La darrera vegada que vaig escriure sobre la poesia de Josep Manel Esteve i Borràs (Algemesí, 1968) va ser amb motiu de la publicació el 2007 del poemari L’entretemps perdut, pel qual havia estat guardonat l’any anterior amb el premi Josep Maria Ribelles, Vila de Puçol.

«poeta essencialment revolucionari» que «parteix de la realitat per fotografiar-la i intentar canviar-la retòricament, és a dir, per, en un dels isomots del llibre, esgrafiar-la».

El llibre confirmava una sòlida trajectòria feta al marge dels circuits habituals com si desentendre-se’n formés part del mateix esperit de rebel·lia que alimenta la passió vital i literària de l’autor. Una trajectòria tan sòlida que, en aquell moment, un dels poetes i crítics més importants del País Valencià, Manel Rodríguez-Castelló, el va qualificar en un article a la revista Saó de «poeta imprescindible».

La d’Esteve ha estat sempre la poesia d’un individu al límit, que es sent amenaçat pels grans cataclismes, atrapat en el cercle destructor del temps, acaçat per les ombres allargassades de la brutalitat del poder.

Res d’Esteve no m’era estrany atès que vam compartir aules, carrers, una mateixa geografia matriòtica i, fins i tot, projectes engrescadors com va ser el del col·lectiu i la revista literària L’Horabaixa, encetada als vuitanta sota l’advocació màgica de poetes de la generació dels setanta com són Joan Navarro, Salvador Jàfer o Marc Granell, i la protecció providencial de l’escriptor Octavi Monsonís i de la seua companya Lola Nomdedéu que, des d’Ocmo impressors al carrer de l’Olivereta de València, va fer possible projectes com ara el nostre o el de la Forest de l’Arana.

Esteve ens va descobrir, podríem dir que en la rebotiga de la merceria dels seus pares, l’univers de Bréton, Tzara, Allen Ginsberg i tants d’altres del tot desconeguts aleshores en els reduïts cenacles de la cultura local.

Abans de L’entretemps perdut, Esteve havia publicat Dos fotogrames en blanc i negre, guardonat amb el 1990 amb el I Premi Solstici de Poesia Jove de Manises; tres anys després Tangent dels cossos, premiat al XII Premi de Benissa. I encara, Contraindicacions (1995), guanyador del XI Premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, Inventari d’Exilis (1998) i Travessera (2006). Va ser inclòs també en 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (Proa, 2001).

El poeta sembla voler amb els seus versos lliures, amb les seues proses, fer una «Apologia de la impressió gràfica i de l’olor de paper»

En el pròleg al seu darrer llibre Gramàtica de l’aigua (Circulo Rojo editorial, 2022), Pere Císcar, destaca una vegada més la vessant social d’Esteve, que de nou aborda el tema de les classes marginades per «una societat cruel i capitalista». «La ciutat», afegeix Císcar, «continua descrivint-se amb una imatgeria rica i sorprenent, hereva del surrealisme, Foix, Gimferrer i els valencians dels 70; si bé aquesta imatgeria és ara menys abundant».

Císcar assenyala que la novetat temàtica d’aquest nou poemari d’Esteve és «la política explícita, menys elaborada retòricament –sí, per exemple a L’entretemps perdut– i la fixació del passat familiar i personal del poeta». Tot i que entre aquest passat «apareixen també tragèdies col·lectives com accidents naturals i humans».

Molt encertadament Císcar el qualifica de «poeta essencialment revolucionari» que «parteix de la realitat per fotografiar-la i intentar canviar-la retòricament, és a dir, per, en un dels isomots del llibre, esgrafiar-la».

Un poemari dur on l’autor es situa com a individu en el centre de la repressió d’un poder encomanat a funcionaris tan dòcils com brutals i sinistres

Esteve mateix en el seu poema introito, «Apologies», esgrafia textualment –diríem– aquesta realitat, concretament la seua realitat, que sembla encabida en uns cicles del temps asfixiants, estranys, del tot esmunyedissos que a penes poden atrapar-se amb el visor d’una càmera fotogràfica. El poeta sembla voler amb els seus versos lliures, amb les seues proses, fer una «Apologia de la impressió gràfica i de l’olor de paper». I profetitza que «Una caiguda global de la xarxa ens obligarà a rebuscar velles cal·ligrafies en un vòrtex de temps. N’hi ha una oblidada en el calaix de baix. Criptografie els símbols amagats i, de nou, trobe aigua i grama».

Gramàtica de l’aigua es divideix en les parts «Apologies», «Implícit», «Atributiu», «Circumstancial» i «Vocatiu». La seua és una poesia on s’alternen les imatges poderoses amb algunes de les seues pròpies fotografies carregades d’un simbolisme un punt misteriós. Un poemari dur on l’autor es situa com a individu en el centre de la repressió d’un poder encomanat a funcionaris tan dòcils com brutals i sinistres. Sense pàtria potser llevat del record d’un territori on fou infant, sol, nòmada en un món hostil, Esteve, intenta el seu particular, al·lucinant, sollevament a través dels mots.

Més enllà de resistir gairebé no queda gaire espai per a la tendresa o per a l’amor. Un bell poema encapçala la part titulada «Circumstancial» que comença així: «He vist en tu els ulls de la revolta / aiguamarina que, com l’obsidiana, /du el fred i crema en els magatzems de la memòria. He vist en tu / traces de vida que abasten derrotes / i s’alcen centrífugues o el repòs / dels marges en el vespre de la lluita»