La literatura de Natalia Ginzburg (Palerm, 2016-Roma 1991) es va fornir, en gran part, de records i memòria, i es va construir majorment sobre textos breus: assaigs de poques pàgines, reflexions, articles, novel·les breus, peces de teatre, i la seua gran obra, Lèxic familiar... El seu llegat literari no conté peces d’una extensió llarga, i encara menys patracols, sinó molta intensitat en la brevetat. Potser hi van influir les seues condicions vitals i familiars, una vida una mica nòmada causada pel daltabaix polític d’entre guerres, el feixisme, el nazisme etc... Però també els seus itineraris professionals: entre el món editorial, vinculada a l’editorial Einaudi durant molts anys, el periodisme cultural, i la política. Tot allò, unit al seu tarannà reflexiu i observador, van fer de Ginzburg aquella escriptora del detall imperceptible i del pensament fugaç i profund que fou.

Haig de dir que cada volta que es publica un nou llibre de Natalia Ginzburg en català —com és el cas ara de No has de preguntar-me mai (Àtic dels llibres)— és una doble festa: d’una banda, una celebració personal i íntima perquè em confesse una ginzburguiana impenitent, i d’altra, una fita col·lectiva perquè els lectors en català guanyen sempre tenint-la a l’abast.

els seus escrits apareguts entre 1965 i 1970 en el diari La Stampa, Il Giorno, i la revista quinzenal Romanzi e racconti, i fer-ho per ordre d’aparició

En No has de preguntar-me mai —títol també d’una de les trenta-dos peces que conformen el llibre homònim— hi ressonen les paraules de Lohengrin a Elsa en l’òpera de Wagner. I darrere d’elles un conjunt de cròniques, records, assaig literaris i filosòfics, ressenyes literàries i sobre cinema —escrits de reflexió, en diu l’autora— fruit, en part, d’un periodisme cultural, literari, molt narratiu, amb un toc social i puntualment polític (recordem que Ginzburg va participar en política amb el Partit Comunista Italià).

Tot plegat, una Ginzburg calidoscòpica que va decidir reunir en aquest llibre, en italià Mai devi domandarmi, els seus escrits apareguts entre 1965 i 1970 en el diari La Stampa, Il Giorno, i la revista quinzenal Romanzi e racconti, i fer-ho per ordre d’aparició: «Quan va arribar l’hora de fer la divisió em vaig adonar que la memòria es mesclava, també, amb els escrits de no memòries. Per tant, vaig renunciar a dividir-los i els vaig col·locar en ordre cronològic. No he aconseguit mai escriure un diari: aquests escrits són, potser, el que més s’hi podria assemblar, en el sentit que he anat anotant tot allò que volia recordar o els meus pensaments; per això l’ordre cronològic és, en el fons, el més just».

No has de preguntar-me mai recull «els no diaris» de Natalia Ginzburg, per dir-ho així. La recerca d’una casa, les feines domèstiques, una infància solitària, l’estupor de la vellesa, les pel·lícules vistes i els llibres llegits, la feina, la música lírica, la política, creure o no creure en Déu: els breus assajos recollits en aquest volum s’assemblen a les pàgines d’aquell diari que Natalia Ginzburg afirmava que mai no havia estat capaç d’escriure.

Una prosa en primera persona immersa en el dia a dia. Ginzburg escriu sobre allò que viu en el moment, i en perspectiva, aquest plàcid desordre quotidià es transforma en relats que mostren qüestions que pertanyen a tothom

En llegir-los, el lector té la sensació que els textos li són familiars. Certament, són textos propers, per afinitat temàtica i saviesa en la narració, a Lèxic familiar ials recollits en Les petites virtuts. Una literatura testimonial no en sentit propi: no es tracta d’un diari ni d’unes memòries, però sí d'uns textos on s’imposa la memòria i l’experiència. Una prosa en primera persona immersa en el dia a dia. Ginzburg escriu sobre allò que viu en el moment, i en perspectiva, aquest plàcid desordre quotidià es transforma en relats que mostren qüestions que pertanyen a tothom. Voilà la universalitat de la seua escriptura. La literatura de Ginzburg és un clàssic en tots els sentits, perquè perdura en el temps, perquè la rellegim i ens fa companyia dia rere dia.

Si us apropeu a aquest singular autoretrat de dona que és No has de preguntar-me mai, cosa que us recomane, aquests són els textos que més m’han commogut: A «Infància», el meu favorit, arribem a saber moltes coses sobre Natalia Ginzburg; «La casa» és una odissea en forma de paròdia sobre la recerca d’una casa a Roma, on l’humor i el sentiment pràctic s’ajunten amb unes reflexions pertorbadores: «vaig pensar que m’agradaven tots els barris de Roma en els quals la meva vida havia arrelat, en les quals havia patit, pensat en el suïcidi, els carres que havia recorregut sense saber on anar»; i «El poble de la Dickinson» —un retrat d’Emily Dickinson i el seu univers d’Amherst que cap lector de la poeta nord-americana hauria d’ignorar. A aquests se sumen textos com ara «La vellesa», sensible, contundent i esfereïdor alhora —«la vellesa voldrà dir, essencialment, la fi de l’estupor»— o «La mandra», una crònica personal d’uns temps difícils en clau autocrítica amb una dosi forta d’honestedat i de superació. «La meva psicoanàlisi», de nou el seu poder per a tractar els temes seriosos amb proximitat i familiaritat, traient-li transcendència a tot allò que sembla intocable. En «Cent anys de solitud» Ginzburg reflexiona sobre la suposada «crisi» de la novel·la amb ironia i sinceritat i de passada, ens deixa alguna lliçó de literatura: «La novel·la és de les coses del món, que són alhora inútils i necessàries, totalment inútils, perquè estan privades de qualsevol raó de ser visible, i de qualsevol intenció; i, tanmateix, necessàries per a la vida com el pa i l’aigua, i entre les coses del món amenaçades de mort i que, tot i així, són immortals».