Katherine Mansfield (1988-1923) va nàixer a Nova Zelanda en una família benestant, però va deixar el seu país als dèsset anys per anar a estudiar a Londres, on va establir-se dos anys més tard. Aquesta independència i capacitat de decisió era una de les raons per la qual Virginia Woolf, amb qui va tenir amistat i lligam literari, l’admirava. A més de considerar-la una escriptora excepcional. De fet, va ser Woolf qui li va publicar el seu primer llibre, Preludi, a la Hogarth Press en juliol de 1918, uns mesos després d’haver rebutjat la publicació de l’Ulisses de Joyce: errare humanum est.

Va fer-se un lloc al refinat cercle de Bloomsbury, i va parlar de tu a tu amb els escriptors més importants de la seva generació». Allà on anava, la senyoreta Mansfield deixava un rastre estel·lar

La vida de Mansfield va ser breu, intensa i errant: «Em passo la vida arribant a hotels estranys. I demanant si em puc ficar al llit immediatament». D’una banda, buscava viure al dia, i d’altra, cercava el repòs i la calma per a una ànima inquieta i un cos que ben aviat es va sentir malalt i desitjava canvis i reviscolaments. La tuberculosi, i moltes altres complicacions col·laterals, li van fer perdre a Mansfield la guspira amb què ella es presentà al món durant la seua joventut. Com escriu Marina Porras: «era una dona energètica, atrevida, poc convencional, que es va abocar amb alegria a una existència bohèmia i alliberada. L’ambient anava a favor seu: va viure l’època esclatant de Londres a principis del segle XX. Va fer-se un lloc al refinat cercle de Bloomsbury, i va parlar de tu a tu amb els escriptors més importants de la seva generació». Allà on anava, la senyoreta Mansfield deixava un rastre estel·lar. Era bona actriu i tenia talent musical, a més de saber posar-se i treure’s màscares quan s’esqueia.

Tanmateix, Mansfield ha passat a la memòria literària amb una imatge d’autora crepuscular i turmentada, potser, en part, per l’afany del seu marit John Middleton Murry de publicar íntegrament tots els papers personals de Mansfield, tot i que ella s’havia plantejat publicar-ne només una part revisada. En realitat Katherine Mansfield va ser un esperit lliure, crític i lluitador, plena, en un principi, de força i joie de vivre: «Vet aquí un petit resum del que necessito: poder, diners i llibertat. Quina creença tan insulsa i absurda, la que diu que l’amor es l’única cosa del món! I com l’ensenyen ni la inculquen a les dones, una generació després de l’altra. I amb quina crueltat ens deixa impedides! Ens hem de desempallegar d’aquest ogre, i llavors... Llavors tindrem l’oportunitat de ser felices i lliures».

una crítica literària «honesta, que feia servir els llibres per trobar la seva veu com a lectora i autora. Mansfield, com Virginia Woolf, es prenia la crítica literària com un espai natural de la seva feina d’escriptora»

L’obsessió de Mansfield era escriure una obra que perdurés. «Mira —escrivia en una de les cartes— per a mi la vida i la feina són indivisibles. Només si soc autèntica en la vida, puc ser autèntica en l’art, i ser autèntica en la vida es ser bona, sincera, senzilla, honesta.» I en una nota de diari de 1919 deia: «La vida sense feina: em suïcidaria. Per tant, la feina és més important que la vida». No debades en aquest llibre brollen reflexions valuoses al voltant de la literatura i la crítica literària. Sobretot, perquè Mansfield fou, en paraules de Marina Porras, una crítica literària «honesta, que feia servir els llibres per trobar la seva veu com a lectora i autora. Mansfield, com Virginia Woolf, es prenia la crítica literària com un espai natural de la seva feina d’escriptora».

Virgina Woolf reconeixia que Mansfield era una escriptora de relats excepcional i que la seua escriptura era l’única que li havia fet enveja. Mansfield, per la seua banda, envejava la vida de Woolf: «Com envejo la Virginia, no m’estranya que pugui escriure. En la seva escriptura sempre hi ha una llibertat d’expressió tranquil·la, com si estigués en pau —sota el sostre, envoltada de les seves coses, i el seu home a l’abast en qualsevol moment.» I en una carta li deia que escrivia «punyeterament bé, diabòlicament bé». No podia imaginar ella quin seria el final de Virgina Woolf vint anys després.

Llibres com aquests, tan polidament editats, amb una selecció rigorosa de textos i dos assaigs breus de qualitat que precedeixen i conclouen, són de recomanada lectura

La vida de la vida. Sobre l’ofici d’escriure és un llibre magnífic per a entrar en la personalitat i l’obra de Katherine Mansfield. Amb un cert guiatge, o més aviat, un acompanyament, perquè tant la introducció de Porras com l’epíleg de Marta Pera Cucurella —traductora d’aquests cartes i fragments dels diaris i dels Diaris publicats per l’Avenç— ens encomanen la passió per Mansfield sense anul·lar-nos-en la descoberta ni la sorpresa. De fet, el text introductori de Marina Porras és de lectura obligada —per al meu gust, millor després d’haver llegit els textos de la mateixa Mansfield. De fet, no s’entendria el llibre sense els textos que obrin i tanquen l’edició.

Porras té la gràcia de saber molt i saber contar-ho sense petulància: el seu estil és senzill, i la seua prosa, d’un ritme i claredat poc comuna, està ben lluny de ser alambinada. Posseeix una escriptura directa i explícita, i en aquest assaig introductori —com també en el treball que ha dedicat a Gabriel Ferrater en Donar nous als nens (Comanegra)— es fa evident que no ambiciona l’exhaustivitat ni el rigor acadèmic, però sí abraça i ofereix molt als lectors, en uns textos on no amaga les seues passions literàries.

Llibres com aquests, tan polidament editats, amb una selecció rigorosa de textos i dos assaigs breus de qualitat que precedeixen i conclouen, són de recomanada lectura.