La ciutat trista va aparèixer sis anys després d’El carrer de Rubiols, la primera part de les memòries de la vida llarga de Frederic Martí Guillamon, allà on ordenava els records dispersos de la infantesa, en la València feliç, burgesa i republicana, encara enganxada als feliços anys vint, sepultada sense contemplacions un 18 de juliol de 1936. En La ciutat trista, doncs, Martí Guillamon reprèn la tasca memorialística a començaments dels anys quaranta, quan València és, en efecte, una ciutat trista i grisa, vençuda i sense esma, i ell un xicot que entra en l’adolescència ple de dubtes i incerteses, més pensant en les musaranyes i volar coloms que en les obligacions escolars.

hi ha ciutats que per a créixer i transformar-se necessiten devorar-se, amb deliri de demolició física i aniquilació identitària. València ho va practicar llavors amb constància i obcecació. I a més, en cada bugada de destrucció perdia un llençol de la llengua

Llegir ambdues obres fa ganes de plorar, perquè juntament amb Frederic i la família, l’altre protagonista és València, i aquella València de palaus, teatres, carrers i placetes amables, senzillament, ja no existeix. Totes les ciutat creixen i es transformen, com a llei inexorable de la història. Però hi ha ciutats que per a créixer i transformar-se necessiten devorar-se, amb deliri de demolició física i aniquilació identitària. València ho va practicar llavors amb constància i obcecació. I a més, en cada bugada de destrucció perdia un llençol de la llengua. Fins als anys quaranta, llevat de les elits poderoses, tothom, inclosos burgesos enriquits, encara feien servir el valencià amb ganes. Bé és veritat que a una esquerda de coentor i auto-odi oberta de molt abans s’hi afegia la castellanització ardorosa orquestrada des de les instàncies de l’Estat —central i regional— i ara, sota el franquisme, esdevenia inapel·lablement programàtica. No ens hauria de sorprendre que València siga una ciutat sense novel·la, si més no sense aquella novel·la que la identifique i la singularitze enllà del Camí de Trànsits. La ficció necessita aferrar-se a aquests llocs de memòria que té al darrere, sí, amb molta història, però també amb un deler de present i unes ànsies de futur. Però estic convençut que hi ha fam de memòria, entre altres raons perquè tot no s’ha perdut.

En aquest escenari de ruïna, que afectava per igual el cervell i l’ànima, la curiositat de saber i els sentiments, Frederic Martí Guillamon s’obri pas a la vida. Pel davant dels seus ulls passen tant els qui han perdut com els qui han guanyat. Frederic i els seus —més per la banda dels Guillamon que per la dels Martí—, tot i alguna dissidència ofegada en el terror ambiental, pertanyien més aviat als qui acceptaren de grat la victòria de Franco i s’acomodaren la mar de bé al nou règim. L’honestedat per exhibir tots, o quasi tots, els drapets familiars, és un gest a favor del Frederic.

¿Caldrà dir que els falangistes, la fauna carpetovetònica i els capitostos del franquisme també ens interessen? Resulta que moralment eren uns miserables i tots, en distinta mesura, uns aprofitats. Ara bé, ells donaren el «to» a la València dels quaranta i cinquanta. Amb els abrics i les joies, amb els puros i els xofers, amb les ambicions i les infidelitats, i així mateix amb el mecenatge i el consum cultural, taponaren l’hemorràgia de mediocritat provincial i evitaren, així, que València abraçara la sordidesa definitiva. Les biografies dels beneficiats del règim tenen idèntica solvència literària —per descomptat històrica, social i tota la resta— que la dels derrotats.

Si volem entendre les entranyes del franquisme, no podem excloure els nostres adversaris morals. La ciutat trista els hi dona cabuda, i el lector honest ho agraeix

Si volem entendre les entranyes del franquisme, no podem excloure els nostres adversaris morals. La ciutat trista els hi dona cabuda, i el lector honest ho agraeix. El jovenet Frederic, plançó de la mesocràcia local, gràcies a les seues curiositats culturals hàbilment maniobrades i, pel que intuïm, gràcies a una capacitat de seducció pròpia, combinada amb una planta atractiva, s’infiltra entre els joves i les famílies que tallaven el bacallà. ¿D’aquests prohoms i d’aquestes donasses, què en sabem? Les imatges que ens forneix posen llum en la foscor, però llàstima que hi passe de pressa.

