L’experiència em demostra que els llibres no són fàcils de fer. N’hi ha, però, que resulten ben difícils. Aquest, sens dubte, n’és un. Rafel Crespí va morir el 16 de febrer de 2020, als 59 anys, de manera plàcida, mentre dormia, en plena maduresa personal, professional i creativa. Eren els dies previs a la declaració de la pandèmia de covid-19, els estats d’alarma i els confinaments de la població: «Tot seguit, el món va emmalaltir i va restar en silenci durant quatre mesos», llegim en un passatge del llibre. En aquest context de trasbals mundial, els coordinadors de l’obra, dos dels seus millors amics, Damià Pons i Joan Melià, la seva parella, Mara Alberola, i un dels seus fills, Bartomeu Crespí, treballen per dur a bon port l’edició d’un llibre en què s’apleguen un conjunt de textos que no sols serveixen d’homenatge al finat, sinó que ens el presenten als qui no el vam conèixer. Puc imaginar que la feina degué resultar ben dura, tant per la càrrega d’emotivitat d’una tasca com aquesta com per les dificultats que la nova situació comportava.

Potser amb els anys m’he fet més sentimental; potser, simplement, m’hi he sentit profundament identificat. Hi reflexionaré en tornar a passejar entre els ametllers mallorquins o entre els arrossars de la marjal suecana

Amb tot, el resultat final és una obra polièdrica ben atractiva en què participen acadèmics, polítics, professors, escriptors, artistes, familiars…, persones de diferents sensibilitats i formació que tenen en comú el fet d’haver conegut Rafel Crespí i haver-hi establert vincles d’amistat i d’estima. L’obra s’inicia, després d’una biocronologia, precisament, amb un text autobiogràfic, seguit d’un d’acadèmic sobre la seva obra narrativa a càrrec del professor Pere Rosselló Bover. A continuació, trobem aportacions molt més personals, organitzades en diferents blocs d’acord amb la relació que els diferents autors van mantenir amb Crespí: «Estudis i activitat docent», «Activitat política i cultural», «Família i arrels», «Latitud 39», «Lligams amb Sueca i amistats novelles». Hi ha també un apartat amb poemes de Mara Alberola i Bartomeu Crespí. El llibre es completa amb una llista de totes les publicacions de l’autor —que ben bé pot servir per a acarar un estudi acadèmic del conjunt de la seva obra— i una sèrie de fotografies que il·lustren diferents moments de la seva vida. Tot plegat, ens mostra una persona molt especial i peculiar, dotada d’una capacitat innata de no passar desapercebuda, de no deixar indiferent ningú, «de provocar amors i també algun odi».

Òbviament, l’objecte d’estudi —permeteu-me el terme, potser massa asèptic, despersonalitzador— del llibre és Rafel Crespí, però en el cas d’un individu tan intensament involucrat amb l’espai i el temps que li va tocar de viure, tan actiu políticament i culturalment, resseguir la seva presència i la seva acció ens permet d’afegir una dimensió col·lectiva a l’aproximació més estrictament personal: serveix, per exemple, per a sondejar —gairebé des d’un punt de vista històric— diferents moments de la política balear, especialment, de la política educativa i cultural, amb la llengua i la literatura catalanes com a element d’ancoratge fonamental.

Em fa l’efecte, per concloure l’anàlisi, que aquelles persones que van conèixer Rafel Crespí trobaran en aquest llibre un reflex bastant fidel de la persona i del personatge; el reconeixeran en les seves virtuts i, també, per què no, en els seus defectes

Em fa l’efecte, per concloure l’anàlisi, que aquelles persones que van conèixer Rafel Crespí trobaran en aquest llibre un reflex bastant fidel de la persona i del personatge; el reconeixeran en les seves virtuts i, també, per què no, en els seus defectes. Aquest és, de fet, un aspecte ben remarcable del llibre: la sensació que et queda com a lector és que, contràriament al que esperaríem, el llibre no esdevé un panegíric. Tothom posa èmfasi en les virtuts de l’homenatjat —«observador, intel·ligent, irònic, metòdic, provocador, vital…»—, però sovint no obvia els seus defectes, uns defectes que, d’altra banda, molts consideraríem més aviat virtuts: obstinat, càustic, punyent, iconoclasta, rondinaire, manifasser, mancat de correcció política…

Els qui no el van conèixer de ben segur tindran la sensació que els hauria agradat de conèixer-lo. Jo, si més no, he tingut aquesta sensació. Estic convençut, a més a més, que ens hauríem avingut i que hauríem trobat múltiples espais de complicitat, des de la nostra relació amb el camp —ell fill de pagès, jo fill de llaurador, per establir la connexió i l’equivalència en termes dialectals—, amb el paisatge, amb el territori i amb el país fins a la nostra passió per la llengua, per la literatura i per l’escriptura. He de dir que, mentre escric això, els ulls se’m tornen a inundar de llàgrimes, com m’ha passat sovint durant la lectura del llibre. Potser amb els anys m’he fet més sentimental; potser, simplement, m’hi he sentit profundament identificat. Hi reflexionaré en tornar a passejar entre els ametllers mallorquins o entre els arrossars de la marjal suecana.