Sempre m’he mirat amb enveja el veïnat de Zamora. S’alcen del llit i se’n van a dormir sense cap enutjosa càrrega nacional suplementària. Normalment són monolingües i, quan es posen sentimentals, «onegen» la bandera. Nosaltres, en canvi, quan ens posem sentimentals «agitem» la bandera. No és el mateix onejar que agitar. La bandera que la virtuosa ciutadania de Zamora oneja, de tan visible com és pertot arreu, de la caserna a l’estanc, esdevé un adminicle rutinari, assenyat i familiar, sense tornes ni greuges pendents. Si nosaltres agitem la bandera, ja podeu comptar que hem begut oli, automàticament ens convertim en uns «nacionalistes» pesats com el plom, gens de fiar, perillosos fins i tot. Cap ni un dels zamorans es reconeixeria com a nacionalista —a tot estirar «patriota»—, però a ulls seus sí que ho serien els qui des de la «perifèria» agiten la bandera. Naixes a Zamora i t’ha tocat la grossa.

Però els zamorans onegen la bandera només en moments concrets, per exemple arran d’un campionat guanyat per la selecció nacional de futbol. Llevat de les ocasions puntuals per a l’arravatament, la bandera ha passat a ser un bé de consum més, repetitiu, diàriament visualitzat, un ingredient afable de la vida mateixa. Això en substància és el «nacionalisme banal», o «trivial», que podríem assimilar a un dels més eficaços, i eficients, lubricants de les exitoses nacions estat.

Els patriotes, presumptament no nacionalistes, ho són més del que ells són capaços d’admetre. No s’adonen del fet d’haver interioritzat un conjunt de creences, pressupòsits, costums, imatges i pràctiques —enumera Billig—, que fa del seu nacionalisme una trivialitat quotidiana

No pot haver-hi terme més esvarós que el de «nacionalisme»: sempre sembla col·locat a la perifèria, adverteix lúcidament Michael Billig. Els nacionalistes sempre són els altres. I, certament, no és així. Els patriotes, presumptament no nacionalistes, ho són més del que ells són capaços d’admetre. No s’adonen del fet d’haver interioritzat un conjunt de creences, pressupòsits, costums, imatges i pràctiques —enumera Billig—, que fa del seu nacionalisme una trivialitat quotidiana, com l’aire que respiren. L’aire no el percebem, el sentim si ens parem a pensar-hi. Per al ciutadà de Zamora, la «E» que llueix a la matrícula del cotxe no mereix cap particular atenció; no representa cap problema. Però el cotxe d’un turista de Besalú que circulara pel carrer Major de Zamora amb un «Cat», en comptes de la «E», no passaria inadvertit a ningú, i en primer lloc a la Guàrdia Civil: seria un problema, una amenaça també.

Això vol dir, doncs, que el nacionalisme quotidià de les nacions estat, del primer a l’últim, tendeix a fer-se fonedís, a desaparèixer. Es tracta d’una amnèsia alhora col·lectiva i individual que, per altra banda, ajuda a fer la vida més passadora. Hi ha oblits que contribueixen a la felicitat humana. Als homes i dones de Zamora no els obsessiona ni l’etiquetatge dels articles de consum, ni la llengua de Netflix ni, per descomptat, qualsevol vel·leïtat de sobirania compartida. Viuen desacomplexadament el seu nacionalisme, resultat de la identificació amb uns valors, uns costums i uns principis que no tenen per què provenir d’un manament coercitiu, sinó d’una lenta, acumulativa i subtil absorció.

La virtut de l’estat nació, la raó en última instància, del seu èxit i permanència, consisteix a haver fet desaparèixer la violència inherent en ell. Tot alhora ha aconseguit incrustar-se en el sentit comú de la gent, com una cosa, en efecte, òbvia, de sempre, que no mereix la més mínima impugnació

El llibre de Michel Billig posa el focus d’atenció en les formes rutinàries i familiars del nacionalisme que, fins quan va ser publicat originalment en anglès, el 1995, havien estat negligides pels científics socials. Des del pressupòsit bàsic que «el nacionalisme s’ha filtrat pels racons de la nostra consciència», Billig qüestiona la naturalitat, avalada pel «sentit comú» de l’estat nació, amb la seua llengua i fronteres «de tota la vida», i els signes «normals» que l’identifiquen. La virtut de l’estat nació, la raó en última instància, del seu èxit i permanència, consisteix a haver fet desaparèixer la violència inherent en ell. Tot alhora ha aconseguit incrustar-se en el sentit comú de la gent, com una cosa, en efecte, òbvia, de sempre, que no mereix la més mínima impugnació. El ciutadà de Zamora no «veu» la bandera, no s’interroga sobre la llengua que parla ni sobre el mapa del temps diari del telenotícies. Tampoc admetria que l’escultura que la ciutat ha dedicat a Viriato i la casa del Cid siguen també codis nacionalistes –i no hi toleraria cap mena de mofa o, pitjor encara, l’enderrocament–, ni es preocupa pel rerefons de la festa del 12 d’Octubre o del 6 de desembre –però s’escama davant l’11 de setembre–, a més d’estar convençut que Espanya existeix des del primer dia de la Creació. Sens dubte, es posaria les mans al cap si algú li digués que tots aquests ingredients, inclòs la llengua, el pastor lusità i el cavaller castellà –els mites–, més que naturals són creacions històriques, «inventades». I es tracta de creacions, per si no n’hi havia prou, inserides en un «relat» verídic, convincent, inapel·lable, ADN de la pròpia «identitat nacional». Ah, però el relat, teixit de mites, herois i dates glorioses, remarca Billig, parla d’un poble a través dels temps: la «nostra» gent, amb els «nostres» estils de vida i la «nostra» cultura. Tot just, Viriato i el Cid, són els grans símbols de la independència i la resistència mil·lenària contra l’invasor, valors sobre els quals s’ha ordit el caràcter castellà i, metonímicament, l’espanyol. Viriato i el Cid proclamen als zamorans qui és el seu «nosaltres», i alhora assenyalen qui són els «altres». Ambdues escultures, doncs, van més enllà de la simple decoració urbanística: són recordatoris silenciosos del nacionalisme trivial, reconstituents vitamínics contra l’amnèsia. Gràcies a ells, els zamorans estrenyen els lligams amb la pàtria, els la fa més familiar, esvaeixen dubtes i, si vingués el cas, acceptarien el sacrifici.

Nacionalisme banal és un dels llibres més importants del pensament polític contemporani, referència indefugible d’historiadors i sociòlegs. Juntament amb Comunitats imaginades de Benedict Anderson i Nacionalisme d’Ernest Gellner, han replantejat de cap a peus les idees sobre les nacions i el nacionalisme. Tots tres, i d’altres títols essencials, els tenim gràcies a l’editorial Afers, en una tasca de traducció impagable.