Despullar la mirada és un acte conscient, com retirar la bastida d’un edifici per veure’n la façana. Per aconseguir una mirada nua, hem de calmar la ment. La visió no és fruit, únicament, de la mecànica de l’ull, sinó una habilitat que aprenem, on tot allò que capta l’ull ha de ser processat pel cervell. És així com pren forma i és reconegut.

La nostra manera de veure el que ens envolta està condicionada per la nostra manera de tractar amb el món i de concebre’l. Podem gaudir d’una vista o d’una oïda excel·lent, veure i sentir, sense dificultat i, tot i així, no haver desenvolupat prou la capacitat de mirar i d’escoltar. El tracte mercantilitzat amb el món, l’empobreix i ens empobreix.

Víctor Mañosa en el seu darrer llibre, ull nu, publicat enguany, a l’editorial Témenos, ens proposa despullar la mirada, que no pas buidar-la, per tal de recuperar el vincle necessari entre l’ésser humà i el món on s’incardina. Aquest vincle els atorga a ambdós, dignitat i consistència.

El món no es pot fer present si aquell que mira no s’oblida d’ell mateix, si no es fa a un costat i rep. El poeta sap que l’hospitalitat s’exerceix. Narcís viu atrapat en un miratge. Ànima i Natura embadocades.

De seguida que enceto la lectura d’ull nu, m’adono que l’autor ens parla des de la complicitat. Víctor Mañosa escriu en minúscula, com qui prega en veu baixa. Joan-Carles Mèlic afirma que «Escriure és resar. I llegir és una pregària». En la comunió, la capacitat d’introspecció, alhora que d’obertura, i el respecte, són elements primordials perquè es produeixi l’epifania. Epifania del i en el silenci, llum on es perfila tota figura.

A ull nu la veu és la d’un home que es retrau mentre mira i anomena, com si emulés les branques de l’arbre on els ocells s’aixopluguen. Enmig del tràfec, procura distingir una altra melodia subjacent, el mormol de les coses que vibren en la seva existència, i experimenta un sentiment profund.

El llibre es divideix en dues parts, titulades «oracle» i «kintsugi», més una tercera en forma de dietari, acotacions a la lectura, «d’un quadern». La primera, «oracle», és una composició formada per quatre suites. L’oracle s’expressa en un llenguatge velat. L’altre, qui parla, sigui la llum, la natura, els animals, el proïsme, se’ns adreça sense mostrar-se mai del tot. R. Barthes, diu al seu llibre Le bruissement de la langue que el misteri és condició per a l’Art, potser és condició per a qualsevol relació no mercantilitzada. És important el vincle i no la possessió, la convivència i no la dominació, el gest i la paraula poètica.

Hi havia a l’alba
una ingravidesa cereal.

Desitjaves que el món
s’expressés amb senzillesa
a través nostre,
dos cossos que s’endinsaven
als cultius,

com l’ocell que, en vol,
pren l’aigua d’un bassal,

o com l’aire fremint les branques
amb el seu invisible no-esforç.

Els camps bullien en un silenci
vibrant i s’oferien.

Calia la nuesa:

això buscaves.

No és pas una actitud bucòlica, «Tot allò que viu se sosté en la fam», ens diu Chantal Maillard a La compasión difícil, on també reivindica la confiança, «La necessitat de confiar ens pertany a tots, és consubstancial a l’abandó», «des-interessat, la calma advé llavors i amb ella, paradoxalment, el goig de viure: una intensitat sense temps, una obertura a l’instant de la qual resulta una sensació d’absoluta llibertat». Aquesta confiança i aquest desistiment són presents a la poètica de Mañosa.

Per sobre nostre
els milans negres,

terra de pas.

Tu, que sabies d’ells,
me’ls dius i jo els envejo.

Benaurats,

dòcilment, sense deriva,
entregats a la muda
que nia a les estacions.

Contacte íntim, compassió. Relació que es dona entre dos extrems escindits, Mañosa ens corregeix, liminars. Així també el nom, emprat d’aquella manera que no profana: «els noms serven presències/ i una voluntat antiga de recer».

La bonhomia esdevé saviesa. Els poemes no són dits per un jo entotsolat. Són fruit de la mirada i el pensament d’un home que cohabita amb altres éssers, amb els que comparteix un temps de vida i amb els que constitueix una unitat. L’u plural o el dos prolífic. La família, la pertinença, el nosaltres que fuig de l’endèmia.

«Els meus ulls són ara/ tot el blau de la xicoira/ i sento el vincle amb aquest passat/ de carència, i honoro/ el seu ressò en mi».

Als darrers poemes de la primera secció, la claredat jònica i la remembrança de versos de Sophia de Mello accentuen l’experiència de la contemplació, mentre assaboreix una figa: «També ella reverbera un saber no abstracte/ i una astronomia».

Víctor Mañosa és un matemàtic de professió, procliu a contemplar la llum i a escoltar el silenci, a seguir el fil dels vincles, el fil del temps o la seva concentricitat

Els físics i els matemàtics furguen l’univers, els astres i les partícules, dos àmbits que s’equiparen en la seva amplitud. Tenen tendència a trobar en la bellesa una bona base per construir les seves hipòtesis. Víctor Mañosa és un matemàtic de professió, procliu a contemplar la llum i a escoltar el silenci, a seguir el fil dels vincles, el fil del temps o la seva concentricitat. Un matemàtic procliu a percebre allò que en diem intangible.

L’ésser humà des de l’antiguitat, per mitjà de la mitologia, la religió, la ciència, l’art, ha intentat desvelar la connexió vital que existeix entre la llum exterior de la naturalesa i la llum interior de l’esperit humà. Des d’una matèria en expansió, l’univers crea l’ull, l’oïda, la consciència i la paraula. Penso en una matèria que vol veure’s, sentir-se, saber-se, anomenar-se. Relació mediata, reflexió i possibilitat creixent de curar o d’exercir la violència, s’ha d’escollir.

A «kintsugi» és la vida la que es fractura i la que ha de ser reparada. Són transcendents les coses petites, els detalls, la comunicació, el gest. «Ser l’impacte i la resina,/ també el fragment perdut per sempre/ que encara ressona en la forma que va ser». Restaurar en la bellesa tot allò que s’ha malmès, sense excloure’n res, «Déu és fràgil/ en el seu esdevenir./ Semblaria que mentre vibra/ a vegades s’estelli/ i que nosaltres fóssim/ cridats a compondre’l/ novament»