Frederic, per la rama dels Martí, tenia empelts subalterns, concretament rurals. Potser sense ser-ne conscient, aborda, llàstima també que fugisserament, una qüestió fonamental, enormement transcendental en la història íntima de la ciutat, com és la relació amb l’Horta. Tot és camp, va dir més o menys Joan Fuster, i raó no li’n faltava. L’Horta és el rebost de València, un formigueig de relacions mútues teixides alhora de paternalisme, dominació i excrescències sentimentals, d’amor i odi, d’admiració i desdeny, de diglòssia i encara de monolingüisme vernacle. L’Horta és un teatre vívid, un material fabulós per a la ficció. Certament no disposem de la «gran novel·la» de València, però també està per fer la «gran novel·la» de l’Horta.

Frederic es va poder escapar de València i d’un futur laboral incert gràcies al teatre. Primer com a aficionat i després com a professional donà solta a la seua autèntica passió. Als anys cinquanta, si algú volia fer carrera teatral havia d’anar a Madrid. Allà, no sense dificultats, coneix el rovell d’ou de l’escena, directors i productors, companyies i autors. Fa papers importants i troba una certa estabilitat que fins aleshores no havia conegut. El llibre perd una mica l’atractiu entre el repertori exhaustiu d’obres i noms. Quan per fi se’n torna, cul inquiet, comprova que València ja és ben una altra, ansiosa i amb ganes de traure’s del damunt la llepassa de tristor. El més insòlit és que hi ha una colla d’almogàvers amb un discurs que reivindica la catalanitat de València. Un d’ells és un tal Antoni Beneyto, del qual Frederic Martí i Guillamon es fa amic i amb ell muntarà el 1962 la llibreria Ausiàs Marc. El Beneyto en qüestió ben prompte esdevindrà ni més ni menys que Toni Mestre. Frederic ha dit adéu al teatre i fa un tomb d’aquests que canvien la vida «de dalt a baix».

València i les gents que la poblaren no fa gaire tornen de la mà del Frederic a la terra, com una mena de renaixement. I aquest retorn, filtrat per la memòria selectiva de l’autor —com totes les memòries— queda obert als múltiples significats que el lector voldrà atribuir-li

Em fa la impressió que no hem donat la rellevància que es mereixen El carrer de Rubiols i La ciutat trista. Totes dues han passat sense pena ni glòria pel nostre món literari, on la novel·la agrana els altres gèneres. He d’admetre que la prosa de Frederic Martí Guillamon no enlluerna, però és digna. I també he d’admetre que desaprofita uns materials literaris formidables. Però serem condescendents, perquè el que diu i ens conta ompli els forats d’un silenci esfereïdor.

València «és» gràcies al fet que Martí Guillamon l’ha traslladada al paper. La ciutat sobreviu d’aquesta manera a l’amnèsia que la deslliga del passat més recent. Un passat cosit amb l’agulla saquera del franquisme, entorn del qual la Transició alçà una espessa cortina de fum i un relat ple d’adulteracions. Quantes coses, en canvi, ens fa entendre La ciutat trista! València i les gents que la poblaren no fa gaire tornen de la mà del Frederic a la terra, com una mena de renaixement. I aquest retorn, filtrat per la memòria selectiva de l’autor —com totes les memòries— queda obert als múltiples significats que el lector voldrà atribuir-li. La memòria genera escombraries de records mitjançant una selecció afectiva en què entra «tot»: la família amb els seus morts, les amistats, els amors i els desamors, els costums i les tradicions, la festa, la llengua, gent d’upa i de galons. També anònims als quals concedeix l’oportunitat de traure el cap a una història que mai no compta amb ells. En definitiva, la vida d’una ciutat sepultada pel «progrés» que, ací, sovint no és sinó «barbàrie». El passat és un embalum carregós, i sols ens en podrem alliberar —o entendre’l— no per la seua eliminació sinó per la incorporació crítica i lúcida a la memòria social, individual i col·lectiva.