‘I del cel van caure tres pomes’, una rondalla armènia que fa mal, de Nariné Abgarian

Traducció de Marta Nin

per Llúcia Casanova

Narrativa

Nariné Abgarian
Nariné Abgarian | Anna Danilova
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

«Un divendres, tot just després de migdia, quan el sol ja havia travessat el zenit i lliscava solemnement cap a la punta oest de la vall, l’Anatòlia Sevoiants es va ajeure disposada a morir-se.»

«Abans d’anar-se’n a l’altre món, però, va regar l’hort amb cura i va escampar pinso per a les gallines amb escreix: ves a saber quan trobarien el seu cos sense vida, els veïns, i l’aviram no podia pas passar gana.»

Si després de llegir-vos aquestes línies heu notat les pessigolles de la curiositat, acudiu a la vostra llibreria de guàrdia o biblioteca d’emergència i feu-vos amb un exemplar de I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian. És així com comença el llibre i aquest és el to que trobareu al llarg de tota la narració. Una barreja perfectament tramada del dolor més punyent amb la quotidianitat més simple, narrada amb una aparença d’ingenuïtat corprenedora, que ara us farà somriure, adés us entelarà els ulls.

és la fórmula de tancament de les rondalles armènies: «I del cel van caure tres pomes: una per a qui a ho va veure, una per a qui ho va contar i una altra per a qui ho va escoltar»

El títol del llibre, juntament amb els títols de les tres parts en què es divideix, és la fórmula de tancament de les rondalles armènies: «I del cel van caure tres pomes: una per a qui a ho va veure, una per a qui ho va contar i una altra per a qui ho va escoltar», un encertat reconeixement als tres elements fonamentals del procés narratiu, per altra banda. I el cas és que I del cel van caure tres pomes està escrit seguint el gènere rondallístic, com s’avisa a la contracoberta: «la commovedora rondalla armènia», i enllaça anècdotes, llegendes i trets de la cultura armènia, amb la història d’un poble destinat a passar una prova de supervivència darrere l’altra.

Comanegra (2021)

L’escenari és el poble fictici de Maran, al Caucas, que podria funcionar com a metàfora del poble armeni, on la protagonista, l’Anatòlia, amb 58 anys, és l’habitant més jove i, adonant-se que li ha arribat l’hora de la mort, repassa la història familiar i dels marenesos, de qui s’acomiada en el record. Mentre espera al llit el desenllaç imminent, que només ella coneixia, Vassili, el ferrer, se li presenta a casa amb una sorprenent i inesperada proposta de matrimoni i ella, a qui ja «no li venia d’aquí, tenia les hores comptades, més valia que no li tingués rancúnia per haver-lo rebutjat», l’accepta.

enfila el relat de les catàstrofes naturals i humanes que han reduït un poble que era pròsper a un col·lectiu mínim que espera resignat la fi

Amb un lirisme amable, que flueix en una narració d’un gran magnetisme, Abgarian, enfila el relat de les catàstrofes naturals i humanes que han reduït un poble que era pròsper a un col·lectiu mínim que espera resignat la fi. Esllavissades dantesques, plagues, fam, sequera, guerres van minvant amb meticulositat imparable el futur, els joves, que són l’objectiu preferent d’un destí implacable. Això sí, sense dolents, ni polítics ni invasors, res. El mal és presentat com un ens sense control, sense causes, ni culpables, ni tan sols la guerra ni el reclutament d’adolescents com a carn de canó tenen responsables a qui retraure’n les conseqüències. No importa qui o què ni com ho ha decidit. La mort hi arriba i s’emporta els fills, la mare, els amics i els veïns a glopades i no hi ha res a fer ni res a qüestionar-se. Cal fer el cor fort i tirar endavant, no mirar mai enrere, el dolor seria insuportable. La resignació davant d’un destí que els castiga cíclicament és absoluta a Maran. Amb una petita excepció, un únic gest protagonitzat pel pare de l’Anatòlia, que, com a les rondalles, potser canviarà el destí de tot el poble.

La resignació davant d’un destí que els castiga cíclicament és absoluta a Maran. Amb una petita excepció, un únic gest protagonitzat pel pare de l’Anatòlia, que, com a les rondalles, potser canviarà el destí de tot el poble.

Segons explica Tina Vallès, devem la descoberta de Nariné Abgarian a Marta Nin, la traductora del rus al català, que va convèncer Comanegra de publicar-la. Traducció que recentment ha estat reconeguda pel Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. No ho heu llegit malament. La traducció és des del rus perquè l’original és en rus. Nariné Abgarian és nascuda en un poble armeni, que podria ser el Maran del relat, conserva la nacionalitat armènia i l’origen d’aquest llibre, que l’ha convertida en una autora d’èxit, és el blog on escriu sobre els seus records d’infantesa i les tradicions armènies. Un blog que escriu, però, en la llengua de la ciutat on viu des de jove, Moscou.

I del cel van caure tres pomes té, entre altres virtuts, l’encert d’immergir el lector en la cultura armènia. Les aromes dels preparats de flors, les infusions i els plats de festa embolcallen els personatges. Encara que molt ben integrat en la narració, és un compendi de creences, supersticions i ritus quotidians d’un poble armeni, amb voluntat de perpetuar-los, almenys en la ficció literària. Tanmateix, Nariné Abgarian prescindeix de la llengua armènia, el tret, potser, més definitori d’un poble. Contradictori? Significatiu, si més no.