisca fins a convertir-se en una força que, si es pot reeditar un tercer Botànic, estarà encara més a l’ombra d’un PSPV que ha recuperat l’hegemonia. Una notícia que no serà bona, ni per a Compromís ni per al valencianisme, i que serà, en part, el resultat de l’evolució d’un discurs poc estimulant i de la impermeabilitat a l’autocrítica interna i externa.

Valencianisme líquid coincideix, per cert, amb el centenari de Joan Fuster. El llibre també ens recorda que hi ha maneres de recordar l’assagista que va inspirar el valencianisme contemporani –encara que alguns hi reneguen amb arguments bastant poc convincents– sense anomenar-lo expressament.