Anaximandre a Trieste: ‘Temps curvilini a Krems’, de Claudio Magris

Traducció d’Anna Casassas

per Joan Benesiu

Narrativa

Claudio Magris
Claudio Magris
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

En el racó esquerre del conegut fresc de Rafaello Sanzio L’escola d’Atenes, es pot veure la figura discreta d’Anaximandre, tot just sota Averroes i darrere de Pitàgores, a qui sembla estar guaitant-li els apunts o escodrinyant-li alguna geometria. Anaximandre, com ocorria amb la cultura i la filosofia gregues, tenia una visió circular del temps. Res d’una fletxa de progrés il·limitat que apunta als confins de la Història com a moment redemptori més pròpia dels projectes il·lustrats, sinó una corba permanent que no significava de cap manera una eternitat detinguda com una mena de no-temps, sinó una continuïtat de la vida que va del caos al cosmos, per a tornar amb el caos, etc. Pensar la vida com a cicle, com a cercle, ens dona una perspectiva distinta a pensar-la com a corda tibada que tendeix a l’infinit. I potser ens resultara útil aquesta mirada tenint en compte que la tibantor de la corda de la cultura i del progrés ha esdevingut cada vegada més minsa i la corda quasi que ens toca ja a terra.

El mestre Claudio Magris va publicar el 2019 Tempo curvo a Krems, ací l’ha publicat el setembre de 2021 Edicions de 1984 amb traducció acurada (com sempre), de l’Anna Casassas. El títol és ben explícit i fa referència a aquesta mena d’estranyesa agustiniana que tenim quan, després de pensar-lo, volem parlar de quina cosa és aquesta del temps. Són cinc relats que componen un quadre breu, suficient com per a gaudir d’aquest senyor dels altiplans de la narrativa europea que és l’autor triestí.

Edicions 1984 (2021)

Cada relat acompleix una funció en l’estructura del llibre. Els dos primers i els dos últims s’acosten més al que Magris anomena narracions diürnes, on els fils i les veus narratives poden seguir-se més o menys de forma ordenada, malgrat algunes obscuritats que sustenten el valor del contrapunt. Homes grans que s’acosten a la inclinació de la corba que és el temps, com ocorre amb la perspectiva vital de Magris, nascut el 1939, senyoregen tots els relats. Un burgés arribat a Trieste com a treballador humil i que ha fet bona fortuna en una ciutat d’oportunitats tanca ara un cercle dedicant-se a una activitat menys llustrosa que la signatura de contractes, però vital, al cap i a la fi, més que no ho és passejar carrers perpendiculars que van a parar a la mar. Un professor de música que encara veu fins on arriba o no arriba el talent dels seus antics alumnes i projecta una mirada de saviesa alhora que d’estranyesa sobre un món desaparegut. Un escriptor de províncies que rep els elogis greixosos d’un magnat que no entén, però pot pagar a qui no vol cobrar-se cap cosa. Un altre escriptor que veu de forma màgica i decebedora com es transforma en cinema un relat seu que parlava d’una aventura dels anys de joventut i que en realitat és un passeig de sexualitat continguda amb una companya d’institut austrohongarés, una mena d’Edda Marty del magnífic relat del triestí Giani Stuparich, Un anno di scuola.

Magris té una habilitat especial que mostra durant tota la seua obra per a trobar l’esquerda que esquinça la realitat quotidiana i ens fa passar a l’altre costat de l’espill

Tots ells acosten el lector a la mirada estupefacta davant del temps, a la mirada desconcertada una mica perquè resulta la vida narrada una mena d’incognita sobre els moments passats i per una perspectiva de futur més aviat magra, però encreuada pels punts suspensius interrogants amb què finalitza l’últim dels relats i també el llibre. Ací, al darrer relat, l’actriu que representa l’antiga enamorada adquireix una presència física important, perquè és així com va la vida, «veure, només veure, és poca cosa». Magris té una habilitat especial que mostra durant tota la seua obra per a trobar l’esquerda que esquinça la realitat quotidiana i ens fa passar a l’altre costat de l’espill simplement trobant el comportament enharmònic d’un cambrer que recull plats amb perícia i, de sobte, un terrabastall en el ritme trenca alguna cosa i «aquella geometria començava a desagregar-se, algun gest s’encallava i algun objecte s’esquitllava de les malles de l’ordre, quedava enrere, abandonat a la inèrcia i a la descomposició de les coses».

aquest esquinç es troba situat de manera precisa i simètrica en la nocturnitat del relat central, que ocupa no casualment aquest lloc i que dona títol al llibre

Doncs bé, aquest esquinç es troba situat de manera precisa i simètrica en la nocturnitat del relat central, que ocupa no casualment aquest lloc i que dona títol al llibre, Temps curvilini a Krems. He mirat on és Krems al google maps, quan allunyes la mirada queda quasi al bell mig del continent europeu i aquesta mirada central és també redona com el temps que pren una corba delimitada en el relat central pels misteris de la narració impossible, pels intents de la física i la matemàtica de copsar el que ens està passant amb aquesta cosa que sembla que passa, que és la discontinuïtat de la busca d’un rellotge que tremola en cada vida. El relat central ho fa, tremola, puja i baixa, avant i enrere, com la confusió d’una imatge que volem aprehendre però fuig. Un temps que, en alguna dimensió de la física, es corba, potser tal com intuïa Anaximandre, que ara mira des del racó de la pintura i anota, qui sap si només uns punts suspensius. El meu mestre Ángel Luis Prieto de Paula deia en les classes de l’institut que la derrota estava ja enllestida, però aleshores, entre els pupitres de l’aula (us jure que eren pupitres), rodolaven els punts suspensius que ens afanyàvem, ens afanyem encara, a recollir sense èxit.