Joan Fuster, tot i que era autor de dietaris, tingué una escassa tirada a la confessió autobiogràfica. No escriví a penes res que revelés les seves peripècies individuals. No és que tendís al secretisme, o a alguna mena de retracció calculada. Tot al contrari, sempre que els periodistes li preguntaren per algun episodi de la seva vida, contestà sense embuts. De vegades, fins i tot, amb una sinceritat que podia escandalitzar, com quan explicava les penúries que havia hagut de passar per dedicar-se professionalment a l’escriptura o quan parlava de les ampolles de brandi que s’havia begut en l’època que redactava tres o quatre llibres a l’any. Però al cap i a la fi, si en el tipus de literatura que elaborava –un tipus de literatura molt elucubratiu– hagués pretès també explicar en detall la pròpia vida, hagués semblat un pedant egòlatra i s’hauria fet molt difícil de suportar.

a l’hora de recollir notícies exactes sobre la seva biografia, les dues fonts principals són les entrevistes que li van fer els periodistes i l’enorme quantitat de cartes que rebé i que escriví al llarg dels anys

Els dos papers autobiogràfics una mica extensos que escriví Fuster no estaven destinats a ser publicats. El primer, que degué escriure cap al Nadal del 1959, era una mena de currículum que redactà per sol·licitar una beca a la Fundació March –un escrit que no es pogué estar de carregar de comentaris irònics i que, al capdavall, no li produí cap resultat. L’altre eren les notes que redactà la primavera del 1962 perquè les fes servir Josep Pla en el retrat que li dedicà en la quarta sèrie dels Homenots. Cap dels dos escrits va molt més enllà d’un ràpid comentari dels llibres que havia publicat i que pensava publicar. Per això, a l’hora de recollir notícies exactes sobre la seva biografia, les dues fonts principals són les entrevistes que li van fer els periodistes i l’enorme quantitat de cartes que rebé i que escriví al llarg dels anys.

Les parts de l’epistolari de Fuster que s’han anat publicant tenen un interès desigual. No n’hi ha cap que superi l’interès, ni l’amenitat, que té la primera vintena de cartes que envià a Vicenç Riera, que estava implicat a fons en la redacció de les revistes que els exiliats catalans publicaven a Mèxic. Fuster li explicava en aquelles cartes la trajectòria dels cenacles literaris valencians després de la guerra i descrivia uns ambients enrarits i pràcticament demencials. Sigui com sigui, Fuster sabia la importància que tindria la seva correspondència i, junt amb les cartes que rebia, molt sovint guardava còpia de les cartes que enviava. Aquest és l’origen dels divuit volums de l’epistolari que, de moment, s’han pogut publicar (i incloc en la llista el primer, el que va editar l’editorial Curial). En canvi, les entrevistes ha calgut cercar-les a les hemeroteques i als arxius de les emissores de ràdio i televisió.

Isidre Crespo feia temps que col·leccionava notícies sobre Fuster. Tota mena de notícies. Parlà amb l’editor Vicent Olmos i acordaren publicar un volum que recollís totes les entrevistes breus que li havien fet a Fuster. En aquell moment ja hi havia dues entrevistes llargues publicades: les Converses inacabades, de Toni Mollà, i les Converses filosòfiques, de Júlia Blasco.

Aquesta nova edició del 2022 no és espúria. Isidre Crespo ha pogut localitzar divuit entrevistes més, entre elles un escrit de Montserrat Roig que cau més aviat dins del subgènere dels retrats literaris

La recerca que portà a terme Isidre Crespo va ser excel·lent. La primera edició del llibre, que va aparèixer el 2003, contenia seixanta entrevistes i es convertí en un llibre imprescindible per a tots els lectors de Fuster. Aquesta nova edició del 2022 no és espúria. Isidre Crespo ha pogut localitzar divuit entrevistes més, entre elles un escrit de Montserrat Roig que cau més aviat dins del subgènere dels retrats literaris. Però, a més, la major part de les entrevistes afegides al nou volum pertanyen als anys que van del 1977 al 1983, l’època més turbulenta, i mostren de manera claríssima un Fuster militant i combatiu, que no es feia enrere ni un mil·límetre encara que els grupuscles blavers més violents li enviessin notes anònimes i li posessin bombes. Una bomba contra un escriptor, deia Fuster amb el seu habitual sarcasme, era «una cosa desproporcionada». I afegia tot seguit que no pensava canviar d’idees ni d’ofici. I tot això quan no feia ni un més que havien intentat matar-lo, i li havien rebentat les reixes i les finestres de casa.

la major part de les entrevistes afegides al nou volum pertanyen als anys que van del 1977 al 1983, l’època més turbulenta, i mostren de manera claríssima un Fuster militant i combatiu, que no es feia enrere ni un mil·límetre

Els periodistes, amb Fuster, ho tenien fàcil. Era impossible fer-li una entrevista on no apuntés l’enginy. L’agafaven sempre una mica desprevingut, tret de quan era ell mateix qui contestava les preguntes per escrit. De vegades, li preguntaven la primera bestiesa que els passava pel cap, com quan un col·laborador d’una revista mèdica li demanà quin tipus de metge hauria estat, en el cas d’haver estat metge. «És una pregunta insòlita», respongué Fuster. De vegades, s’exposava massa i oblidava que els periodistes cercarien fer-li dir inconveniències.

De mica en mica, es va anar construint la imatge mítica de Fuster: l’home que «ha sotragat la consciència del país», l’escriptor corrosiu i racionalista, l’escèptic... Tots els periodistes que se li acostaven d’una o d’altra manera hi contribuïen. Parlaven de la casa plena de piles de diaris i revistes, del racó amb la llar sempre apagada on tenia la màquina d’escriure, dels milers de llibres que omplien els prestatges, del seu costum de rebre la gent en pijama, de la seva solitud... Una solitud una mica estranya, perquè hi hagué èpoques –sobretot cap al final de la dictadura i en els anys que seguiren a la mort del dictador– que cada vespre rebia gent a casa. Escriptors joves que li demanaven un pròleg, militants de partits polítics clandestins que cercaven consell, pintors que volien que els escrivís unes ratlles per a un catàleg... Fuster no era només el referent del catalanisme. En els darrers tretze o catorze anys de la dictadura, Fuster havia estat, al País Valencià, l’intel·lectual que havia representat l’oposició al franquisme. I això explica l’interès que suscità i l’enorme quantitat d’entrevistes que li feren.