Jordi Solà Coll, ‘La mirada perifèrica. Dietari aforístic’

per Enric Bou

Narrativa

Jordi Solà Coll
Jordi Solà Coll | Juanma Ramos
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Jordi Solà Coll ja havia practicat formes diverses de la literatura fragmentària: articles, poesia, dietaris i aforismes. Com a poeta es va donar a conèixer amb Ulls de glaç (2017), 32è Premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter. Dos anys després va publicar el seu segon recull de poesia, Ira (Tanit poesia, 2019). A La mirada perifèrica hi llegim 564 aforismes distribuïts en dos apartats prou diferents. «La mirada perifèrica (I)», presenta en ordre alfabètic (com un diccionari per atrafegats?) aforismes breus des de l’absència fins a Wu-wei; a «La mirada perifèrica (II)», els aforismes només porten numeració. Les dues parts de la mirada són protegides de manera parentètica per citacions ben triades, Wittgenstein i Kafka; Rafael Argullol i Marc Aureli. Figures majors que complementen el pensament de Solà i n’apunten direccions de referència.

En la sentència breu hi ha un rellegir la ment en el context de l’oportuna reflexió. Un sentit de la transcendència laic que té en l’assaig la seva forma pertinent

Nietzsche proposà una manera de pensar totalment revulsiva en una ruptura neta i profunda amb tota la història anterior de la filosofia. Gilles Deleuze ho va copsar a Pensée nomade (2002), perquè Nietzsche va concebre una contrafilosofia: «un discurs sobretot nòmada». És en l’aforisme on constatem la mesura de la seva ruptura amb la filosofia. Anys més tard Simmel i Benjamin van destacar el valor heurístic dels fragments. Ambdós van intentar a la seva manera proposar un pensament nou, capaç de prescindir de cap certesa i coherència sistemàtica. La seva fou una realització del pensament nòmada.

Afers (2021)

Llegint el llibre de Solà Coll aquestes reflexions venen a tomb, perquè l’autor voreja el discurs filosòfic. També m’ha fet pensar en el magnífic i sorprenent Bardadrac (2006) de Gérard Genette, un Genette (el boss de l’estructuralisme que ens va fer tornar a usar mots de la vella retòrica amb un sentit nou) inesperat, ple d'humor, que mira el seu passat i el seu temps amb tendresa i lucidesa. Genette és realment aquí «la matèria del seu llibre», com volia Montaigne, que pren la forma d'un diccionari. Tot plegat forma precisament un «bardadrac», nom que l'autor pren en préstec a Jacqueline, una estimada amiga, que designava així una mena de «bossa, tan vasta com informe [...] que contenia massa coses perquè pogués mai ser capaç de trobar-ne només una». Però tenia la certesa que hi era.

Confessa també que cadascun dels aforismes d’aquest llibre «és un fragment de les obres que mai no escriuré»

Solà Coll escriu com a frontispici un «Elogi del fragment. L’aforisme com a forma», en el qual sintetitza una poètica del fragment: «Convé dir que, en cadascuna de les possibles variants, l’aforisme m’ha exposat a la noció de meditatio. És a dir, a pensar el món interiorment». En la sentència breu hi ha un rellegir la ment en el context de l’oportuna reflexió. Un sentit de la transcendència laic que té en l’assaig la seva forma pertinent. I també ens il·lustra sobre els seus models o referents, en especial Theodor Adorno. Confessa també que cadascun dels aforismes d’aquest llibre «és un fragment de les obres que mai no escriuré». I en un dels textos ho rebla: «Depèn la ruïna de la força del fragment». En l’anotació «Literatura (fragment)», insisteix en la centralitat del concepte per la seva cosmovisió: «En tant que ésser fragmentari tinc debilitat per aquells gèneres que permeten d’expressar-me abreujadament: dietaris, aforismes, poesia, epístoles, articles. Perquè és en el fragment on desplego el meu llenguatge».

Resulta un original dietari d’obsessions, entre les quals destaquen la vida i la mort, la temptació del suïcidi, el pas del temps, l’eterna maledicció de la vida a la terra. Al pròleg l’autor defineix La mirada perifèrica com «un dietari sense dates», perquè el bios és l’element que enllaça l’obra aforística amb la temporalitat. El temps, sabem, és el gran tema de l’existència i no se’m fa estrany de llegir tantes anotacions que es refereixen a aquesta qüestió irresoluta. L’anotació sobre «Temps» és la més extensa, juntament amb «Viatge»: «en tot viatge hi ha una mort implícita i simbòlica». Una de les meravelles d’envellir és la possibilitat de practicar un menfotisme crític i il·lustrat sense remordiments que ens impedeix d’escoltar paraules eixorques, buides, insubstancials (el brogit de la vida buida). Per això pot escriure: «La vida és un itinerari entre dos silencis. Entremig només brogit».

un original dietari d’obsessions, entre les quals destaquen la vida i la mort, la temptació del suïcidi, el pas del temps, l’eterna maledicció de la vida a la terra

No conec les fotografies de Solà Coll. Els aforismes poden ser considerats com una variant. La fragmentació implica anterioritat, decadència i pèrdua en relació amb algun tot substituït. Com a instantànies d'un món que va ser, les fotografies són comprensibles com a fragments, la qual cosa vol dir que porten amb elles una invitació a reflexionar i fins i tot a reconstruir entorns i totalitats anteriors, en les quals tot està encara per resoldre. A Camera Lucida, Roland Barthes definí el punctum que fa referència a un detall inesperat de determinades fotografies que ens afecta a nivell personal. «No hi ha res pitjor que una imatge nítida d'un concepte borrós» deia Ansel Adams. O bé, un altre gran fotògraf, Henri Cartier-Bresson, apuntà: «És una il·lusió que les fotos es facin amb la càmera... es fan amb l'ull, el cor i el cap». Els tres apunts de l’entrada «Fotografia» són tota una poètica de l’instant, del fragment, de la (im)possibilitat de captar el món i de la mirada.

L’autor sap practicar l’escepticisme auto-irònic: «Viure amb expectatives és un error de càlcul: difícilment s’acomplirà el teu designi tal com l’imagines». Que desemboca en moments zen: «Renúncia (Prosperitat). Vols un consell savi? Renuncia a tot el que no has de menester».

De sobte un fragment que no és aforisme sinó record. Punyent. Quan evoca Joyce en una de les frases més contundents de la literatura modernist anglosaxona: «Mai no oblidaré el torrent desbocat de la Novell en el rol de Molly Bloom. Vaguen els records com vaguen les paraules un divendres a la nit: "I sí vaig dir sí que vull sí"».

Un bona lectura de reflexió, d’instants, de fragments.