Fa 111 anys, el canonge de la catedral de València Josep Sanchis Sivera va decidir prendre vacances. No conec el conveni col·lectiu eclesiàstic del moment —tampoc el d’ara—, però el bon home va tenir la possibilitat de dedicar gairebé un mes i mig a recórrer part de Dinamarca i Suècia, especialment, Copenhaguen i Estocolm, amb escapades cap a altres llocs d’interès, com ara Helsingør, amb el hamletià castell de Kronborg, o Uppsala, amb la seva magnífica universitat… D’aquest viatge, en va deixar una crònica, que es va publicar repartida en vint-i-dos articles en el diari Las Provincias, amb el títol «Por tierras escandinavas» (Apuntes de un turista)», signats amb el seu pseudònim més habitual, Lázaro Floro, del 23 d’octubre de 1911 al 5 de febrer de 1912. Sanchis Sivera data el primer article el 18 de juliol de 1911, ja a París, i el darrer, a Copenhagen, el 27 d’agost. Després, els va aplegar i va deixar a la seva biblioteca personal un volum factici, amb correccions manuscrites, cosa que ens fa pensar que tenia previst de publicar-los com a llibre, tot i que finalment no ho va fer. És a partir d’aquest volum que el professor de la Universitat de València Rafael Roca ens ofereix ara una edició que vol acostar-se, traduïda, al que ben probablement l’autor hauria desitjat.

Cal dir, d’entrada, que Sanchis Sivera no era un turista qualsevol, si més no, un turista com avui el concebríem. L’oncle de Sanchis Guarner era un home il·lustrat, format i inquiet, àvid de conèixer nous països i noves societats. Segurament, enllaça molt més amb el Goethe que va visitar Itàlia i en va deixar testimoni que amb qualsevol turista actual que busca el nostre sol i les nostres platges. Ho fa palès ja des de les primeres pàgines del llibre: «Preferisc a veure les coses, observar-les i estudiar-les, gaudir de l’emoció que l’art produeix en l’esperit, compenetrar-me amb la idiosincràsia d’un poble, extasiar-me davant les belleses de la natura, viure com els pardals, en llibertat completa, sense que ningú m’hi espere, obeint només el meu desig».

Sanchis Sivera es decideix per les terres escandinaves quan ja havia visitat gran part d’Europa: Itàlia, Suïssa, França, Bèlgica, els Països Baixos, Anglaterra, Alemanya… Per tant, acara el viatge cap al Bàltic amb un bagatge d’experiències prèvies gens habitual en l’època. I ho fa, com ell mateix indica, lleuger d’equipatge —«un maletí de mà amb allò més indispensable», diu, que de tant en tant li fa de coixí als trens— però armat amb el seu Baedeker i amb uns coneixements històrics i literaris que el converteixen en un observador privilegiat, capaç de comparar el que veu amb el que ja ha vist per tal d’acostar al lector uns espais i unes sensacions que, òbviament, li deuen ser desconegudes: «l’església de Riddarholm […] és el temple de la glòria escandinava, l’Escorial suec»; «[el Palau Reial] encara que no pot comparar-se amb el nostre de la plaça d’Orient, recorda per la seua arquitectura l’estil dels palaus de Versalles i pel seu conjunt el Palau Pitti de Florència».

poder parlar amb els habitants del territori que està visitant: la incomoditat per les dificultats comunicatives són quasi una obsessió i sovint es queixa que ningú no parla anglès o alemany, italià o francès…

Els llibres de viatges ben sovint parlen tant o més de qui fa el viatge que del lloc visitat. Aquest Viatge a Escandinàvia (1911) no n’és una excepció. Descobrim en Sanchis Sivera un viatger curiós, interessat pels espais, però també per les persones, que troba a faltar, per exemple, poder parlar amb els habitants del territori que està visitant: la incomoditat per les dificultats comunicatives són quasi una obsessió i sovint es queixa que ningú no parla anglès o alemany, italià o francès… Tot i això, remarca l’amabilitat dels danesos i els suecs i, per damunt de tot, la seva educació. L’educació, de fet, apareix de manera recurrent en la crònica. Sanchis Sivera ens explica amb detall el sistema educatiu dels països que visita i es mostra admirat pels esforços estatals per formar els seus ciutadans —homes i dones amb total igualtat. Insisteix que són països sense analfabets i que la delinqüència hi assoleix nivells insignificants. Es meravella del silenci, de la manca d’aldarull que hi ha, per exemple, als restaurants. I es meravella també, de la qualitat de la cervesa, a la qual, tot i ser capellà, recorre ben sovint.

Es meravella del silenci, de la manca d’aldarull que hi ha, per exemple, als restaurants. I es meravella també, de la qualitat de la cervesa, a la qual, tot i ser capellà, recorre ben sovint.

L’escriptura de Sanchis Sivera és fluïda tant en la descripció com en la narració, amb lleugeres pinzellades ara d’ironia —«El meu aspecte no deu ser sospitós, puix el funcionari encarregat de la visita […] em diu afectuosament: Vous n’avez rien à déclarer?, i sense esperar la meua contestació, que era negativa, em fa el gargot acostumant en la bossa i… amunt una altra vegada amb els meus japonesos; abans, però, bec un bon got d’excel·lent cervesa, que alça les meues decaigudes forces»—, ara de lirisme —«La mar sembla un llac, a penes si es mou, i en retardar la fosforescència dels cels, sembla un espill irradiant diversos matisos, tots d’argent, però d’un argent grisós, blavós, de color lila»—, que aporten un toc particular al text, entre el periodisme i la literatura. Podríem dir que són una mostra de cròniques literàries, que, sens dubte, estaven molt ben considerades pels directius de Las Provincias: totes apareixen publicades en la primera pàgina —és ben cert, però, que aquesta capçalera tenia només quatre pàgines en aquella època.

Respecte a la traducció de Carles Fenollosa, he tingut la curiositat d’acarar-la amb l’original i puc afirmar que, tret d’algun error d’interpretació puntual i d’algunes solucions relativament discutibles, en general, funciona bastant bé. El llibre es completa amb una extensa i ben informativa introducció de Rafael Roca que ens serveix per a contextualitzar tant l’autor com, especialment, l’obra. Tot plegat, aquest llibre esdevé una mostra del que podríem qualificar com a arqueologia literària que, certament, val la pena de llegir relaxadament, potser amb un bon got de cervesa al costat.