La història és una manera de continuar fent política. Això ho saben vostés, els polítics mediocres ho sospiten, i el vostre veí se’n lamenta cada vegada que sa mare, enmig d’una discussió familiar transcendental, li recorda el que va costar de criar. La història. La política. La memòria. Resulta inexcusable no posar-se solemnes i rememorar la vella observació orwelliana: qui controla el passat, controla el present. Qui controla el present, controla el futur. La història pot ser tan contundent i vertiginosa com una operació quirúrgica. La població dels Balcans ho va comprovar durant els 90 quan molts dels presidents d’aquells països, historiadors de formació, fanfarronejaven sobre els seus diplomes impecables i les prerrogatives que aquells els adjudicaven mentre mobilitzaven els respectius exèrcits.

Si la història i la política foren una cosa tan concreta com ara identificar pèl-rojos a través dels camps d’Irlanda, els pseudohistoriadors a qui agrada fer passar irlandesos de pèl-roig per àrabs de rinxolat cabell fosc es deixarien en evidència ells solets. Però les coses no són tan fàcils ni tan benignes. Les persones tenim sentiments, alguns d’ells tan complicats com ara l’odi o el ressentiment. Això en principi no ens hauria de traure la son. En principi, perquè només cal llegir aquell inici memorable del Llibre del Desassossec, on Pessoa ens conta que les persones ens aboquem a qüestions polítiques i religioses amb un temperament sentimental i no amb una freda inclinació racional, per tal d’encendre totes les alarmes.

El mètode científic, revisat per generacions d’honests historiadors, no acaba de ser impermeable a la parcial sentimentalitat d’aquells qui escriuen la història i la lligen. Està bé. Almenys sabem que allò que llegim ho ha escrit un individu i no un impertorbable cavallet de mar. La gent es pot equivocar, pot inclús caure en la més desmesurada de les anàlisis. Però l’experiència ens condueix a sospitar, perquè són innombrables els infatigables que tenen molt de temps lliure per tergiversar o per esborrar allò que, atenent la sentència orwelliana, ens és tan important: la història.

Com que fa lleig parlar del veí i tots coneixem com se les gasta, m’agradaria parlar-los dels antics egipcis i els seus mètodes de control. Resulta que les altes jerarquies d’aquella terra, quan consideraven oportú triturar la memòria d’una persona, no sols eliminaven dels annals el seu nom, sinó que també en cremaven el cos, privant-lo dels rituals de momificació, crucials si un no es volia perdre en el buit etern. Passat. Present. Futur. La nostra experiència és més pròxima a la dels romans. Els llatins van demostrar que amb unes legions que guanyen batalles i un equip d’historiadors que les narren l’enemic es pot sotmetre doblement: sota l’imperi de les lleis –espasa i legislació provincial– i sota l’imperi de la memòria.

Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre que compta amb les virtuts de l’acadèmia –rigor, precisió, comparatisme, detall– i contradiu el vell paradigma que tot assaig gestat en les universitats ha de ser igual d’avorrit que la intervenció d’un sabut en una conferència. Carles Fenollosa ens recorda el que molts havíem oblidat. I, a més a més, ens entreté, ja que ens mostra una societat tan estranya i tan llunyana a la nostra com ho podria ser per al senyor de Montaigne la dels indígenes americans, que tant van incitar la seua curiositat oferint-li felices divergències i comparacions.

de les relacions dels nobles amb el rei, dels llibres i la impremta, de la literatura en procés de castellanització i de l’ús del valencià, discriminat en les altes esferes però àmpliament parlat al carrer, de la Inquisició i els moriscos

En la història dels valencians, com en la història de tots els pobles, hi ha tants mals moments que la memòria dels uns anul·la moltes vegades el record d’uns altres. No tot comença en Almansa. Fenollosa ens ho torna a recordar, perquè el que no es recorda s’ho endú el vent. I de la mà de Bernat Català de Valleriola (1568-1607), que bé podria ser el nostre Samuel Pepys –enlloc del mític “i a dormir” del dietarista anglés del XVII, al valencià li agrada amollar als reis Felip II i Felip III: “I a mi què em toca?”–, Fenollosa ens descriu tot un panorama a través de fragments del diari privat del noble valencià, del qual esperem per a finals d’any una nova reedició.

Ens mostra els batecs d’aquella societat,de les relacions dels nobles amb el rei, dels llibres i la impremta, de la literatura en procés de castellanització i de l’ús del valencià, discriminat en les altes esferes però àmpliament parlat al carrer, de la Inquisició i els moriscos, d’aquella mistificada i castellanitzant Academia de los Nocturnos, de malalties, devoció, matrimonis i mort. Del poder, la pompa, de l’orgull i del prestigi, també. Apareixen tota una sèrie d’eminents personatges: Vives, March, Timoneda, l’agermanat Vicent Peris, o el beneficiat de la Parròquia de Sant Martí, Pere Joan Porcar, de qui Fenollosa ens recorda que centra el seu dietari en “la realitat hostil i fascinant que l’envolta, mentre que el noble –Català de Valleriola– centrarà la seua atenció en si mateix i en la seua fulgurant carrera dins de la monarquia hispànica, no sense alguna esporàdica concessió a la vida quotidiana”. Fenollosa també indica els autors que l’han guiat a l’hora de bastir l’assaig, un convit per a continuar espigolant: Fuster, Casey, Escartí, o aquell bell llibret de Sebastià García Martínez: Bandolers, corsaris i moriscos.

amb escassíssimes notes a peu de pàgina, igual que en els amens estudis culturals de Joan Fuster. Un llibre ideal, de fet, per a continuar la lectura de Poetes, moriscos i capellans, aquest, sí, de l’escriptor de Sueca.

L’assaig els oferirà una panoràmica de la vida al segle XVI, i en especial al Regne de València. Va d’allò gran, la tendència centralista de les monarquies europees, etcètera, etcètera, a allò petit, com ara la mort d’un dels fills de Bernat Català de Valleriola. Tot lligat amb un estil que no es fa de notar i que ens administra puntuals alegries de gràcia verbal o metàfores que no cauen en llocs comuns. I amb escassíssimes notes a peu de pàgina, igual que en els amens estudis culturals de Joan Fuster. Un llibre ideal, de fet, per a continuar la lectura de Poetes, moriscos i capellans, aquest, sí, de l’escriptor de Sueca.