Elogi dels editors: l’adeu silenciós de Gonçal López-Pampló

per Joanjo Garcia

Entre-veus

Gonçal Lopez-Pampló
Gonçal Lopez-Pampló | Bromera
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Dijous dia 8 de setembre es feia oficial el relleu de Gonçal López-Pampló com a director literari de Bromera. Ha decidit fer un pas al costat, després de gairebé una dècada al capdavant del grup editorial més important del País Valencià, per dedicar-se de ple a la docència universitària.

Qui hi haja compartit l’Euromed, recordarà que en cada minut sabia quin poble vèiem per la finestra. Amb ell, els recorreguts deixaven de ser un simple trànsit per esdevenir una experiència de coneixement. Com a editor era igual

Aquests dies, les persones que hem compartit els últims anys amb ell, el trobarem a faltar a la Setmana del Llibre, que tot just comença. Més enllà que Gonçal (permeteu-me la familiaritat) ens haja obert les portes a una generació nova —pense ara en el Paco Esteve, el Jordi Colonques, el Joan Canela, l’Aina Fullana i me’n deixe uns quants— crec que també ens ha marcat amb un aprenentatge fonamental: el sentit de l’orientació. Qui haja viatjat amb ell ho deu saber: Gonçal passava el trajecte fent referències al paisatge que travessava. Qui hi haja compartit l’Euromed, recordarà que en cada minut sabia quin poble vèiem per la finestra. Amb ell, els recorreguts deixaven de ser un simple trànsit per esdevenir una experiència de coneixement. Com a editor era igual: en tot moment la importància raïa en el camí, no en la destinació. Saber estar, en diuen. I també, saber on som a cada circumstància. Ell era això: guia i brúixola alhora. En un ofici marcat per les urgències del reconeixement, pel miratge de l’èxit i per la necessitat de triomfar, ell ens ensenyava amb el seu exemple a no perdre el rumb, a no cercar les dreceres, a no defallir.

La seua renúncia ha sigut un exemple de la modèstia i sensatesa que el caracteritzen; sense grans titulars ni grans homenatges –nota al peu: quin país tenim que només els morts en reben.

ha sigut un exemple de la modèstia i sensatesa que el caracteritzen; sense grans titulars ni grans homenatges –nota al peu: quin país tenim que només els morts en reben

Tot plegat m’ha fet pensar en la feina dels nostres editors i editores. En els esforços que consagren a destriar-nos la millor literatura, en l’energia que vessen per sostenir aquesta cultura maltractada, en les esperances que dipositen en determinades propostes i en les frustracions que cullen, com ara la del Sant Jordi passat, en forma d’aiguat.

Aquells qui passegeu entre les casetes del Moll de la Fusta, dediqueu uns segons a saludar-los, pregunteu-los per les seues novetats, deixeu-vos-hi aconsellar, expresseu-los l’agraïment que mereixen. És tan poc... i tant! Segons Gonçal, la millor paraula que existeix —amb la qual va acabar l’exposició de la seua tesi doctoral— té set lletres i és GRÀCIES. Avui en nom de molts li la dedique, a ell i a tants d’altres que calladament treballen.