'Amor armat', de Jennifer Clement

Traducció de Ricard Vela

per Joan-Lluís Moreno Congost

Narrativa

Jennifer Clement
Jennifer Clement | Omar Meneses
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Ha estat l’atzar qui m’ha posat a les mans aquest llibre, Amor armat, de Jennifer Clement, precisament en un moment en què, després del darrer atac amb armes de foc esdevingut als Estats Units en un centre educatiu —188é des del 1970 segons la base de dades del Centre de Defensa i Seguretat Interior— i d’altres tiroteigs massius en escenaris diferents —245 segons el web Gun Violence Archive al llarg dels mesos que van de 2022—, el debat sobre la conveniència o no de regular la possessió d’armes de foc es troba en un punt àlgid al país del món on hi ha més armes per habitant.

Jennifer Clement va nàixer a Connecticut el 1960 però la família es traslladà a Mèxic quan ella tenia només un any. Estudià als Estats Units i a França i actualment viu a Ciutat de Mèxic. És la primera dona que ha presidit el PEN Club International, una associació d’escriptors que té entre altres objectius defensar la llibertat d’expressió i protegir els escriptors perseguits. És autora de tres novel·les més, de diversos llibres de poemes i d’un volum biogràfic sobre el pintor Jean-Michel Basquiat.

ens endinsa en la realitat de la societat americana més profunda i en construeix un retrat aborronador per moments, precisament pel seu realisme

«La mare era una tassa de sucre. I en podies disposar sempre que volguessis. [...] Però la dolçor sempre va buscant el Noi Dolent i el Noi Dolent pot distingir la Noia Dolça enmig d’una multitud.» És amb aquest començament com l’autora ens anticipa els fets que marcaran el decurs de la història. Amor armat ens endinsa en la realitat de la societat americana més profunda i en construeix un retrat aborronador per moments, precisament pel seu realisme: el retrat d’una societat on la vida s’aguanta per un fil lligat al gallet d’una pistola a les mans d’una persona qualsevol, la salut mental o les conviccions ètiques de la qual se sostenen també d’un fil ben feble. A través dels personatges de la novel·la, Jennifer Clement fa un retrat d’un grup humà ben allunyat del tantes voltes aclamat concepte del somni americà.

Més Llibres (2019)

Pearl, la protagonista de la història, és una jove de catorze anys que viu, des que tenia dos mesos de vida, en companyia de Margot, sa mare, a l’interior d’un cotxe —un Mercury Topaz del 1994 de color vermell— aparcat al parc de caravanes d’Indian Waters (Florida), un parc «al mig del no res» envoltat per dues carreteres i un rierol, on sempre hi ha algú practicant tir al blanc, que fita amb l’insalubre abocador de residus de la ciutat i que abans era un terreny sagrat dels indis de la tribu timucua.

la corrupció policial, la insensibilitat cap als drets de les tribus indígenes, el sensacionalisme dels mitjans de comunicació, l’oblit dels veterans de guerra o la desprotecció del sistema sanitari

El parc de caravanes d’Indian Waters és un cresol de personatges desencants —outsiders, en dirien ara— a qui uneix la seua condició i la seua resistència. Un parc on només hi ha quatre caravanes ocupades. Un parc on Pearl i Margot, que treballa com a dona de la neteja al petit hospital de veterans del poble i pateix «el mal de l’empatia de debò», una empatia que fins i tot arriba a l’extrem de saber que el que necessita el seu assassí és amor —«Però als Estats Units no hi havia amor», conviuen amb April May —una altra adolescent, amiga de Pearl—, sa mare, Rose, una ajudant d’infermeria que porta un tatuatge de la Hello Kitty al turmell i diu que el més dur de la seua feina són els suïcidis —«Aquests veterans sobreviuen a una guerra i després van i s’estavellen contra una fulla d’afaitar o contra una corda»— i el seu home, el sergent Bob, veterà de guerra a l’Afganistan, que porta tatuats a l’esquena set cartutxos amb els noms de set amics que hi va perdre; que per Sant Valentí li regala a la seua dona una pistola rosa de nou mil·límetres —«Quan un home li dona una arma a la seua dona és perquè confia en ella»—; que té noms per a les diferents armes: viudaires, orfenaires, pacificadores, cotxeres, justicieres. Hi conviuen amb Roberta Young, una professora de Ciències d’un institut, que viu d’un subsidi de la Seguretat Social a causa de les despeses produïdes per la malaltia del seu home —que finalment va morir— i la van deixar en la misèria, i Noelle, la seua filla, una xicona que col·lecciona nines Barbie i que, per un enamorament no correspost, acaba plantant-les en terra al voltant de la seua caravana. Hi conviuen amb Corazón i Ray, una parella de mexicans dedicats al tràfic il·legal d’armes a Mèxic i que en guarden centenars de segona mà en una de les caravanes abandonades. Hi conviuen amb Rex, un pastor protestant que enceta una campanya a la seua església per tal de comprar armes i retirar-les de la circulació —«Doneu-li les armes a Déu»—, però que en realitat no és més que un pretext per tal d’aconseguir-ne a bon preu i fer-hi negoci. I, finalment, hi conviuen amb Eli, acollit pel pastor Rex, de qui és còmplice, la presència del qual posarà cap per avall les vides de Pearl i de sa mare. Eli, el Noi Dolent que «pot distingir la Noia Dolça enmig de la multitud». Eli, aquell a qui, com diu la cançó, «ella li demana aigua, però ell li està donant benzina.»

Jennifer Clement, amb un estil que combina el ritme àgil i l’expressió senzilla amb moments de sensibilitat i lirisme, grata amb ungles esmolades algunes de les ferides més sagnants de la societat americana com ara la despersonalització i la burocratització del Servei de Protecció de Menors, la corrupció policial, la insensibilitat cap als drets de les tribus indígenes, el sensacionalisme dels mitjans de comunicació, l’oblit dels veterans de guerra o la desprotecció del sistema sanitari. I, per damunt de tot, l’epidèmia que provoca l’infame negoci de les armes, unes armes que ameren fins al moll de l’os Amor armat.