L’efecte hipnotitzador de Nora Ephron: ‘No me’n recordo de res’

Traducció de Carlota Gurt

per Lourdes Toledo

Narrativa

Nora Ephron
Nora Ephron
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

La sorpresa en apropar-me a No me’n recordo de res ha estat descobrir que Nora Ephron havia sigut la guionista de la comèdia romàntica per excel·lència, Quan en Harry va trobar Sally (1989),una pel·lícula inoblidable.Un guió de gran èxit que li va canviar la vida a Ephron fins al punt que no va arribar a escriure’n cap altre que superés l’acollida i el succés d’aquell. Tanmateix, Ephron era una gran escriptora, en moltes dimensions: guionista, periodista, novel·lista, amb una prosa d’un potencial literari agre-dolç, crònica d’un temps, que magnetitza.

«Perquè si jo explico la història, en controlo la versió. Perquè si explico la història, et puc fer riure, i prefereixo que te’n riguis de mi que no pas que sentis llàstima per mi. Perquè si explico la història, no em fa tant mal. Perquè si explico la història, la puc suportar»

Atrevida, iconoclasta i divertida, Ephron va covar una habilitat especial per a recrear les situacions de la vida familiar i professional amb humor i certa distància. Li venia de família. Filla de guionistes, Nora Ephron havia après de la seua mare que de tot el que et passa en la vida ports treure partit, literàriament parlant. Un consell que també els donà Teresa Pàmies als seus fills, com ha contat Sergi Pàmies en alguna entrevista. Ara bé, cal saber fer-ho, amb traça, amb gràcia i amb una guspira humana i literària. Ephron tenia tots aquests ingredients a la seua cuina d’escriptura, parafrasejant aquell llibre magnífic de Jesús Tuson.

Tant és així, que ella mateixa reflexiona al respecte a través de la seua alter ego, Rachel, en la novel·la Heartburn, una història sobre un naufragi matrimonial calcat al declivi del seu segon matrimoni. En aquesta història una amiga li pregunta a la Rachel «Per què creus que de tot t’has de fer un relat?». A la qual cosa ella respon: «Perquè si jo explico la història, en controlo la versió. Perquè si explico la història, et puc fer riure, i prefereixo que te’n riguis de mi que no pas que sentis llàstima per mi. Perquè si explico la història, no em fa tant mal. Perquè si explico la història, la puc suportar».

recull d’històries personals, relats de records i reflexions, desenes d’imatges i anècdotes fetes literatura, textos breus i ben diversos que giren al voltant d’una autobiografia

Aquesta explicació aboca un poc de llum sobre la pregunta que sovint es fa als escriptors, a propòsit si escriure té o no efectes terapèutics. Doncs segons què i com, sí, pot tenir-ne. I llegint aquest llibre —tan elegantment presentat per Eva Piquer i traduït per Carlota Gurt— ho veiem amb claredat.

L'Altra Editorial (2022)

No me’n recordo de res —recull d’històries personals, relats de records i reflexions, desenes d’imatges i anècdotes fetes literatura, textos breus i ben diversos que giren al voltant d’una autobiografia— té un efecte multiplicador i hipnotitzador: em va tenir tres hores asseguda a la butaca d’una habitació d’hotel sense menejar ni un pèl, i això feia temps que no em passava. Potser és perquè Nora Ephron evoca i recorre la seua existència amb molta força sense necessitat d’escriure un dietari ni unes memòries —d’una manera similar a  com va fer Natalia Ginzburg en No has de preguntar-me mai. A més, Ephron es despulla més, es lliura al lector en carn i ossos, amb gràcia i humor, fins i tot sobre les històries més espinoses, com ara l'alcoholisme de la mare o els seus divorcis.

Capaç de fer paròdia de moltes situacions vitals, de tant en tant escriu amb un to profund, però mai dramàtic. Una de les seues virtuts és aquest equilibri que la manté en la línia tensa, entre el dolor i l’absurditat de la vida, però que ella afluixa amb saviesa i delicadesa, traient-los el suc als millors moments, llevant-li ferro al dolor, vivint i escrivint, com si no res... La seua escriptura potser és terapèutica, «si explico la història, no em fa tant mal però», però a banda d’acompanyar i reforçar qui escrivia, arriba al lector, et desperta i commou, et fa riure i viure. Les reflexions sobre la infantesa i la adolescència californiana, va créixer a Beverly Hills, el seu desig de viure a Nova York i la professió de la seua vida, el periodisme —va començar la carrera periodística al New York Post, i va escriure al New York Times i a les revistes Esquire i New Yorker, entre d’altres. El cinema com a passió i mode de viure, tot pren un relleu més humà, creïble i divertit sota la mirada de Nora Ephron.

Al contrari del que podríem esperar, aquests escrits, preludi de la seua mort, estan plens d’humor, de vitalisme i d’agraïment, i si mai hi passa comptes, ho fa amb tanta ironia i subtilesa, que el lector no pot fer cap altra cosa que arrufar els nas i dibuixar-hi un somriure

Seguia el consell matern: fer el paper d’heroïna en lloc de víctima. Potser per això, quan li van diagnosticar una leucèmia va guardar-ne el secret durant sis anys i va canviar de tàctica: no en va parlar, tot i que quan va publicar el llibre de què parlem als Estats Units, el 2010, l’autora ja sabia que estava greument malalta. Amb tot, va decidir retre un homenatge a la vida, recordant els moments millors i també alguns d’amargs, però sense caure mai en l’autocomplaença: és el cas de «La llegenda», on evoca la transició d’una infantesa feliç a una adolescència amarga i desconcertant davant de l’alcoholisme de sa mare.

Al contrari del que podríem esperar, aquests escrits, preludi de la seua mort, estan plens d’humor, de vitalisme i d’agraïment, i si mai hi passa comptes, ho fa amb tanta ironia i subtilesa, que el lector no pot fer cap altra cosa que arrufar els nas i dibuixar-hi un somriure. Sublims els textos que dedica al sopar familiar de Nadal, a la pèrdua dels éssers estimats, als seus divorcis, al plaer de cuinar, o a l’impacte de les noves tecnologies en la manera de comunicar-nos i el desgavell que provoca. I com a cirera del pastís: les llistes del «que no trobaré a faltar o del que sí trobaré a faltar», i sobretot un text autèntic, una declaració d’amor: «Periodisme, una història d’amor», un imprescindible per a tots aquells que estimen i viuen el periodisme.