La rima era necessària per a estructurar el cos literari dels poemes a l’estructura rígida de la melodia amb què havia de ser cantat. La quantitat de peus i el ritme intern maridaven amb la música que el trobador (lletrista i compositor musical) havia creat perquè el resultat final de l’artifici fora un èxit; d’això depenia en moltes ocasions el poder subsistir. Després, tant el trobador com els joglars (intèrprets) recitaven el seu repertori sotmés a la benevolència dels senyors feudals que els acollien o el poble que els anava a veure a places, mercats, tavernes o portes de les muralles.

El text cantat ajudava que l’oient memoritzara millor la lletra i la intenció. La melodia i la rima són indubtablement instruments mnemotècnics perquè la memòria els retinga i els identifique de seguida. Hi ha un dels gojos religiosos del segle XIX que, tot i tenir un contingut sacre, està inserit en una melodia famosa d’una cançó medieval de taverna (l’autor ja tenia més de mig camí fet perquè la parròquia adquirira exitosament el nou producte).

Bernat de Ventadorn, Marcabrú, Peire d’Alvernha, Guillem de Cabestany, la comtessa de Dia o el comte Guillem de Peitieu foren de l’ofici de trobar i de joglaria des dels segles XII al XV; el gran Ausiàs March fou dels darrers que «lleixant a part l’estil dels trobadors» passen de l’occità al català en les seues composicions.

Doncs bé, deixant a part aquesta colla de bona gent ferits de lletra, ens trobem amb un llibre que podríem qualificar de razós trobadoresca, on l’escriptor i poeta Vicent Penya ens presenta un volum magníficament il·lustrat per Maria Jesús Penya de divuit textos per a infants.

De mètrica popular catalana, pentasíl·labs i heptasíl·labs, Penya parteix de poemes que s’han convertit en memètica de la cultura nostrada per a vehicular temàtiques ben interessants. Ja des del primer poema del llibre, «La cançó de la xiqueta en alta mar», ens l’enfila amb una coneguda cançó de bressol per a plantejar el greu tema de la immigració. En un altre poema cançó reivindica la igualtat de gènere amb la melodia «La lluna, la pruna» tot jugant amb els colors. O amb un vers de García Lorca «La cançó del fardatxo i la fardatxa» o el ben conegut «Ramonet (Salvoret, Vicentet, Pepet...) si vas a l’hort». O treballats amb cudolades de quatre peus a l’estil del metge misogin Jaume Roig.

En definitiva, un bell volum de tapes dures editat per Edicions del Sud perquè mares i pares canten i ballen amb llurs fills aquesta Pluja de cançons, tot fent cultura de la terra en un espai de llibertat, solidaritat i estima. No us el perdeu.