Cada dia m’agraden més els llibres que parlen sobre l’experiència dels seus autors o autores. Com a lectora, però, vaig arribar relativament tard a les biografies, als testimonis o a l’autoficció. Segurament els canvis socials i les lleis del mercat –que ara acull aquest tipus de literatura, quan abans escassejava– hi han tingut molt a veure, encara que també els descobriments casuals, que mai no són tan casuals com hom pensa. Així ha estat en el cas dels testimonis finals de Tiziano Terziani, La fine é il mio inizio, del qual no he trobat edició en català; o d’Henning Mankell, Arenes movedisses (Tusquets, 2016), dos llibres ben diferents, colpidors tots dos, atesa tota la sinceritat i la càrrega, o més bé descàrrega, que amollen aquests dos homes abocats a un traspàs inevitable. Amb diferents estratègies literàries els dos autors fan un recorregut pel seu passat, per tal de culminar amb l’acceptació d’un present i un futur inevitables.

No és exactament el cas de Ioga, el llibre de què vull parlar-vos, tot i que els tres llibres presenten algunes coses en comú. Emmanuel Carrère, autor ben conegut, premiat i alabat per la crítica internacional en múltiples ocasions, és una d’aquelles figures amb un toc multidisciplinar –periodista, cineasta, novel·lista...– que tant ens agrada, capaç, com ha demostrat a Ioga i hem aguaitat en anteriors treballs, d’obrir-se de dalt a baix per permetre’ns identificar-lo com un humà corrent i no com un intel·lectual molt llest i hàbil, potser inaccessible a la majoria dels mortals i, per tant, coses de la vida!, objecte de major atenció o admiració.

Sent jo practicant de ioga més de vint anys, com Carrère, però a un nivell molt més casolà –una no viu a París ni pertany a l’elit intel·lectual ni es pot permetre segons quins mestres– el títol em va atreure, i vaig voler creure que Ioga seria una reflexió personal, molt ben contada i travada, sobre aquesta pràctica, doctrina, tècnica, disciplina, art, filosofia, o tot plegat..., on l’eixerit escriptor entraria de nou amb la seua mà mestra per jugar amb nosaltres, amb mi, a propòsit del ioga. I no. Em vaig trobar tota una altra cosa, tot i incloure, també, una mena de tractat informal sobre la matèria. Els títols dels llibres de vegades són enganyosos. Va de ioga? Sí. Encara que, bàsicament, tot i demostrant quant que sap sobre el ioga el senyor Carrère, va d’ell mateix.

«he provat d’escriure un llibret somrient i subtil sobre el ioga, m’he enfrontat a coses tan poc sentimentals com el terrorisme gihadista i la crisi dels refugiats, he caigut en una depressió melancòlica tan forta que em van haver d’internar quatre mesos a l’hospital de Sainte-Anne, i finalment he perdut el meu editor»

Carrère no és un malalt terminal com Terziani o Mankell. Però és un malalt greu. I, igual com abans altres, utilitza la literatura per passar comptes i conjurar alguns fantasmes. Ja des de la primera pàgina saps que Carrère es traurà un conill del seu barret de copa: «he provat d’escriure un llibret somrient i subtil sobre el ioga, m’he enfrontat a coses tan poc sentimentals com el terrorisme gihadista i la crisi dels refugiats, he caigut en una depressió melancòlica tan forta que em van haver d’internar quatre mesos a l’hospital de Sainte-Anne, i finalment he perdut el meu editor». Uff!, i això que és un llibre escrit abans de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, de la qual, per cert, Carrère –amb arrels familiars russes– ha estat fent bones cròniques a la premsa francesa. Però tornem a Ioga: malgrat l’exhibició impúdica de sinceritat –fins i tot amb prohibició judicial de publicar certes pàgines que parlaven sobre la seua ex dona–, jo, al principi, no vaig ser conscient de fins a quin punt el seu trastorn mental havia aflorat per acabar amb l’home que era abans...

El primer llibre que vaig llegir de Carrère va ser L’adversari; em va semblar esplèndid, com també Limónov. Ambdues obres descrivien amb mà gairebé quirúrgica realitats molt complexes, vides reals de personatges/persones certament extraordinaris, d’impostures vitals, que l’escriptor, el periodista o cronista, desvetllava involucrant-s’hi també ell, com una mena de corifeu distant. Especialment amb L’adversari, s’obria una nova manera d’entendre el relat, la narració. En realitat Ioga no és tan distint dels esmentats llibres. Sols que ara el personatge que serà disseccionat és el mateix Carrère. Un exercici de nudisme, però també egocentric, que, malgrat l’adjectiu, lleig, em sembla prou honest. Una qualitat que cobegem en aquest tipus de literatura.

torna a un París trasbalsat pels atemptats contra la revista Charlie Hebdo que acaben amb la vida d’amics personals, i, més endavant, aquella mateixa realitat se li instal·la a dintre d’ell, en un profund trastorn bipolar

Amb una prosa directa, molt atractiva, gairebé arribes a la sensació d’estar escoltant Carrère, de convertir-se el lector/a en una mena d’amic/ga que assisteix mut/da a un llarg diàleg sobre els temes que l’autor va desgranant. El llibre s’estructura en cinc parts, de reveladors noms: «El tancat, 1.825 dies», «Història de la meva bogeria», «Els nois», i «Continuo sense morir-me». Comença el relat parlant del ioga, efectivament, i de la intenció d’escriure sobre un retir, l’hivern de 2015, a una zona que ell anomena la França profunda; però la realitat, el torna a un París trasbalsat pels atemptats contra la revista Charlie Hebdo que acaben amb la vida d’amics personals, i, més endavant, aquella mateixa realitat se li instal·la a dintre d’ell, en un profund trastorn bipolar, –exacerbat per circumstàncies familiars complexes–, que culminarà en una llarga hospitalització. La mirada, un punt irònica, amb que tot s’ho contempla al començament, s’esvaeix per donar pas a la vulnerabilitat. En aquest punt, crec, l’obra comença a guanyar pes, lluny de les llargues reflexions inicials sobre les filosofies orientals, interessants, però poc commovedores, com sí que ho són les pàgines següents fins a desembocar en una desitjada superació personal.

Com el mateix autor declarava en una entrevista de 2021 a la BBC: «És important saber que, quan passes per un moment de molt de dolor, en algun punt el superaràs. I quan les coses van molt bé, no està malament dir-se que tal volta no durarà». Bona reflexió, més si considerem tot el que ha passat i encara ens està succeint al llarg d’aquest 2022, any, diguem-ne i desitgem, de superació.