Es preguntava Ursula K. Le Guin si no comprenem el passat fins que el relatem, qüestió que subratlla la dependència dels éssers humans respecte a les narracions per a completar-nos: ens (re)coneixem, doncs, quan en fem memòria, tant de la sendera personal com de la comunal. Precisament, és aquest un dels punts lluents de La nena que volia dibuixar. Els meus petits records de postguerra, una novel·la gràfica en què Roser Capdevila, coneguda com a il·lustradora infantil i juvenil gràcies a Les tres bessones, tracta de reconciliar-se amb el passat. Per aquest camí, l’autora barcelonina es recorda i s’explica a si mateixa des del naixement fins a la primeria dels anys cinquanta, i mentrimentres ens explica a nosaltres també tot entenent la memòria com una iteració subjectiva i ideologitzada de la història: «Em vaig dir Roser només quatre dies fins que el funcionari del registre civil va decidir que em deia Rosa i després va corregir-ho per Rosario». Perquè la ideologia no és un espantacriatures sinó que és una eina per a construir la consciència cívica que naix en l’autoconeixement i que ens faculta com a portaveus de les causes justes.

«Em vaig dir Roser només quatre dies fins que el funcionari del registre civil va decidir que em deia Rosa i després va corregir-ho per Rosario»

A La nena que volia dibuixar, Capdevila ens hi ofereix una crònica interior que se sosté, entre l’amor i l’autoritarisme, sobre la família, els carrers i la gent que hi somia –el barri d’Horta com a microcosmos emocional–, les amigues, les aficions –al rerefons, el dibuix en tant que escalpel diseccionador de vivències–… La xiqueta Roser hi creix, a la cerca de l’univers secret dels afectes, no sempre desllorigat: no debades, en el pròleg ens fa sabedors del vincle agredolç amb son pare, a qui adjudica l’estímul primigeni a partir d’un àlbum de pergamí amb fotografies que li regalà amb el títol Nostra filla Roser; així mateix, també hi exposa el valor catàrtic d’aquestes vinyetes per a superar la mort dels parents, així com problemes personals. S’hi esbossa amb la sinceritat a flor de pell i, per això mateix, ens hi emmirallem. Esdevenim testimonis, en definitiva, d’un relat honest, que mitjançant el grafisme naïf evita la sensibleria. No defuig, en tot cas, de retratar –Capdevila dibuixa, com apuntava John Berger de la fotografia, a partir de la tria dels instants concrets que perviuran– la precarietat de la postguerra i de denunciar-la, però ho fa emfasitzant el suport de la col·lectivitat oprimida per a eixir avant.

D’altra banda, a través d’aquesta mena de resignificació del gènere de la tranche de vie, heretat de la Bande Dessinée, la hi observem també enrabiada front a les conspiracions contra les raons invisibles del cor. En aquest sentit, el que és personal es fa polític i, així, l’obra s’amera d’un cert tret documental que l’agermana llunyanament amb el còmic-reportatge. A mitjan camí de la memòria ficcionalitzada en primera persona i de la memòria recreada, dos dels paradigmes narratius freqüents en el panorama postMaus d’Art Spiegelman, Capdevila carrega contra la castració moral exercida per l’escola i l’Església franquistes. Ho fa, ja hi hem al·ludit, amb un grafisme dolç que rebutja el parany de falsa veritat que s’associa a l’hiperrealisme en la historieta, en favor de la caricatura subtil, de major pes metafòric.

lliure per a experimentar amb un llenguatge interdisciplinari que desafia les fronteres entre còmic –estructuració en vinyetes i ús de baferades– i àlbum il·lustrat –imatges que interactuen amb textos en prosa–

De la cruïlla entre el relat intimista i la crònica sociològica, en sorgeix un jo narratiu que preconitza una figura incipient d’autora-mite per a les creadores posteriors i, també, per a les lectores. Pot ser que la il·lustradora catalana haja trigat a incorporar-se al corrent de la novel·la gràfica, que via l’autobiografia ha esmicolat les limitacions formals i temàtiques del mitjà del còmic, però ara s’incorpora plenament a aquest canvi de rumb al qual s’uniren ja en els setanta altres autores-mite com ara Núria Pompeia, pòrtic d’una genealogia de comicaires feministes. S’hi mostra, en conseqüència, lliure per a experimentar amb un llenguatge interdisciplinari que desafia les fronteres entre còmic –estructuració en vinyetes i ús de baferades– i àlbum il·lustrat –imatges que interactuen amb textos en prosa–, potser espill del final de l’obra, en què descriu el seu viatge a l’estranger com a ruta escapista a l’asfíxia ambiental però també d’aprenentatge per a tornar-ne més sàvia. Així, la traçada reminiscent de Sempé –també els colors suaus– dissenya pàgines en què els carrers –els espais entre vinyetes– es difuminen en pro d’un flux narratiu espontani que, de més a més, s’enriqueix amb paratextos com ara un desplegable amb la processó del Corpus a Horta, aspecte que la connecta, inadvertidament, amb l’avantguarda de Chris Ware i d’altres.

Elaborada entre 2002 i 2007, l’obra s’atura amb l’acabament de la postguerra i el retorn de la dibuixanta a Catalunya. És ben possible, per mor de l’edat avançada de l’autora i que no hi ha notícies de cap continuació, que el relat concloga ací, però no cal dir que una prolongació de la memòria en la vida adulta no faria sinó reforçar el lloc d’honor que La nena que volia dibuixar ocupa ja en la cultura gràfica en catala.